Sally Rooney - On ets, món bonic?

La veritat és que si ara em sentís et diria que vaig ser jo qui ho va tirar tot per la borda, va afegir en Felix.

Què vas fer?

Mmm, era fred amb ella, se suposa. O això és el que diu, com a mínim. L’hi pots preguntar, si vols.

L’Alice va somriure i va dir: Vols que l’hi pregunti?

Ui, no, per mi no. Ja en vaig sentir parlar prou en el seu moment. Però no pateixis, que ara ja no ploro pel tema.

Vas plorar quan va passar?

Bé, literalment no, va dir ell. Això vols dir? O sigui, no vaig plorar, plorar, però sí, sí que vaig estar malament.

Plores mai?

Ell va deixar anar una rialla curta i va dir: No, i tu?

Ui, constantment.

Sí?, va dir. Per què plores?

Per qualsevol cosa, en realitat. Soc molt infeliç, suposo.

Ell se la va mirar. De veritat?, va dir. Per què?

Per res en concret. Senzillament em sento així. Se’m fa difícil, la vida.

Després d’una pausa, ell va concentrar la mirada al cigarret i va dir: No crec que m’ho hagis explicat tot sobre per què t’has mudat aquí.

No és cap gran història, va dir ella. Vaig tenir una crisi nerviosa. Vaig passar unes setmanes a l’hospital i quan en vaig sortir vaig venir aquí. Però això no té cap misteri, vull dir que no em vaig esfondrar per res en particular, simplement va passar. I tampoc és cap secret, ho sap tothom.

En Felix semblava estar digerint aquesta informació nova. Surt a la teva pàgina de la Viquipèdia?, va preguntar.

No, vull dir que ho sap tothom que em coneix. No tothom al món.

I per què vas tenir una crisi?

Per res.

Sí, però què vols dir que vas tenir una crisi? O sigui que què va passar?

L’Alice va deixar anar un fil de fum pel costat de la boca. Em vaig sentir totalment fora de control, va dir. Estava molt enfadada i alterada tot el dia. No em podia controlar, no podia viure amb normalitat. No t’ho sé explicar millor.

Em sembla bé.

Es van quedar en silenci. L’Alice es va acabar la copa de vi, va aixafar el cigarret amb la sola i va encreuar els braços contra el pit. En Felix semblava distret i continuava fumant lentament, com si s’hagués oblidat que ella era allà. Es va escurar el coll i va dir: Em vaig sentir una mica així quan va morir la meva mare. L’any passat. Vaig començar a plantejar-me quin puto sentit té la vida, saps? Perquè no és que ens esperi res al final. No és que volgués estar mort ni res, però la major part del dia tampoc suportava la putada d’estar viu. No sé si tu diries que vaig patir una crisi nerviosa. Vaig tenir uns mesos en què senzillament no m’importava res seriosament: aixecar-me, anar a treballar, tot això. De fet, vaig perdre la feina que tenia llavors, per això m’estic al magatzem ara. Sí. O sigui que entenc més o menys això que dius de la crisi. Les meves experiències devien ser diferents de les teves, evidentment, però entenc d’on vens, vaja.

L’Alice va tornar a dir que sentia la seva pèrdua, i ell li va acceptar el condol.

La setmana que ve vaig a Roma, va dir ella. Surt la traducció italiana del meu llibre. Em preguntava si voldries venir amb mi.

Ell no va mostrar cap sorpresa per la invitació. Va apagar el cigarret fregant-ne la punta encesa amb la paret del cobert amb diverses pinzellades. La gossa va deixar anar un altre lladruc des del fons del jardí.

No tinc diners, va dir en Felix.

Ah, ho puc pagar tot jo. Soc rica i famosa, te’n recordes?

Això va provocar un somriure petitet. Ets rara, va dir ell. No ho retiro. Quant de temps te n’hi vas?

Arribaré allà dimecres i torno a casa dilluns al matí. Però ens hi podem quedar més temps, si vols.

Ara ell va riure. Hòstia, tu, va fer.

Has estat mai a Roma?

No.

Llavors crec que hauries de venir, va dir ella. Crec que t’agradarà.

Com saps el que m’agradarà i el que no?

Es van mirar l’un a l’altra. Era massa fosc perquè cap dels dos pogués extreure gaire informació de l’expressió de l’altre, però tot i així continuaven mirant-se, i no apartaven els ulls, com si el fet de mirar-se fos més important que el que poguessin veure.

No ho sé, va dir ella. Ho crec, res més.

Finalment ell va girar el cap. Fet, va dir. Vinc.

Cada dia em pregunto per què la vida m’ha anat així. No em puc creure que hagi de tolerar aquestes coses: tenir articles que parlen de mi, veure fotos meves a internet i llegir comentaris sobre mi mateixa. Quan m’ho miro així, penso: i això és tot? I què? Però la veritat és que, encara que no és res, em fa sentir desgraciada, i no vull viure una vida així. Quan vaig presentar el meu primer manuscrit només volia guanyar prou diners per acabar el següent. No m’havia anunciat mai com una persona psicològicament forta, capaç de suportar inquisicions públiques extenses sobre la meva personalitat i la meva infància. La gent que es fa famosa intencionadament —em refereixo a les persones que, després de fer un petit tast del que és la fama, en volen més i més— està, i això ho crec sincerament, profundament malalta, psicològicament. El fet que ens vegem exposats a gent així pertot arreu de la nostra cultura, com si fossin ja no només normals, sinó atractius i envejables, indica l’abast de la nostra malaltia social desfiguradora. Amb aquesta gent hi ha alguna cosa que no encaixa, i quan ens fixem en ells i n’aprenem, llavors alguna cosa deixa d’encaixar en nosaltres.

Quina relació té un autor famós amb els seus llibres cèlebres, en realitat? Si jo tingués males maneres i fos personalment desagradable i parlés amb un accent irritant, que al meu entendre probablement és el cas, això tindria res a veure amb les meves novel·les? Doncs clar que no. L’obra seria la mateixa, igual, sense cap diferència. I què hi guanyen els meus llibres si estan lligats a mi, a la meva cara, a les meves maneres, en tota la seva especificitat desmoralitzadora? Res. Així doncs, per què, per què es fa així? Quins interessos serveix, això? Em fa sentir desgraciada, em manté allunyada de l’única cosa a la vida que té un significat per a mi, no aporta res a l’interès general, tan sols satisfà les curiositats més morboses i lascives dels lectors i és útil per organitzar el debat literari completament al voltant de la figura dominant de l’autor , sobre l’estil de vida i la idiosincràsia del qual cal recollir els detalls més escabrosos perquè sí. A totes hores em trobo aquesta persona, que soc jo mateixa, i la detesto amb totes les meves forces. Detesto les seves maneres d’expressar-se, detesto el seu aspecte i detesto les seves opinions sobre qualsevol tema. I tot i així, quan la gent llegeix sobre ella, es pensen que soc jo. Afrontar aquest fet em fa sentir com si ja fos morta.

I clar, no em puc queixar, perquè tothom em diu tot el sant dia que «ho disfruti». Què en saben ells? Ells no ho han viscut, ho he passat jo tota sola. I sí, d’acord, ha estat una petita experiència a la seva manera, i tot plegat es desinflarà d’aquí uns mesos o anys i ningú ni tan sols es recordarà de mi, gràcies a Déu. Però igualment ho he hagut de fer, he hagut de passar-ho tota sola sense que ningú m’ensenyés com, i m’ha fet detestar-me a mi mateixa fins a extrems gairebé insuportables. Qualsevol cosa que faci, qualsevol talent insignificant que pugui tenir, la gent s’espera que el vengui. Literalment, que ho vengui per diners, fins que tingui molts diners i no em quedi ni gota de talent. I llavors ja està, ja estaré acabada, i passarà la propera gran promesa de vint-i-cinc anys amb un col·lapse psicològic imminent. I si en aquest camí he conegut algú genuïnament autèntic, és que ha estat tan ben camuflat entre la multitud plena de voltors egòlatres que no l’he reconegut. Les úniques persones genuïnes que crec que conec sou tu i en Simon, i ara per ara només podeu mirar-me amb llàstima, no amb amor ni amb amistat, només amb llàstima, com si fos un cos mig mort a la vora d’una carretera i el més amable que es pogués fer amb mi fos posar punt final al meu sofriment.