Gaspar Feliu i Monfort - Introducció a la història econòmica mundial (3a ed.)

Però, fins i tot acceptant les xifres del valor afegit, la indústria moderna (cotó, ferro i carbó), que representa una part petita (13,2%) de la producció el 1770, arriba gairebé al 30% el 1801 i al 36% el 1831; encara més, si en aquest darrer moment calculem el seu valor a preus de 1770, el percentatge s’atansaria al 60%. I si hi afegim la indústria de la construcció, que com hem vist depèn molt del procés d’industrialització, el valor afegit dels sectors industrialitzats ja hauria superat el de la indústria tradicional el 1801.

5. Treball, capital i empresaris en la Revolució Industrial

El canvi econòmic es pot descompondre en dos elements: les variacions en la quantitat de factors de producció utilitzats i les transformacions en la manera d’utilitzar-los. Hem vist ja els canvis que les innovacions produïen en la manera d’usar els factors. L’augment en les quantitats emprades va ser, però, també important. Com a conseqüència de la Revolució Industrial, tant el treball com el capital foren usats en més quantitat i més intensament tant de manera directa, en els sectors industrialitzats, com indirectament, en la producció d’altres béns i serveis. Les preguntes que cal fer en aquest apartat són quina importància va tenir l’oferta de factors de producció, d’on procedien aquests i com van ser dirigits cap a la seva millor utilització gràcies al mercat (Mokyr, 1985).

5.1 El factor treball

El treball era un factor abundant en els inicis de la Revolució Industrial. L’«exèrcit de parats» format, segons Marx, pels pagesos expulsats del camp com a conseqüència del procés d’ enclosure i que forniria la mà d’obra per al procés d’industrialització, mai no va existir: la població agrària anglesa va continuar creixent durant la Revolució Industrial (quadre 3.4); però, així i tot, la baixa proporció de població dedicada a l’agricultura i el fortíssim increment de població que va experimentar la Gran Bretanya des de mitjan segle XVIII oferien una força de treball suficient per a satisfer la demanda de les noves empreses.

QUADRE 3.4

Població i població agrària a la Gran Bretanya

(milions de persones)

Font : Guia pràctica ..., p. 37, a partir de Maddison (1991).

La mà d’obra no era doncs escassa, però més que la quantitat el que interessa és la seva capacitat d’adaptació a l’activitat industrial, la formació de la classe obrera. En aquest sentit, l’ampla proporció de població ocupada anteriorment en els sectors tèxtil i siderúrgic oferia el personal i l’experiència necessaris: uns mateixos treballadors passaven de treballar a mà a fer anar les màquines, i les fàbriques podien aprofitar també els especialistes (capatassos, ferrers, tintorers); una part del nou empresariat provenia també, com veurem, dels mateixos sectors. La prova més clara de la suficiència de mà d’obra és el manteniment de salaris baixos: el cost d’oportunitat del treball venia determinat per la productivitat del sector tradicional, que era encara el predominant durant tota l’etapa de la Revolució Industrial; per tant, per a atreure mà d’obra, les indústries noves només havien d’oferir salaris una mica superiors o simplement més seguretat en el treball, coses ben compatibles amb les taxes de benefici i de reinversió necessàries per a la continuïtat del procés.

5.2 El factor capital

Tampoc no era escàs el factor capital: al segle XVIII, la taxa d’interès a la Gran Bretanya (3%) era la més baixa d’Europa després de l’holandesa. L’acumulació de capital provenia bàsicament de les rendes agràries, del comerç exterior i de l’explotació colonial, incloent-hi el comerç d’esclaus.

Les característiques del factor capital durant la Revolució Industrial es poden reduir als punts següents:

1 Directament, la Revolució Industrial va engegar amb poc capital. Les primeres màquines eren relativament barates i l’expansió posterior es va fer més amb reinversió de beneficis que amb recurs als mercats de capitals. Quan el capital personal no era suficient, s’obtenia majoritàriament de parents, amics i coneguts; només per al capital circulant es feia un ampli recurs a la banca. Aquesta situació variaria ràpidament amb la construcció de les línies ferroviàries, ja fora de l’etapa que ara estudiem.

2 Durant la Revolució Industrial, la taxa d’inversió (inversió/PIB) aproximadament va doblar; segons Feinstein (1978), va passar del 8% anual en 1760-1770 al 14% el 1780-1800, taxa que es mantindria fins a la meitat del segle XIX; segons Crafts (1995), les taxes eren més baixes: 5,7% en 1760, 11,7% en 1830. Més interessant és que la taxa d’inversió en el sector cotoner va triplicar la mitjana de la taxa d’inversió industrial (Pearson, 1993).

3 La relació entre capital fix i capital circulant va variar notablement: en l’economia preindustrial la major part del capital era capital circulant; amb la Revolució Industrial totes dues formes de capital van créixer, però molt més el capital fix, de manera que cap a 1830 aquest superava llargament el capital circulant.

4 Per a tot procés d’industrialització o de creixement econòmic són molt importants el capital humà i el capital social acumulat (camins, ports, escoles, hospitals...); la Gran Bretanya en disposava al nivell dels països més avançats.

Sigui com sigui, el capital va ser un factor secundari de la Revolució Industrial: sembla que la part del creixement de la producció per treballador entre 1760 i 1830 atribuïble al factor capital no arriba a la quarta part. En definitiva, el capital no va ser un obstacle, però tampoc un gran estímul per a la industrialització de la Gran Bretanya: el mercat de capitals va funcionar durant la Revolució Industrial igual com durant l’etapa preindustrial. Però no s’ha d’oblidar que augments petits en la inversió de capital són compatibles amb avanços tecnològics i organitzatius importants.

5.3 El paper de l’empresariat

Tant les innovacions tècniques com el treball i el capital són factors de producció, però només són actius si un empresari pren la decisió d’invertir capital i temps en l’organització i comercialització de la producció. S’acostuma a definir l’empresari com un maximitzador de beneficis en un context (econòmic, sectorial, etc.) determinat; però en realitat un bon empresari va més enllà, altera a favor seu el context, les limitacions de partida.

Sobre el paper dels empresaris en la Revolució Industrial (i en el creixement econòmic en conjunt) hi ha dos parers: els que consideren l’empresari com a primer motor, com a factor principal del desenvolupament econòmic (Schumpeter), i els que opinen que en qualsevol societat hi ha latents la proporció corresponent d’empresaris i fins i tot que, si aquesta és baixa, l’empresari pot ser importat de la mateixa manera que s’importen les matèries primeres o la força de treball. Les dues afirmacions no són contradictòries, però indiquen valoracions diferents de l’empresari en el creixement econòmic.

Al nostre entendre, l’empresari és un element essencial del progrés econòmic, que es troba sempre present en totes les societats mínimament avançades; però, perquè una societat disposi d’un empresariat suficient i de qualitat, ha de disposar d’una mínima capacitat d’estalvi repartida de forma no excessivament desigual i, a més, l’activitat empresarial ha de ser socialment acceptada i reconeguda. Sense capacitat d’estalvi, molts empresaris virtuals queden ofegats per la manca de capitals; si l’ambient social no és favorable, els talents empresarials es poden desviar cap a altres activitats socialment més ben considerades. Qualsevol de les dues limitacions pot provocar que el nombre o la qualitat de l’empresariat resulti insuficient per a aprofitat al màxim les oportunitats de creixement econòmic; per tant, la situació econòmica i social condiciona la quantitat i la qualitat de l’empresariat (Mokyr, 1985).