Antonio Briz Gómez - Sintaxi i semàntica de l'article (2a ed.)

(13) he entrat en aquella llibreria que es troba al final del carrer,

i s'assembla més a l'ús de l'article.

(14) he entrat a la llibreria que es troba al final del carrer;

hi ha, però, una clara diferència entre en aquella llibreria de (13) i a la llibreria de (14), ja que l'ús del demostratiu implica el parlant i l'oient mentre que l'article comporta una pressuposició que només implica el parlant.

Si incloem un entre les formes d'article, encara hi ha menys possibilitats d'integrar el en el paradigma dels demostratius, perquè, si bé amb l'article definit i demostratiu es pressuposa que l'oient (pragmàticament) té un control o coneixement dels objectes referits, no s'esdevé així amb l'indefinit. Per exemple en:

(15) Joan es va comprar un cotxe,

(16) Joan es va comprar el cotxe,

(17) Joan es va comprar aquest cotxe,

(15) és ambigua i no ho són (16) i (17).

Podem dir, finalment, que l'article és una constant "qualitat" del nom, el pronom demostratiu n'és només facultatiu. Els articles influeixen sobre el nom directament en la seua essència; el demostratiu no, perquè la seua funció primària és d'assenyalar, indicar des de l'exterior sense afectar substancialment el nom (comp. Krámsky 1972: 32-33).

Considerem, en suma, que l'article forma un paradigma independent per raó de les seues característiques distintives d'ordre sintàctico-semàntic i pragmàtic, encara que dependent d'un sistema general de signes, diguem-ne, determinants o actualitzadors, en tant que en participa de les característiques bàsiques: "la determinació o actualització del substantiu”.

L'article tampoc no és un pronom personal. En primer lloc, el pronom personal presenta una declinació que no posseeix l'article. Davant substantius o equivalents, l'article és signe dependent i en el significant manca d'accent. Els contextos en què actuen són diferents: l'article funciona com a element del sintagma nominal, mentre que el pronom personal funciona com a element del sintagma verbal.

Hi ha també diferències suprasegmentals des del punt de vista sintagmàtic que desacrediten la consideració pronominal de l'article. Si comparem

(18a) es la casa,

(18b) fes-la,

veiem que a (18a) la pausa sintàctica apareix davant la (article), mentre que a (18b) la pausa es produeix darrere la (pronom).

Un pronom personal de tercera persona és commutable (o reduplicable) per les formes tòniques precedides de preposició; l'article no.

Tot això ens portaria a concloure, en tot cas, que es tracta d'un pronom personal àton especial, però tan especial que no ho és. Els qui advoquen per la integració de l'article en el paradigma del pronom personal de tercera persona cerquen, en gran manera, d'establir un paral.lelisme funcional respecte de la resta dels pronoms "determinatius”: de la mateixa manera que el demostratiu, el possessiu o el pronom indefinit exerceixen una doble funció (pronominal o adjetiva), ell i el conformarien el mateix signe, el primer amb funció pronominal i el segon amb funció adjectiva. Aquest paral.lelisme, tanmateix, es trencaria amb aquesta integració, ja que el pronom personal de tercera persona estaria constituït per unes formes tòniques (ell, ella) i per dos tipus de formes àtones (el, la, li i el, la), de característiques distintes, com ja hem vist.

L'article, herència actual del demostratiu llatí, manté, no obstant això, certs valors pronominals en determinades construccions (Art. + Adj. en construcciones anafòriques o catafòriques, Art. + de + N i Art. + Or. de relatiu), per la qual cosa en el mateix paradigma de l'article és possible de diferenciar-ne ja una forma "tònica" amb funció pronominal-substantiva ( article-demostratiu ) i una altra d'àtona amb valor adjectiva (article pròpiament dit)6.

Els corrents lingüístics actuals (estructuralisme i generativisme) tendeixen a estudiar l'article dins un sistema o classe més àmplia (determinants, actualitzadors, definidors, etc.) sense negar-li, per això, les seues pròpies característiques diferenciadores. E. Coseriu (1978a) considera que l'article és una forma d'expressar actualització ("és l'actualitzador per excel.lència") i, per tant, es troba inclòs dins el sistema dels actualitzadors, tot i que això no significa que no puga complir una altra funció lingüística més àmplia: la determinació. R. Lapesa (1975) estudia també l'article dins el sistema dels actualitzadors i, aplicant al castellà doctrines de Ch. Bally (1965: § 56-78) i G. Guillaume (1919), proposa el quadre del full següent 7

Podem afirmar, doncs, que l'article, amb les seues característiques diferenciadores (en oposició i contrast, i en distribució complementària amb d'altres signes), entra a formar part d'un sistema més ampli, el sistema dels actualitzadors, determinants o determinadors.

(3)Badia (1962) inclou l'article entre les que anomena categories accidentals junt a l'adjectiu i l'adverbi: el articulo, considerado por muchos como mero accidente del nombre, determina el nombre y establece los accidentes que le corresponden en cada caso, y es, por ello, categoria variable (83.2; vegeu també § 83.3). De la mateixa manera, Sanchis Guarner (1950) considera que l'article "més que una paraula és un accident gramatical..." (§ 163). F. de B. Moll (1968), inclou l'article entre les categories gramaticals i el defineix com "un mot... que s'anteposa al substantiu i a l'adjectiu com a mer acompanyant i en certa manera com a determinant" (§ 107).

(4)La pausa potencial no és l'espai en blanc que s'observa en l'escriptura entre les paraules, tot i que en la majoria dels casos hi coincideix. Fet i fet, un analfabet reconeix igualment les paraules.

(5)La discussió sobre l'autonomia categorial de l'article no sembla plantejar-se als estudis relatius al catalá. Tot i això, Badia (1962),enestudiar-ne l'origen, ens diu que "l'article, morfològicament, no és més que un demostratiu simple relaxat; però, a més, des del punt de vista del significat, també és un demostratiu atenuat, que ha perdut la possibilitat de concretar la situació espacial de l'objecte que determina. Això ens explica que qualsevol demostratiu llatí hagi pogut originar l'article romànic" (§ 135). També Marvà (1932) parla de "pronoms que han perdut llur força pronominal" (§ 132). En relació amb el castellà, vegeu les gramàtiques de Bello (1874), Lenz (1935), Fernández Ramírez (1951), Gili Gaya (1976) i els tractaments enfrontats d'Alarcos (1973) i Lázaro (1975).

(6) L'article indeterminat no posseeix aquest doble funcionament com a tal article. Això no és, tanmateix, una objecció, ja que, mentre l'origen de l'article determinat és degut a una simple pèrdua de funcions, cosa que vol dir que continua mantenint llaços amb el demostratiu, l'indeterminat, sorgit per una transformació innovadora, trenca totalment amb aquells que van ésser els seus valors originaris o intermedis (numeral o indefinit).

(7)Vegeu-ne també els treballs de Copceag (1965, 1966), Balderrama (1976-77) i Contreras (1968).

3. PARADIGMA

En català hi ha dos tipus d'articles: el definit o determinat, que inclou en singular les formes el (masculí i neutre), la (femení) i plural els (masculí) i les (femení); i l'article indefinit o indeterminat un, uns, una, unes.

Un és forma d'article en català actual, encara que no per això neguem certes interferències amb numerals i indefinits, no gens estranyes d'altra banda, atés el seu origen numeral i la seua etapa intermèdia com a indefinit. Però aquestes interferències, que de vegades poden posar en dubte l'existència de la categoria d'article, són secundàries i similars a les que es produeixen entre l'article definit, el pronom personal de tercera persona i el demostratiu, o els "actualitzadors" en general. Els contextos situacionals determinen, però, l'existència de tres "classes" de mots.