Antonio Briz Gómez - Sintaxi i semàntica de l'article (2a ed.)

La Biblioteca Lingüística Catalana s'ha proposat d'omplir una llacuna similar en el camp del català. Cada vegada que un professor o un estudiant vulga preparar un tema de lingüística i filologia catalanes -sobre l'adjectiu, sobre els dialectes, sobre el sistema verbal, sobre els modificadors, sobre història de la llengua, sobre comentari de textos, etc.- agrairia que algú (generalment un especialista en la matèria) li proporcionàs un resum de tot allò que se n'ha dit, des d'una perspectiva lingüística general, i de les possibilitats d'aplicació al català, tant si comptàvem amb estudis específics com si no. Si pogués disposar d'una biblioteca exhaustiva, senzilla i de preu assequible, és indubtable que el seu treball s'hi veuria facilitat: en un moment en què l'ensenyament del català experimenta un auge considerable, la conveniència d'aquesta col•lecció respon, alhora i potser amb més motiu, a una vertadera necessitat social.

Per a dur endavant el projecte, ha estat imprescindible la col•laboració d'investigadors de diverses universitats, tant de la nostra àrea lingüística com de fora. La Universitat de València agraeix aquest esforç intel•lectualment no gaire grat, amb la seguretat que suscitar vocacions per a l'estudi de la llengua catalana és el millor guardó que se'ls pot oferir.

València, octubre de 1987

INTRODUCCIÓ

Aquest treball pretén ser una aproximació a determinats problemes que presenta l'article en la llengua catalana. Tal com diu el títol, hi volem fer un examen i discussió dels problemes relatius a la funció i significació de l'article.

Les qüestions bàsiques que plantegem són: l'estatus gramatical, la connexió amb d'altres classes de paraules, el paradigma, els valors de determinació, actualització, els valors lògico-estructurals i els textuals, el problema de la substantivació i un recull d'usos. En tots ells hem tractat d'exposar una descripció d'acord amb les gramàtiques, que considerem, però, el començament d'una indagació lingüística; per això no és una exposició que es limita a descriure els fets o un recull de les gramàtiques, sinó que tracta d'obrir la discussió dels diversos aspectes que configuren la conducta sintàctico-semàntica de l'article i proposar-ne algunes explicacions.

I aquesta és la idea motriu de l'obra: oferir una mena de presentació de l'article, els problemes que comporta la definició d'aquesta categoria, i, a més, suggerir-ne línies de treball gramatical.

1. ORIGEN I DESENVOLUPAMENT DE L'ARTICLE

Potser que la qüestió de l'origen etimològic de les formes d'article siga l'únic punt on estan d'acord els gramàtics.

Totes les llengües romàniques mostren unes formes d'article definit, el qual deriva del demostratiu ILLE o IPSE.

És difícil, però, donar una solució a la qüestió quan ILLE o IPSE es poden considerar demostratius o formes d'article 1 . Sembla ésser clar que l'argument d'utilització d'aquestes formes permetrà d'expressar-ne d'altres funcions.

Alguns autors consideren que el demostratiu pren d'una manera progressiva noves funcions: l'absència indicava un sentit categòrico-virtual del substantiu al qual acompanyava, la presència, però, expressava l'actualització del substantiu: així, el substantiu es referia a éssers o entitats essencials (virtualitat) o existencials (actualització) 2 . La major utilització comporta la pèrdua del sentit de localització espacial de l'objecte i l'article esdevé un signe que sempre acompanya un substantiu, que manifesta a) realitats presents prèviament a la consciència del parlant, b) realitats no esmentades però implícites al discurs, i c) realitats existents que són actualitzades al discurs; a diferència del substantiu sense determinació, el qual expressa tan sols el concepte (Badia 1951, Lapesa 1961). Aquest pensament implica que amb l'aparició de l'article definit hi ha hagut una transformació funcional innovadora (Benveniste 1977, II).

Tot i amb això, cal pensar si l'article no apareix sinó per una simple reducció funcional. ILLE, segons açò, no ha adquirit valors nous, no ha passat a desenvolupar altres funcions distintes a les que ja desenvolupava en llatí, sinó que només ha sofert una major o menor pèrdua de funcions. El demostratiu llatí, en posició d'adjectiu, ha perdut les funcions de localització i individualització, restant com un simple actualitzador (i, normalment, també com singularitzador), marcador d'un objecte conegut; en posició pronominal ha passat de localitzador a individuador d'objecte conegut, perdent tan sols la funció localitzadora (Coseriu 1978a). El motiu sembla ésser la inoperància funcional dels deíctics en certs llocs on el referent estigués present físicament o contextualment.

Les gramàtiques parlen també d'unes formes d'article indefinit, l'origen etimològic de les quals és el numeral llatí UNUS (Badia 1951). Tanmateix, és difícil precisar quan la forma numeral manifesta el sentit d'indeterminació que defineix l'article indefinit romànic, així com quan l'article en qüestió es diferencia del valor d'adjectiu indefinit. Un, una, mostren un valor no quantificador des dels primers escrits catalans que es coneixen. Aleshores, ja promptament aquesta forma expressa la introducció d'una cosa nova, i d'allò que es diu amb èmfasi:

(1) aquest noi és un saboc.

L'origen de les dues formes de l'article mostra que, si l'aparició de la forma definida pot ser explicada per un canvi funcional o per una reducció del demostratiu llatí, l'article indefinit és degut a una transformació funcional innovadora, car l'únic valor del numeral era la quantificació.

Gairebé tots els gramàtics afirmen que les formes lo, los, la, les, són les corresponents derivades dels demostratius llatins. Així (Badia 1951: § 136, III i IV, Moll 1952: § 276-277):

ILLU > lo (masculí singular, i neutre),

ILLA > la (femení singular),

ILLOS > los (masculí plural),

ILLAS > les (femení plural).

Alguns parlars catalans (zones de Girona, les illes Balears i zones del Sud del País Valencià) mostren una altra variant d'article definit, que hom considera més antiga: es, sa, es, ses, derivada de la forma d'identitat IPSE, amb la següent relació etimológica:

IPSU > so (masculí singular, i neutre),

IPSA > sa (femení singular),

IPSOS > sos (masculí plural),

IPSAS > ses (femení plural).

Les formes lo, los (so, sos) han quedat, en l'estat actual, com a dialectals (lo, los) o en alguna construcció (per a so, sos), i han estat substituïdes per el, les, i es, ses, respectivament.

Les raons adduïdes pels gramàtics esmentats parlen d'un procès de confusió entre les formes del masculí singular (lo), elidides davant de substantiu que comença per vocal (l'home; fóra millor parlar del fenomen de l'apóstrof que és de fonètica sintàctica i no pas d'un fenomen d'escriptura com és la forma elidida l') i les que, per fonètica sintàctica també, es reduïen quan era una preposició o una altra paraula la que acabava amb so vocàlic (tanca'l balcó), la qual cosa implicava ambigüitat de l'expressió de gènere (tanca l'home - tanca l'església - tanca'l balcó - tanca'l església); la solució fou utilitzar una forma reforçada el (els: analògic?), que va esdevenir la més utilitzada als cercles més poblats (vegeu-ne una altra interpretació a Neira 1983).

L'existència de les dues formes lo, el/ so, es es considera que fou efecte d'una romanització desenvolupada en dues etapes: la més antiga correspon a la forma so, es, estesa a les colònies més antigues (les costes de Girona i després, pels fets de la Reconquesta i repoblacions, a les illes Balears i nuclis del Sud del País Valencià); la segona etapa introdueix un nou corrent, la utilització de ILLE, que s'escampa pels nuclis més poblats (Barcino, Tarraco, Ilerda, etc.) des d'on arriba fins al Sud pels esmentats motius de la Reconquesta i repoblacions dels territoris.