Antonio Briz Gómez - Sintaxi i semàntica de l'article (2a ed.)

(1)Vegeu R. Lapesa (1961) i la bibliografia que recull del problema esmentat.

(2)En opinió de G. Guillaume (1919: 14-27), l'article és degut a la desmaterialització del significat del nom en potència.

2. ESTATUT GRAMATICAL DE L'ARTICLE

Tot i que, de manera general, la majoria dels gramàtics han acceptat que l'article és una "classe de paraules”, independent i primària, autònoma en el sistema, les excepcions, tanmateix, en són nombroses fins i tot dins les mateixes tendències gramaticals.

Les solucions que han estat proposades al problema que planteja l'estatut gramatical de l'article poden resumir-se en quatre:

1) és una classe independent de paraules,

2) és un morfema 3 ,

3) és un signe fronterer (paraula-morfema),

4) no conforma una classe autònoma de paraules.

Aquesta heterogeneïtat respon als també distints criteris seguits per definir les paraules.

Des d'Aristòtil, l'article ha estat inclòs entre les anomenades "parts menors del discurs" amb un criteri purament semàntic. Aquest mateix criteri presideix les oposicions més modernes entre paraules plenes/buides, categories/accidents, categoria/útil gramatical (vid. Ullmann 1976, Tesnière 1959).

Si seguim la definició clàssica de paraula, basada en un criteri semàntic (és la definició d'Aristòtil a l'antiga Grècia, "unitat significativa mínima", o la de A. Meillet (1951) als nostres dies (vid. també Brondal 1948 i Bühler 1979), "associació d'un sentit a un so, susceptible d'una utilització gramatical donada”), l'article, encara que la Gramàtica tradicional l'integre entre les parts del discurs, no és una paraula perquè no té un significat en si mateix, ans més aviat contribueix al significat total d'una expressió. Nogensmenys, negar per això que l'article siga una paraula és negar aquest caràcter a qualsevol de les altres unitats que es consideren com a tals, atés que el seu valor funcional i significatiu deriva del context. Cap signe, totalment aïllat, no té significació: ”no imaginem” -assenyala Hjelmslev (1943: 69-70)- ”que un substantiu, per exemple, és més significatiu que una preposició, o una paraula més que un acabament derivacional o flexional”.

La definició de paraula de L. Bloomfield (1933: 212) com a "forma lliure mínima”, exclouria l'article de les classes de paraules, ja que només en situacions una mica forçades l'article podria formar un enunciat (cf. un parlant dubitatiu que diu El..., i és comprés per l'oient). Malgrat tot, l'autor el vincula als demostratius i el considera, doncs, una paraula.

Des d'un punt de vista sintàntic, tampoc no és possible de negar-li el caràcter de paraula. És indiscutible que l'article compleix un paper sintàctic en l'oració, i encara és més evident la seua funció sintàctica, semàntica i pragmàtica al text. (vid. cap. 7).

De les tres característiques que assenyala R. H. Robins (1971) per definir o reconéixer les paraules, que són:

1) impossibilitat de reordenar d'una altra manera els seus morfemes;

2) possibilitat de canviar la seua posició en l'oració;

3) posseir límits fixos i poder introduir seqüències entre elles,

l'article en compliria la primera (la casa, però *al casa) i la tercera (el director, l'anomenat director), i n'incompliria la segona (elxiquet, però *xiquet el). Segons això, l'article seria un signe a mig camí entre les paraules i els morfemes. Pseudo-paraules els anomena també Ullmann, per tal com són paraules en certs aspectes i mers instruments gramaticals en d'altres.

Segons les definicions en el nivell de l'expressió, les quals atenen particularment a un criteri suprasegmental i a la perspectiva dels parlants, l'article hi tindria l'estatut de paraula. Efectivament, el parlant reconeix en l'article un element que posseeix els seus propis senyals límits: les pauses potencials, anterior (més estable i fixa) i posterior (menys estable), reconegudes en part per les pauses d'unes altres paraules 4 . D'altra banda, el parlant diferencia entre les paraules i els morfemes.

A parer nostre, l'article és formalment una paraula, segons es dedueix d'aquest darrer criteri, tot i que funcion alment i sistemàtica posseeix més valors morfosintàctics que lèxics; és un morfema, però un morfema especial, ja que, d'una banda, el seu valor és intralingüístic i textual i, de l'altra, té com a constituents els morfemes de gènere i nombre (comp. Togeby 1949).

Juntament amb les consideracions morfemàtiques o lèxiques de l'article i les actituds conciliadores que el defineixen com a paraula-forma, n'hi ha unes altres que li neguen el caràcter de classe autònoma de paraules i l'inclouen en el paradigma formal dels pronoms demostratius o personals 5 . No obstant això, hi ha raons sintàctiques, semàntiques i pragmàtiques, com veurem tot seguit, que els en separen.

Des d'un punt de vista sintàctic, els demostratius s'exclouen entre si com a adjunts del substantiu. Contràriament, els demostratius no exclouen l'article. Compareu

(2) * aquest cotxe aquest,

(3) el cotxe aquest,

La llibertat posicional del demostratiu contrasta amb la posició fixa de l'article. El demostratiu es pot anteposar o posposar al substantiu:

(4) aquell llibre,

(5) el llibre aquell,

l'article sempre precedeix el substantiu que acompanya:

(6) el llibre,

(7) *llibre el.

Hi ha raons d'ordre semàntic que fan inadequada la integració de l'article en el paradigma dels demostratius. Així, per exemple, el valor "localitzador" d'aquests no apareix en l'ús normal de l'article. És cert que tots dos concorren en l'ús anafòric i en l'anomenat "ús situacional visible" (Hawkins 1978), però l'article actua com a forma d'instrucció per a l'oient i localitza el referent en el context situacional, siga aquest visible o no:

(8) compte amb aquestgos (visible),

(9) compte amb el gos (visible o no).

Cal tenir molt en compte també que quan les entitats a què es fa esment són familiars, emprem l'article definit (no deïxi), i que la utilització del demostratiu suposa un canvi de significat (deïxi): el President, l'Església, el sol / aquest President, aquesta Església, aquest sol.

Els demostratius tampoc no poden escaure's en el primer esment d'un objecte: aquest color vermell, aquest número set, i sí l'article: el color vermell, el número set.

Els referents de sintagmes compostos d'article definit més substantiu singular comptable són "únics" per a parlant i oient (en una situació donada); els referents del demostratiu, encara que no són ambigus, són neutrals a la "unicitat"; poden ésser únics, però no necessàriament:

(10a) dóna'm el rei de copes (no un rei de copes),

(10b) dóna'm aqueix rei de copes (no aquest rei de copes),

(10c) dóna'm aquest rei de copes (no aqueix rei de copes).

Altres exemples:

(11a) dóna-li la carta (no una carta),

(11b) dóna-li aqueixa carta (no aquesta carta),

(11c) dóna-li aquesta carta (no aqueixa carta),

(12a) l'església no és a prop (no una església),

(12b) aqueixa església no és a prop (no aquesta església),

(12c) aquesta església no és a prop (no aqueixa església).

Podem dir, no obstant, que la unicitat de l'article és relativa i que demana una situació i un context, i, per descomptat un parlant i un oient donats; al cap i a la fi, però, és unicitat, davant la neutralitat dels demostratius.

De vegades, el demostratiu perd el seu valor deíctic en exemples com ara: