AAVV - Soli deo Gloria

Així entraren en tensió Beruf, Dasein i Ethik i això va ser el que sostingué el procés de desplegament de les forces productives. Només així, aquests homes se sentien units i coherents en la seua acció, apegats a la seua veritat subjectiva, dotats d’un sentit de salvació. Eixa era l’ànima de l’home professional. En aquest sentit, el calvinisme no fou un compromís més o menys forçat de consciència i acció, sinó una reunificació entre ambdues que no deixà lloc a dubtes. Així demostrà que el motiu religiós de la fe no es mantingué extern a la realitat humana, sinó que la conformà totalment des de dins. Açò no és quelcom que haja ocorregut en tots els temps, sinó que és «per contra, allò específic d’una evolució única». Molts dels altres elements que assenyalà Rachfahl sí que tingueren lloc en tots els temps. El que assenyala Weber, la idea de Beruf i la seua capacitat de canalitzar una aspiració d’acumulació de capital com a símbol al seu torn d’ascesi i mitjà de reinversió alhora, sols ha tingut lloc una vegada en la història. I a aquesta evolució de l’home professional ancorat en el sentit del deure ascètic i en el seu significat com a component de l’esperit del capitalisme, «a aquest tema s’han limitat voluntàriament i expressa les meues contraposicions». 49

En la seua contrarèplica, Rachfahl hagué d’atenir-se a aquestes explicacions cada vegada més precises de Weber, 50 per bé que suggerí que, si les seues tesis hagueren estat tan clarament expressades al llibre, aquest no haguera dut a tantes confusions entre els seus amics i enemics. El retret era cert. Sols a través d’aquest diàleg precisà Weber la seua tesi. Tanmateix, Rachfahl continuà amb els seus malentesos sobre aquesta nova base. Així digué que podia acceptar la tesi, però que aleshores eixe component, l’esperit del capitalisme, no era «determinant per a l’essència de l’esperit capitalista en la modernitat, per la qual cosa no té significació constitutiva i que, per tant, no és suficient per a explicar el sistema capitalista de la modernitat». Açò era així perquè Weber no s’ocupava de l’»evolució del gran capitalisme». 51 Aquest gran capitalisme era assumpte dels superhomes econòmics, aquells vinculats a concessions i monopolis, i en aquests es devien veure els «portadors de l’esperit del capitalisme» en el sentit literal del terme. 52 El seu ethos era comú a totes les èpoques i responia als impulsos de la naturalesa i incorporava un conjunt d’elements com capacitat d’estalvi, honestedat, actitud de lluita... L’ètica professional de Weber no hauria deixat la seua empremta qualitativa sobre el sistema econòmic capitalista del present i, en resumits comptes, no seria de significació constitutiva, sinó accessòria. Després criticà que l’ètica professional fora una ascesi. Ací ens acostem al final de les posicions, a la seua significació per al present.

Tot consistia a l’expressió usada sovint per Weber i sobre el sentit de la qual calia discutir-ne. Per a Weber, l’ètica de la professió calvinista apareixia com un factor « verabsolutiert ». Rachfahl assegurava que aquesta pretensió era com si Weber donés a aquest factor la denominació del tot. Literalment, «com si aquest factor constitutiu fóra tan significatiu que donara l’empremta de la seua influència al tot [...]. I en certa manera no altrament han entés la cosa els amics i defensors de la seua tesi. Ells no han dubtat que l’estil de vida capitalista de Weber fóra efectivament idèntic a l’esperit capitalista de la modernitat en el seu conjunt». 53 L’hàbit professional reformat era sense més l’ànima del capitalisme. En suma, a Rachfahl li semblava aquella expressió la demostració palpable que Weber es contradeia. Parlava d’un element, d’una variació, però després la presentava com a quelcom absolut, de manera que l’elevava a essencial per al capitalisme modern. Intuïtivament, Rachfahl no entenia les coses, però en fer-ho manifestava resistències que es presenten molt actives en els lectors ingenus de l’obra de Weber. Tanmateix, incapaç d’introduir-se en l’elaboració teòrica de l’autor que criticava, no estava en condicions d’entendre el sentit d’aquella absolutització . Weber, en la seua segona rèplica, avançà pel camí de l’autocomprensió, que no era sinó avançar pel camí de l’elaboració teòrica.

Per a ell allò decisiu era que els superhomes econòmics vinculats al poder polític i social,d’alguna manera, no estaven sota «l’ascetisme metòdic per mi analitzat». Clar que tenien aspiracions, i es deixaven regir per principis més o menys intensos d’augmentar el negoci tant com fora possible. Açò en general consistia en l’ús de totes les oportunitats al seu abast i, en conseqüència, la seua mentalitat estava «més enllà del bé i del mal». 54 Però en ells no quedava absolutitzada l’ètica professional i açò significava que la seua forma de comportar-se no brollava de «fonaments interns». 55 Es podria dir amb senzillesa: no havien sublimat l’activitat econòmica com a únic valor plenament reconegut capaç d’ordenar la totalitat de la seua vida pulsional. Aquests superhomes podien estudiar la situació, buscar l’oportunitat, fer xantatge, comprar, concedir, sollicitar, tot per a augmentar el seu rendiment econòmic. Àdhuc es podia concedir que ho feien com un bé en si mateix, al marge de valors com l’honor de la família, la perpetuïtat de la casa, el goig de la victòria, o els rendiments hedonistes, encara que açò era fals. Però a la forma ètica i a l’hàbit d’acció propi d’ells, assegura Weber, «els faltava el decisiu fonament en la vida personal». 56 I aquest fonament era el camí per a fer absolut el seu esperit. Per als reformats, res no hi havia de diferent entre el que guiava la seua vida personal i el que guiava la seua empresa. Aquesta quedava sublimada fins dominar aquella per complet. Ambdues dimensions unificades estaven dominades per la divisa «a major glòria de Déu», per la qual l’èxit i el guany deixaven de tindre significat instrumental personal al servici d’altres fins. Weber suggeria que aquesta despersonalització era el camí cap a aquella absolutització. No es permetien excepcions. Al cap i a la fi, mostrava, més aviat, «una inclinació agonal que se sostreia als components burgesos trivials de l’autosatisfacció». D’ací procedia la freda objectivitat ( Sachlichkeit ), l’honestedat, la conseqüència racional, la serietat en el treball aliena a tota ingenuïtat vital, la renúncia a l’especialització, la resistència a l’exhibició i a l’esterilització artística, en fi, tot allò que, arrelat en una motivació religiosa, oferí al reformat una «unitat tancada d’autojustificació ètica». No era ni una fatalitat inevitable, ni un mitjà utilitari per a millorar el món, en el sentit il·lustrat, sinó l’expressió externa d’un estil de vida que presentava una unitat de la personalitat. En certa forma, absolutització va significar fer del guany econòmic una ètica de la intenció que es despreocupà de les conseqüències. I, en definitiva,va ser un error transmés al futur considerar que aquell fonament intern absolut havia de ser indiferent per al destí, per a l’essència interna i per als efectes culturals del capitalisme dins la cultura total. 57 Donada la dimensió supramundana de la idealització i la sublimació de l’activitat econòmica, se’n derivà un mena de menyspreu respecte a les conseqüències intramundanes. En realitat, com va dir als Assajos , el treball intramundà era solament expressió de la seua aspiració cap a una finalitat transcendent. 58