AAVV - Conversaciones antropológicas

De fet, els antropòlegs van mostrar que a Occident, les relacions entre els parents també són socialment transcendents. Bott (1990), per exemple, va estudiar el funcionament del parentiu urbà reconstruint xarxes familiars al Londres de la dècada de 1950 i conclou que, malgrat que a les societats industrials ja no hi ha vincles productius ni econòmics o laborals entre els parents, existeix una lògica darrere de l’elecció i de l’establiment d’algun tipus de relació entre ells. Raymon Firth, més conegut per les seves investigacions de les societats tribals, també va fer recerques pioneres (dècada de 1950 i 60) amb l’objectiu de descobrir la funcionalitat de les relacions que s’establien entre famílies angleses de classe obrera i mitjana. Ell i altres col·laboradors (Young i Willmott, 1957) van posar en evidència que el parentiu també organitzava l’occident industrialitzat.

Les investigacions realitzades amb les classes obreres i mitjanes han arribat a compondre un veritable catàleg de funcions de la família urbana, i a la consideració que les relacions entre les famílies conjugals emparentades acompleixen funcions estratègiques que van més enllà de l’àmbit afectiu o simbòlic. La pertinença a una parentela identifica les persones; és un mecanisme d’activació de les xarxes de relacions socials; la parentela és un recurs essencial per a accedir al mercat de treball; és un factor de reproducció de les relacions de poder entre les classes benestants i les elits; el parentiu canalitza l’ajut econòmic i reproductiu mitjançant les donacions materials (entre pares i fills especialment) que, pensades com a regals, esdevenen lliuraments a termini de l’herència que consoliden i recolzen la part afectiva de les relacions; i, finalment, i molt important, el parentiu canalitza una gran quantitat d’ajut reproductiu que resol la quotidianitat de les persones i que suposa l’estalvi econòmic suficient per aconseguir un cert ascens social. L’antropòleg Janet Finch (1989) s’ha plantejat el circuit d’obligacions associades al parentiu a Occident i conclou que aquestes obligacions parentals, especialment importants entre pares i fills, es tradueixen en prestacions de tipologia diversa: assistència financera; acolliment; atencions personals; suport pràctic, especialment l’atenció i cura dels fills; suport emocional. Finch conclou que els parents constitueixen una xarxa d’ajuda primària que permet a les persones afrontar crisis i superar etapes de dependència que requereixin atenció i cura. L’autora posa de relleu la posició de les dones com a principals prestadores d’assistència (i afecte) quan les necessitats no són satisfetes pel mercat ni pel sistema públic de benestar. També Comas d’Argemir ha reflexionat sobre aquesta situació des d’una perspectiva de gènere quan afirma que en situacions de crisi econòmica i davant la reducció de la inversió pública en benestar (un tema molt d’actualitat), «s’estimula les dones perquè tinguin cura dels altres sense remuneració en el marc de les relacions morals i afectives de la vida familiar» (1993: 114).

Les relacions de solidaritat parental més importants són les que vinculen les famílies dels pares amb les dels fills un cop independitzats. Attias Donfut (1995) i Segalen (Attias-Donfut i Segalen, 1998) han treballat les relacions intergeneracionals a França i posen de relleu la importància social i econòmica de la solidaritat familiar entre generacions, especialment quan amorteixen les situacions de crisi personal o estructural. Constaten que les transferències de diners, privades, entre generacions, circulen en sentit invers a les transferències públiques del sistema de pensions, i que les donacions de diners es produeixen en sentit descendent (pares-fills) mentre que les prestacions de serveis es produeixen en els dos sentits (pares-fills-pares). Hi destaquen, entre aquests serveis, l’atenció que els avis presten als néts i, més endavant, la cura que els fills han de prestar als pares quan esdevenen dependents. En aquest sentit és interessant remarcar també les estratègies de cerca de proximitat residencial dels fills independitzats respecte al domicili dels pares, sobretot arran de l’arribada dels fills propis i davant la necessitat d’incrementar el temps dedicat al treball reproductiu i domèstic. Les dificultats en la conciliació de la vida laboral i familiar, juntament amb les dificultats per accedir als recursos privats i públics de prestació de serveis d’atenció i cura (a infants i a ancians, principalment) fan emergir les solidaritats familiars com un recurs essencial en les estratègies reproductives de les persones i de les famílies.

LES FAMÍLIES I LA GESTIÓ DE LA PRECARIETAT

El parentiu té un sentit pràctic innegable que pot fer-se present en situacions diverses i en el context de qualsevol grup social. Les elits tenen en el parentiu un mecanisme de reproducció de les seves posicions de poder; 10les classes mitjanes, ho hem vist en l’apartat anterior, utilitzen els recursos parentals per reduir costos econòmics i aconseguir mantenir-se o ascendir en l’escala social; finalment, els grups socials més desafavorits obtenen de les solidaritats parentals recursos essencials que els permeten mantenir-se en el sistema o que, fins i tot, suposen la garantia de la seva supervivència. Les xarxes familiars proveeixen de recursos en situacions de pobresa i marginalitat: l’atenció i la cura, l’alimentació, l’habitatge, o l’accés al treball poden ser satisfets gràcies a l’activació de relacions de reciprocitat entre parents (Lomnitz, 1989). La xarxa familiar, en els grups socials més desafavorits, o davant situacions de crisi, és un mecanisme de supervivència que coexisteix amb l’economia de mercat i amb els mecanismes públics de redistribució de recursos. On no arriba el mercat ni la provisió de serveis públics, arriba la família, el component essencial del capital social de què disposen les persones. Les situacions de pobresa extrema solen coincidir amb perfils de persones que han viscut una desvinculació progressiva de la seva xarxa de relacions familiars, en paral·lel, o a conseqüència del deteriorament de la seva situació econòmica, fins al punt de quedar-se «sense família» i, per tant, sense la xarxa d’assistència mínima que s’activa en situacions d’emergència personal.

Els processos migratoris també exemplifiquen la relació entre la precarietat i l’existència de recursos familiars. És freqüent que la migració deixi les persones en situació de vulnerabilitat, socialment descapitalitzades, especialment durant la primera incorporació a la societat d’arribada. És un moment de crisi personal en què els migrants han de cercar-se els recursos en un context que els resulta desconegut i hostil, al qual han d’enfrontar-se sense el recolzament de l’entorn familiar més directe on s’ha gestat la migració (Soronellas, 2010). Cal entendre la migració com una estratègia de reproducció del grup domèstic (Sanz, 2009) i, en aquest sentit, les decisions sobre la migració s’acostumen a prendre en família, tot i que el més habitual és que només un dels membres l’encapçali. A partir d’aquest moment la família dividida entre el lloc d’origen i el de destinació esdevé transnacional (Bryceson i Vuorela, 2002), és a dir, una família que pot seguir sent gestionada com una unitat de reproducció malgrat la situació de deslocalització i que es manté connectada per l’intercanvi (flux) de recursos econòmics, sentiments, informacions i, fins i tot, de persones.

El temps de transnacionalitat transforma la família, els rols conjugals i familiars es veuen alterats pel temps de deslocalització (Parreñas, 2005; Pedone, 2006, Parella, 2007; Levitt, 2010). Les investigacions realitzades posen en evidència que les dones, les que lideren un projecte migratori, però també les que romanen en origen (Loza, Vizcarra i Lutz, 2007), veuen transformat el seu rol tradicional en la mesura que han d’assumir responsabilitats i decisions de manera més individual i que es visibilitza la seva capacitat de gestió. 11Ara bé, en origen i en destí, les famílies deslocalitzades esdevenen vulnerables i busquen en el desplegament de les solidaritats familiars la forma de resoldre la precarietat de la situació migratòria. La xarxa familiar s’activa per donar suport a la persona que migra i passa a consolidar-se com la part més important de la xarxa migratòria, la qual constitueix un dels entorns més significatius on el migrant troba recolzament i on pot cercar possibles oportunitats. La xarxa familiar en la situació migratòria és una gran proveïdora de recursos en origen i en destí. Són les solidaritats familiars les que porten a les mares, àvies o germanes de les dones que emigren, a fer-se responsables dels fills que deixen en origen; també són els parents que ja han emigrat abans, els que ofereixen acolliment i l’ajut als nouvinguts per resoldre les primeres necessitats d’habitatge, per trobar feina, per encarar els temes legals que tant els preocupen, o suport emocional on alleugerir les seves quimeres.