Joan Anton Català Amigó - Una breu i atzarosa història de la vida

Здесь есть возможность читать онлайн «Joan Anton Català Amigó - Una breu i atzarosa història de la vida» — ознакомительный отрывок электронной книги совершенно бесплатно, а после прочтения отрывка купить полную версию. В некоторых случаях можно слушать аудио, скачать через торрент в формате fb2 и присутствует краткое содержание. Жанр: unrecognised, ca. Описание произведения, (предисловие) а так же отзывы посетителей доступны на портале библиотеки ЛибКат.

Una breu i atzarosa història de la vida: краткое содержание, описание и аннотация

Предлагаем к чтению аннотацию, описание, краткое содержание или предисловие (зависит от того, что написал сам автор книги «Una breu i atzarosa història de la vida»). Если вы не нашли необходимую информацию о книге — напишите в комментариях, мы постараемся отыскать её.

Si imaginem que tota la història de l'univers és una setmana, els primers organismes vius no van aparèixer fins a les darreres 48 hores i l'Homo sapiens només hi ha viscut durant els últims nou segons. En aquest llibre, Joan Anton Català repassa la història de l'univers, la seva evolució i els fenòmens extraordinaris que han permès l'aparició i desenvolupament dels éssers vius.
Si el temps no avancés sempre cap endavant…
Si l'univers no progressés constantment cap al desordre…
Si la relació entre partícules i forces fos lleugerament diferent…
Si la distància entre la Terra i el Sol no fos l'adequada…
Si no hagués arribat aigua extraterrestre…
Si la Terra no hagués patit el xoc catastròfic pel qual es va crear la Lluna…
Si el carboni i l'atmosfera no regulessin la temperatura planetària…
Si els volcans no haguessin omplert l'atmosfera primitiva de metà…
Si el nostre planeta no tingués camp magnètic…
Si la superfície de la Terra no estigués fragmentada…
Si no s'haguessin produït extincions massives, com la dels dinosaures…
…els humans no existiríem.
Calia un científic de mirada àmplia com Joan Anton Català —amb aportacions de l'astrofísica, la química, la geologia i la biologia— per acompanyar-nos en el meravellós procés, ple de casualitats, coincidències i fenòmens inesperats, que ha fet possible el descomunal esclat de la vida en el nostre planeta.

Una breu i atzarosa història de la vida — читать онлайн ознакомительный отрывок

Ниже представлен текст книги, разбитый по страницам. Система сохранения места последней прочитанной страницы, позволяет с удобством читать онлайн бесплатно книгу «Una breu i atzarosa història de la vida», без необходимости каждый раз заново искать на чём Вы остановились. Поставьте закладку, и сможете в любой момент перейти на страницу, на которой закончили чтение.

Тёмная тема
Сбросить

Интервал:

Закладка:

Сделать

Ja t’avanço, benvolgut lector, que a continuació descobrirem ni més ni menys que la primera de les molèsties a què ens referíem. Sense aquest temps, sense el seu capriciós funcionament, no existiríem.

El pont fantasma entre el passat i el futur

Tots tenim clar què és el passat. És el conjunt d’esdeveniments, d’experiències, d’històries, que queden al darrere del moment actual. És la certesa, tot allò que ja ha succeït. Podem parlar del passat recordant-lo, enyorant-lo. Ens podem fins i tot penedir de fets relatius al passat. Però el que no podem fer és canviar-lo.

Per altra banda, per nosaltres el futur representa el desconegut, el que ha de venir, la incertesa. Tot allò que ens espera un instant més enllà del moment actual. El futur és, per definició, impredictible i alhora modelable, dues qualitats totalment inaplicables al passat. El que fem avui tindrà influència en el que passarà demà, però mai en el que va succeir ahir. El passat està escrit, però el futur espera a ser relatat.

La senzilla reflexió que acabem de fer ens posa sobre la taula una profunda asimetria. Que diferent que és el passat del futur! I quin és el punt de tall? Quin és el moment tan especial que fa que un nanosegon abans fos el passat invariable, i que el mateix nanosegon més endavant correspongui al futur desconegut? Aquest moment tan especial és el que anomenem ara.

I aquí és on comencen alguns dels problemes que fan trontollar el nostre enteniment del temps. Perquè un hauria d’esperar, d’un punt tan rellevant i màgic com l’ara, que fa que passat i futur siguin tan extraordinàriament diferents entre ells, que representés una entitat clara i diàfana. Que l’ara no estigués envoltat de dubte. Però la realitat és que sí que ho està, i molt.

Per començar, el meu ara resulta diferent del d’un company que, per exemple, hagi viatjat a un dels planetes habitables de l’estrella Vega. 1

Vega es troba aproximadament a vint-i-cinc anys llum de distància. Això vol dir que la llum, en qualsevol de les seves formes (llum visible, infraroja, ultraviolada, rajos X, rajos gamma, microones, ones de ràdio) triga vint-i-cinc anys a arribar-nos des d’aquell món tan llunyà.

La llum és el missatger universal. És el que ens porta la informació del cosmos. La llum que miraven, amb els ulls plens d’emoció i alhora temor, els nostres avantpassats. La mateixa que capten els nostres moderns instruments i que ens permet estudiar com són i funcionen les estrelles, com neixen els planetes, o com s’està expandint l’univers.

Des que Einstein va formular la relativitat especial, sabem que res no pot viatjar més ràpid que la llum en el buit. 2 Per tant, qualsevol intent de preguntar-se què deu estar fent ara el nostre company en un dels planetes de Vega no té gaire sentit. Exactament, a quin ara ens referim?

A quin ara ens referim?

Si poguéssim observar el nostre amic amb un potentíssim telescopi, en el moment en què ens saludés amb la mà en realitat estaríem veient un fet que va passar fa vint-i-cinc anys. És aquest, l’ara a què ens volíem referir? El que ell va fer fa vint-i-cinc anys?

Si ens tempta contestar que realment l’ara a què ens referim és el que correspondria a un moment d’aquí a vint-i-cinc anys, en un intent per compensar el decalatge temporal comentat anteriorment, ens podem trobar amb grans contradiccions.

Des de la formulació de la relativitat especial sabem, i quan dic que sabem és perquè ho hem pogut experimentar amb partícules dins els nostres acceleradors, que la velocitat relativa entre dos observadors afecta la manera com els seus respectius rellotges llegeixen el temps. O, en altres paraules, que la vida transcorre a un ritme diferent per als dos observadors (aquesta darrera afirmació és molt més aclaridora que la primera, tot i que alhora és enigmàtica, ja que evita pensar que el problema resideix en els mecanismes dels rellotges).

Amb la relativitat especial sota el braç, avaluem de nou la proposta anterior, la que deia que l’ara que emprarem per al cas de l’amic que és en un dels planetes de Vega serà el que igualarà el nostre ara i el seu «d’aquí a vint-i-cinc anys». I llavors caiem en el compte que, en aquests vint-i-cinc anys de marge, el viatger podria haver decidit, avorrit per aquell solitari món, retornar a la Terra, amb el resultat, increïble però cert, que mentre es mogués cap a nosaltres els rellotges s’anirien desquadrant, el seu avançant més lentament que el nostre. Finalment ho podríem confirmar un cop ens retrobéssim, quan el rebéssim amb un fraternal i mai més ben dit «Que bé que et veig! Per a tu sí que no passen els anys». I és que, literalment, nosaltres hauríem envellit més ràpid que ell. 3

Tot de sobte, l’ara que dèiem s’hauria convertit en el nostre futur, un fet totalment contradictori.

La conclusió és que l’ara és un concepte purament local.

Infinits ares

Com que la velocitat de la llum és immensa, a efectes de la nostra humil vida quotidiana tot això que acabem de veure no té cap mena d’importància, i fent una molt bona aproximació podem suposar que som capaços d’arribar a un acord sobre l’ara amb qualsevol altre habitant del planeta. No en va, en un sol segon la llum és capaç de fer set voltes senceres al planeta, de manera que en una videoconferència, o en una trucada telefònica amb qualsevol habitant terrestre, tots dos podrem convenir que ens estem veient, o parlant, en el mateix moment. Acordarem que els nostres respectius ares coincideixen en un de sol.

Però a mesura que agafem perspectiva més enllà de la Terra, aquesta indeterminació del concepte «ara» es fa més evident.

La qüestió encara es posa més interessant degut, novament, al geni d’Einstein. Perquè la seva relativitat, aquest cop la general, ens explica que el temps no sols es veu afectat per la velocitat relativa entre dos observadors, sinó també per la gravetat. I aquest és el KO tècnic que tomba qualsevol definició d’ara que no sigui local. Simplement perquè la gravetat és justament un concepte local. La intensitat de la gravetat és diferent al nivell del mar que al tercer pis de l’edifici del costat. O en un avió a tres mil metres d’altura. O a la Lluna. I la diferència encara és més exagerada entre la que notem a la Terra i a la vora d’un forat negre.

De nou, nosaltres, habitants de la Terra, hem pogut arribar a un acord sobre el temps passant per alt tots aquests efectes, ja que són diminuts i irrellevants a escala planetària. Malgrat això, és interessant notar que algunes de les aplicacions més trivials que emprem cada dia, com per exemple les basades en la tecnologia GPS, necessiten entendre, i compensar, la diferència que presenta el pas del temps entre nosaltres i els satèl·lits que orbiten a vint mil quilòmetres d’altitud. Sense aquesta correcció, els GPS serien incapaços de guiar-nos enlloc. 4

El problema al qual ens enfrontem és important. Acabem de deduir que el moment actual, l’ara, és un concepte local, i que no té gaire sentit preguntar per altres ares que no siguin els nostres propis, aquí a la Terra. Però havíem vist que l’ara és el punt màgic que ens separa el passat del futur. Si es difumina la idea d’un ara universal, si s’esborra aquest punt de referència tan extraordinari, també s’esvaeix qualsevol intent de fixar fronteres entre el passat i el futur que siguin vàlides per a tothom.

Haig de confessar que tot això em resulta confús i inquietant, com segurament et resulta a tu mentre llegeixes aquestes línies. Potser per aquest motiu vivim d’esquena a aquestes reflexions, probablement per no tornar-nos bojos. I dissimulem, com qui no vol la cosa, pensant que aquests fets tan estranys relatius al temps no tenen gaire relació amb nosaltres.

Читать дальше
Тёмная тема
Сбросить

Интервал:

Закладка:

Сделать

Похожие книги на «Una breu i atzarosa història de la vida»

Представляем Вашему вниманию похожие книги на «Una breu i atzarosa història de la vida» списком для выбора. Мы отобрали схожую по названию и смыслу литературу в надежде предоставить читателям больше вариантов отыскать новые, интересные, ещё непрочитанные произведения.


Отзывы о книге «Una breu i atzarosa història de la vida»

Обсуждение, отзывы о книге «Una breu i atzarosa història de la vida» и просто собственные мнения читателей. Оставьте ваши комментарии, напишите, что Вы думаете о произведении, его смысле или главных героях. Укажите что конкретно понравилось, а что нет, и почему Вы так считаете.

x