Joan Anton Català Amigó - Una breu i atzarosa història de la vida

Fa temps que aquell món ha perdut qualsevol rastre d’aigua sobre la superfície. La que tenia es va evaporar quan les temperatures es varen disparar, fins a arribar a més de dos-cents graus. L’atmosfera és pràcticament inexistent, i el fum dels volcans es difon i es perd cap a l’espai. L’aire, molt poc dens, està compost per diòxid de carboni i òxids de sofre.

No s’observa cap rastre de vida per enlloc, tot i que potser, només potser, podrien subsistir organismes bàsics sota la superfície. Bacteris extremòfils, capaços de sobreviure en condicions de pressió i temperatura impossibles. Protegits per centenars de metres de roques i sorra de la perillosa radiació que cau de l’espai.

L’estrella al voltant de la qual orbita el planeta és un astre vell i moribund. De color ataronjat, s’ha expandit enormement, i ocupa un volum cent cops superior al que tenia quan brillava amb la llum de la joventut, fa uns 4.000 milions d’anys. De forma periòdica pateix una mena d’espasmes i expulsa gran quantitat de material cap a l’espai.

Al planeta li queda poc temps de vida abans l’estrella no se l’acabi menjant. En a penes uns milions d’anys haurà desaparegut, i amb ell marxarà el darrer rastre de l’antiga civilització que el va habitar durant tan sols un instant de la seva història.

La galàxia sencera també ha envellit. Fa centenars de milions d’anys que no hi neixen noves estrelles, i les més grans i massives ja varen explotar en forma de supernova. La població d’estrelles és ara dominada per astres petits i més aviat freds. Per nanes vermelles. També per nanes blanques, les restes calentes d’antigues estrelles similars al nostre Sol que es varen jubilar i ara es refreden lentament. I per forats negres i estrelles de neutrons, sorgits de les cendres de les explosions dels astres gegants.

La que un dia va ser una magnífica i bella galàxia de forma espiral s’ha convertit en una enorme bola amorfa des que va començar a fusionar-se amb una altra galàxia veïna. La gran ciutat de l’espai agonitza en un procés lent però inexorable, que la convertirà en un cementiri d’estrelles i de planetes orfes.

El relat anterior és tan sols una visualització imaginària de les quasi infinites que es poden fer sobre com serà el final de la Terra. A pesar que no podem estar segurs dels detalls, el planeta està condemnat. No és l’home qui l’ha condemnat, no. Que pretensiosos som! La Terra no ens necessita, ni com a salvadors ni com a botxins. Són processos naturals els que la varen formar i seran també processos naturals els que la faran desaparèixer.

Els humans, juntament amb milions d’espècies vives i extraordinàriament diverses, habitem ben bé dins una finestra temporal que té data de caducitat. Potser per això la natura s’hi va posar força aviat, treballant ràpid per regalar-nos aquesta oportunitat de ser.

L’univers es va formar fa 13.800 milions d’anys, i la nostra galàxia, uns 300 milions d’anys després. Dins d’aquesta, el Sol i els planetes del Sistema Solar apareixerien fa 4.600 milions d’anys. Les primeres generacions d’estrelles ja havien mort, enriquint l’espai d’elements químics fabricats al seu cor, i d’aquesta manera la Terra es va poder formar de material sòlid.

Les condicions del jove planeta van anar canviant ràpidament des del mateix instant del seu naixement, i molt poc després, potser en tan sols 500 milions d’anys, apareixien les primeres formes de vida, molt bàsiques. És més que probable que la natura hagués d’iterar, de provar diverses fórmules abans de trobar la que funcionava. Però en va trobar una que va funcionar, i de quina manera!

Primer molt lentament, al llarg d’un procés d’evolució que va durar centenars de milions d’anys en els quals semblava que aquella vida primitiva no hagués de derivar en res prometedor. Després un xic més ràpid, amb l’ajut de les marees d’una Lluna regalada. Posteriorment el ritme de l’evolució va rebre empremtes d’esdeveniments catastròfics que se succeïen en el jove planeta i que extingien multitud d’espècies vives en benefici d’altres. I en les darreres desenes de milions d’anys, l’explosió de vida va ser espectacular, fins a culminar en el que som nosaltres.

Quantes coses han hagut de passar perquè avui siguem aquí! Innumerables successos, alguns dels quals altament improbables i apareguts per casualitat.

Les casualitats de la vida. Feia temps que aquest pensament, el que diu que l’aparició de la vida, especialment la complexa, és com jugar a la ruleta, em donava tombs pel cap. Hi havia pensat molt, i havia incorporat el concepte casualitats a les meves conferències divulgatives, intentant encomanar als altres la fascinació pel fet altament improbable de la vida.

I és que és difícil no sorprendre’s davant l’increïble pla de la natura. Un univers perfecte per a la vida, creat amb extremada precisió des dels seus mateixos fonaments. I un planeta també perfecte, producte d’un munt d’esdeveniments que han convertit la Terra en un paradís i un oasi dins el Sistema Solar.

Em vaig proposar escriure aquest llibre amb l’objectiu de compartir la fortuna de la vida, de la nostra existència. Al llarg dels capítols anirem descobrint el delicat i precís camí que hem seguit per ser. Com un petit corrent d’aigua, que cau pendent avall i que va esquivant pedres i altres obstacles, dibuixant un recorregut humit sobre el terra per acabar alimentant una bonica flor que ha nascut entre els esbarzers. Per què el rierol ha triat aquest camí i no un altre? Podria haver rebotat contra aquella pedreta d’una manera diferent, o lliscat per aquell lleuger desnivell. Podria haver anat per la dreta del matoll, o aturar-se en el forat i evaporar-se completament. Qualsevol petit canvi en el recorregut de l’aigua hauria negat l’existència de la flor.

I malgrat tot, malgrat les eleccions fetes davant cada obstacle, cada barrera, cada dificultat, aquí tenim la flor. Aquí som nosaltres, perquè el camí que ha traçat la natura ha estat aquest i no un altre.

Abans no entrem de ple en els detalls del llibre, voldria deixar clara la meva posició sobre la possibilitat de vida en altres indrets del cosmos. Soc optimista de mena, i formo part del col·lectiu que creu que la vida no és propietat tan sols de la Terra. I ho crec, i desitjo, simplement pel fet que si la natura ha marcat el camí, entre molts d’altres que haurien fet impossible la vida, i el resultat ha estat un planeta que bull amb milions d’organismes diversos, la feina ja està feta. Era improbable, la vida, però vet aquí que la natura ho ha aconseguit almenys un cop. Així, doncs, per què no, també, en altres llocs de l’univers?

A més, crec prudent recordar que la història ens ha donat contínues plantofades d’humilitat sempre que ens hem cregut especials i únics. Per què aquest immens univers ha de ser per a nosaltres sols? Per què hem de negar que en altres mons la natura hagi jugat el mateix joc de la vida, fins i tot perfeccionant-lo i millorant-la?

De fet, la vida simple podria ser ben abundant allà fora. Aquest és el pensament d’una part important de la comunitat científica, i no es pot descartar que la tinguem ben al costat, flotant als núvols de Venus, sota la sorra de Mart o dins el gel d’Europa, un dels satèl·lits de Júpiter. Certament, el descobriment d’organismes elementals, ni que fos en estat fòssil, donaria ales al raonament que defensa la ubiqüitat de la vida.

És veritat que una altra cosa és la vida evolucionada, el que denominem animals i plantes. El desenvolupament de la vida elemental fins a donar lloc a organismes complexos és com jugar en una altra lliga. En aquest cas les probabilitats són molt menors, ja que a qualsevol de nosaltres se’ns podrien acudir mil i una formes d’eliminar la vida senzilla molt abans no arribés a transformar-se en formes de vida més evolucionades. Així i tot, la presència de vida complexa allà fora tindria opcions, simplement per l’enorme quantitat de planetes que hi ha dins la nostra galàxia. I de galàxies en el nostre univers.