Per finalitzar aquesta introducció, no voldria defugir una qüestió que probablement tots ens haurem fet, més o menys intensament, en algun moment de la nostra vida. Estem davant el pla premeditat d’una entitat superior, que ha col·locat les coses en ordre i ha fet possible la nostra existència?
Evidentment, cadascú és molt lliure de pensar el que vulgui, només faltaria. Però en aquest punt vull deixar clara la meva posició personal. I crec convenient fer-ho perquè al llarg del llibre, igual que faig sovint en les meves xerrades, empro un estil comunicatiu en què li dono personalitat a la natura, i parlo d’ella com si fos un ens que hagués realitzat el gran i magnífic disseny de l’univers que observem, i que a més va planificar el desenvolupament dels esdeveniments perquè avui fóssim aquí. M’agrada utilitzar aquesta retòrica perquè crec que és inspiradora i impactant. Però res més.
És molt complicat debatre les qüestions de fe amb ciència, i acostumo a evitar aquesta discussió perquè fe i ciència parlen idiomes diferents. Com deia anteriorment, que cadascú pensi el que cregui convenient. Però em permeto apuntar que, al llarg de la història de la humanitat, la creença en l’obra d’éssers superiors de vegades ha estat promoguda per fets inexplicables i extraordinaris, però que anys (o segles) després el desenvolupament científic ha aconseguit explicar de forma contundent. Així, per exemple, ens podem imaginar el que devia significar la contemplació d’un eclipsi solar en l’antiguitat. Encara avui en dia es tracta d’un dels espectacles de la natura més impactants i emocionants, tot i que sabem perfectament les causes que el provoquen.
En aquest sentit, penso que pot ser útil pensar en una possible solució a la sorprenent i aparentment inexplicable perfecció del nostre univers. Com és possible que s’hagi arribat a un disseny tan acurat per a la vida si, com anirem veient al llarg del llibre, petites variacions en molts paràmetres fonamentals de la natura haguessin donat lloc a un cosmos erm i estèril? Com pot ser que s’hagi desenvolupat una perfecta cadena d’esdeveniments casuals que són clau per a la nostra existència? Només hauria calgut eliminar un esglaó, un esdeveniment que no hagués succeït o que ho hagués fet de forma diferent, i no hi hauria vida.
Imaginem per un moment que poguessin existir altres universos, amb altres paràmetres fonamentals, altres lleis físiques, altres condicions. Amb quasi tota probabilitat, la majoria d’aquests altres universos no permetrien l’existència d’àtoms, o d’estrelles, o de planetes, o de vida. Si el nombre d’universos fos molt gran, potser en un d’ells l’atzar hauria llançat els daus i hauria guanyat el premi. Com més universos, doncs, més senzill seria acceptar, si més no des d’un punt de vista probabilístic, que almenys en un les condicions són les perfectes per a la vida.
És natural que la possibilitat que hi hagi un nombre (quasi) infinit d’universos faci arronsar les celles al lector, però no pel fet de ser una hipòtesi extraordinària ha de ser impossible. Els multiversos podrien existir. Fa a penes un xic més d’un segle pensàvem que l’univers era etern i que mai no havia nascut. També estàvem convençuts que la nostra galàxia, la Via Làctia, era tot l’univers. A finals del segle XX, per tant fa molt poc, hem descobert amb enorme sorpresa que el cosmos s’estira de forma accelerada. I no tan sols l’astronomia. Agafem qualsevol altre àmbit de la ciència o de la tecnologia i imaginem què pensaria una persona rescatada del passat recent, ni que fos provinent d’unes poques desenes d’anys, i transportada a l’actualitat.
No estic defensant els multiversos, simplement intento posar sobre la taula una possibilitat excitant, per més que confusa per a la nostra limitada ment, que podria relaxar el fet improbable de la vida. I com aquesta, n’hi poden haver d’altres. M’agrada pensar que si poguéssim contemplar l’univers des de fora (si és que hi ha un fora), en aquell moment ho entendríem tot. Per exemple, no sabem, no podem, imaginar un univers sense espai ni temps. I malgrat la nostra incapacitat, creiem que el Big Bang, el moment zero del nostre cosmos, va ser el punt en què es van crear aquestes entitats, l’espai i el temps. Ho comparo al problema que tindríem si un ésser quadridimensional ens intentés explicar com és i funciona la seva quarta dimensió espacial, per ell tan fàcil i quotidiana. Impossible, per a nosaltres, visualitzar-la. I espero que el lector coincideixi amb mi que aquesta limitació, merament atribuïble als humans, no eliminaria pas la possibilitat que existeixin altres dimensions.
A pesar de la nostra humilitat, afortunadament ens fem preguntes. Volem saber, i explorem, i aprenem. És l’avenç de la ciència el que ens ha portat a ser conscients justament de la nostra humilitat, del nostre lloc irrellevant a l’univers. També ens ha dut a disposar d’electricitat, de vacunes, de potents comunicacions, i d’un munt d’altres coses que conjuntament conformen el que anomenem benestar i progrés.
Potser estem a punt de contestar aquesta qüestió. En qualsevol moment podríem captar un senyal provinent de l’espai que, de forma irrefutable, ens parlés sobre alguna altra civilització. I aquell dia canviaran moltes coses, ja que la detecció representarà una veritable revolució en tots els aspectes. Em pregunto si estem preparats, però, per a tot el que significarà el descobriment.
En qualsevol cas, mentre esperem seguirem explorant Mart, dissenyant les futures missions als principals satèl·lits de Júpiter i de Saturn, i escombrant amb els nostres radiotelescopis les insondables profunditats de l’univers a la recerca d’intel·ligència.
I continuarem fascinant-nos pel magnífic experiment que és la vida, del qual tots nosaltres formem part.
Si tinguéssim a les mans la possibilitat de crear un univers sencer des de zero, ens veuríem obligats a decidir sobre multitud de paràmetres que acabarien fixant no tan sols com naixeria el cosmos sinó també com seria la seva evolució posterior.
Com que aquesta tasca d’elecció segurament ens resultaria molt complicada, contractaríem el típic consultor especialista en creació d’universos, perquè ens anés guiant en el procés. I, com acostumen a fer els consultors, ho faria a través de preguntes.
Si haguéssim tingut mal ull triant el consultor, ens trobaríem dins un avorrit i tediós procés amb multitud de qüestions clàssiques sobre les quals s’acostuma a decidir quan es construeix alguna cosa. «El vol molt gran, l’univers?», «Vol que visqui per sempre, o que tingui un final?», «Desitja que s’hi puguin formar partícules, en aquest univers?», «I de forces fonamentals, quantes en voldria?».
Perquè, d’universos, en podríem crear multitud. Cadascun d’ells amb grans o petites variants de disseny, que acabarien donant lloc a cosmos amb evolucions completament diferents.
Però si el consultor fos experimentat de debò, potser la primera pregunta que ens faria no seria sobre les dimensions que volem, l’estructura, la durada o el color. Amb una pregunta de l’estil «Hi vol vida, en aquest univers?» l’especialista en tindria prou per decidir, de forma automàtica, un munt de paràmetres que, de manera obligada, haurien de formar part del producte que desitja el seu client.
Perquè sense ni necessitat d’entrar a definir encara quin model de vida volem, és a dir, quines formes vives ens agradaria que poblessin el nostre cosmos, ja quedarien decidides coses com ara que l’univers ha de poder perdurar força temps en una situació estable. Que ha de permetre la creació de partícules que facin de maons per construir éssers vius. Que han d’existir forces que obliguin els maons a combinar-se i que les estructures resultants puguin existir durant molt de temps. Que en alguns llocs d’aquest univers s’hauran de poder formar objectes que actuïn com a llocs, superfícies, on aparegui la llavor de la vida. I que s’hauran de preveure fonts d’energia que alimentin aquesta vida.
Читать дальше