Josep Iborra - Fuster, una declinació personal

I com que no sentien la necessitat d’una història «militant», els atreia més un passat llunyà –mite o document– que no la història més recent de la seua societat. La van defugir –eren coherents, sense adonar-se’n, amb ells mateixos–, i es van refugiar en un passat que consideraven mort i, per tant, no perillós, o no inquietant: «tant com els encantava tot el que fos medieval els horroritzava tot el que era contemporani».

En aquestes condicions, amb aquesta perspectiva, no era possible la consciència, l’evidència, de cap «problemàtica». Ni necessitaven, naturalment, cap hipòtesi per a explicar-la. De fet, no buscaven res perquè no en sentien la necessitat. Cap pregunta decisiva no mobilitzava aquests historiadors, i tot era per ells un hobby d’erudits o de retòrics, insensibles, «miops», a les qüestions reals que planteja la nostra història. Els romàntics en falsificaren la lletra; els «positivistes», l’esperit. O la invenció –la fantasia–, o l’inventari parcial.

La història dels valencians, que Fuster demanava, havia de proporcionar respostes a la nostra situació actual: havia de ser una «arma», una forma de projectar el futur. Per això, només pot ser, en el fons, política. No podem falsificar la història. Cal fer-ne un «inventari» meticulós i precís, tan exhaustiu com siga possible; el passat no es pot esquivar. Però tampoc no podem limitar-nos als resultats erudits. Ha d’haver-hi un punt d’«invenció» –hipòtesis, preguntes–, proporcionat per l’anàlisi d’un present fet amb decisió de futur. És així com l’«inventari» –les dades– s’anima i es configura en una explicació que ens pot servir.

Tot això és el que Fuster trobava a faltar a propòsit de la nostra història i el que ell tractà de superar amb Nosaltres, els valencians . Alhora monografia i manifest, aquest llibre esdevingué aviat el llibre d’una generació: la va suscitar, o «generar», perquè aquells joves dels seixanta van assumir no sols la reflexió sobre el passat d’aquest llibre, sinó també la «decisió de futur» que l’havia motivada.

Ara, al cap de vint-i-cinc anys, què s’ha fet dels fills d’aquell llibre? El panorama general ha canviat per a aquesta generació, per a un grapat, si més no, dels seus representants. En temps de la Dictadura tot els semblava possible, tot: els Països Catalans, la independència i la revolució del proletariat. Ara, en un règim democràtic, no hi ha res a fer, o ben poc, perquè la majoria –l’únic que hi compta són els vots– no vol saber res del nacionalisme ni del valencià, i encara menys si resulta que és «català». Hi ha qui se’n lamenta, com hi ha qui –i això és més trist– presumeix, en afirmar això, de la seua lucidesa. És clar, amb aquest argument –la submissió programàtica a una situació de fet, per injusta o aberrant que siga– mai no s’ha fet res que puga ser qualificat de «revolucionari», fins i tot en el sentit més modest de la paraula. Sembla que hem passat de la utopia i dels abrandats entusiasmes al conformisme total. Ni una cosa ni l’altra es pot trobar en Nosaltres, els valencians . Fuster no ha estat un demagog, sinó un pedagog que mai no s’ha cansat de recordar als entusiastes que no tot és bufar i fer ampolles. Al contrari, ha insistit en el valor de la paciència i de la continuïtat. Ho sabran veure, això, les noves promocions? Com llegiran aquest llibre, si arriben a llegir-lo?

El 1962 Joan Fuster va gosar dir «nosaltres els valencians». Era una fórmula –títol i tema del seu llibre– subversiva. Perquè, en la seua aparent trivialitat, comportava una ruptura, una novetat en la manera de parlar els valencians d’ells mateixos. La seua audàcia fou passar de la tercera persona plural i indefinida a una primera persona del plural, clara i rotunda. Hi havia, és clar, abans, un «nosaltres», però incoherent, circumstancial o anecdòtic: insubstancial. En el llibre de Fuster, en canvi, es constituïa –ens constituïa– en subjecte i, alhora, en objecte del seu discurs. Dir «nosaltres, els valencians» era, d’entrada, una presa de posició insòlita: la voluntat i la decisió de prendre la paraula en tant que valencians i d’autoafirmar-s’hi. Fins aleshores, els valencians no n’havien sentit el dret ni la necessitat.

Amb el seu «nosaltres» Fuster capgirava tota una situació caracteritzada per la dimissió i l’ofuscació dels valencians a l’hora de pensar-se i dir-se. En enunciar-lo i anunciar-lo, inaugurava la possibilitat d’un nou subjecte i, per tant, la possibilitat d’un nou discurs. De moment, però, quan el llibre va aparèixer, aquest «nosaltres», assumit només per una minoria, era un «postulat». Apuntava, però, a tots els valencians, els invitava a sentir-s’hi col·lectivament implicats, a deixar de ser un subjecte alienat per a identificar-se en un «nosaltres» clarament militant.

Ho he dit en un altre lloc. Nosaltres, els valencians és el nostre Discurs del mètode , perquè és un examen de consciència de la nostra peripècia col·lectiva, un intent d’analitzar tot allò –confusions i dubtes– que ha desviat els valencians de la possibilitat de reconèixer-se i retrobar-se en aquest «nosaltres» i, per tant, d’autoafirmar-s’hi. Independentment del valor de les seues tesis i les seues hipòtesis, dels seus plantejaments i de la visió personal dels nostres problemes, el que hi resta sòlid, incommovible, és aquesta «prova» d’un «nosaltres», que mai no acabem d’aclarir i de dur a terme en plenitud, però que no ha deixat de tenir una gran càrrega cívica i unes virtuts estimulants, «salvadores» i «creadores».

Moltes coses s’han fet en aquest sentit, a pesar de tantes maniobres i manipulacions en contra. «Ells» –com diria Fuster– no han parat, ni paren per tal de frustrar una col·lectivitat amb decisió de futur. De moment, «nosaltres» encara defineix només, de fet, un espai de resistència, una trinxera, un combat.

L’aparició de Nosaltres, els valencians el 1962 va ser un fet, paradoxalment, inactual. Els valencians es trobaven molt lluny dels plantejaments i de les exigències que Fuster formulava en el seu llibre, s’ignoraven, feia temps que havien perdut la seua memòria històrica i feia temps que, cada vegada més ràpidament, perdien la seua llengua parlada. Escriure-la no entrava en el seu cap. Tampoc no tenien un nom inequívoc per a autoanomenar-se ni en sentien cap necessitat. Tant se’ls en donava «región valenciana», «Levante», «València», «Regne» o «Reino». València tenia administrativament tres províncies i ningú no qüestionava aquest plantejament, perquè no se sentien un sol poble. Cada u anava a la seua i tractava de resoldre els seus problemes personalment o sectorialment. Però mai no eren problemes dels valencians com a poble. Naturalment, la llengua no representava cap problema. Les qüestions econòmiques tampoc no eren enfocades globalment. Hi havia un punt de mira valencià, una mena de patriotisme rutinari, però estava limitat a temes folklòrics i tradicionals.

Aquesta visió i aquest comportament col·lectiu és precisament el que el llibre de Fuster qüestionava. I ho feia començant pels orígens, repassant la nostra història, els nostres dèficits col·lectius en tots els àmbits, els nostres conflictes, les nostres ignoràncies i les nostres confusions. Anava, per tant, contra el corrent dominant. Les preguntes què som – què eren els valencians – o què podem ser , constituïen una dissonància en l’ambient general perquè ningú, llevat de quatre gats lletraferits, no se les plantejava. No tenien cap sentit per al conjunt dels valencians, víctimes dels seus automatismes provincials i del silenci sistemàtic que la classe dirigent valenciana i els seus intel·lectuals mantenien davant els seus paisans. Tot estava bé i no hi havia cap problema. De sobte, es publicava un llibre en què els valencians apareixien com un gran problema, com un sistema de problemes, perquè «tots» anaven lligats. Allò no era intel·ligible per a la immensa majoria dels valencians. I alguns es van preocupar deliberadament d’evitar que els valencians poguessen reaccionar gràcies al llibre. Premsa i escriptors locals no sols no van voler acostar l’obra de Fuster als valencians, sinó que la van atacar i van muntar un escàndol. I no pel que deia el llibre, cosa en què no van entrar. Simplement, van declarar que Fuster era antivalencià. La maniobra va ser afavorida perquè al mateix temps apareixia El País Valenciano . Fuster hi havia escrit algunes frases que fora de context semblaven que expressaven menyspreu pels valencians. Els valencians van caure en la trampa i no van llegir cap dels dos llibres. No van llegir Nosaltres, els valencians , que estava en català –en valencià culte. Però l’altre, que estava en castellà, tampoc. Els interessats a mantenir els valencians en la seua situació provinciana, desmemoriada, insolidària i, en el fons, ara sí, antivalenciana, van guanyar de moment la partida. Els valencians no havien de tornar a ser un poble històricament i culturalment definit i diferenciat. Per a ells, com més castellanitzats i desvertebrats, millor.