Josep Iborra - Fuster, una declinació personal

D’acord amb totes aquestes consideracions crec que el títol, bastant adequat, que es podia posar a aquest recull de textos fusterians és el de Breviari cívic . Els papers fusterians que hem triat són papers precisament cívics –terme que ens estalvia el de nacionalistes. D’altra banda, constitueixen una meditació, un examen de consciència general, un breviari, sobre els nostres problemes com a poble, com a poble a mig fer, que hauria d’acomplir-se amb plenitud. Aquest punt de mira, bàsicament ètic –cívic–, és el que ha inspirat la selecció d’aquests textos. En aquest sentit, tot i que amb aquest criteri es podria fer un recull molt més ampli i exhaustiu, no hem inclòs, per exemple, cap fragment de Nosaltres, els valencians , ja que es pot trobar fàcilment a les llibreries. De més a més, és un llibre que cal llegir integralment perquè està estructurat d’una manera unitària i coherent. I encara, per acabar de justificar-ne –si és que cal– l’exclusió, cal dir que altres papers, que sí que hem incorporat a la tria, ja insisteixen en els punts essencials pel que fa a la temàtica més estrictament nacional –i no històrica o literària–, que és la que hem tingut especialment en compte. El lector tampoc no hi trobarà textos tan famosos com Ara o mai per raons similars. El que hem tractat de fer amb aquesta antologia és posar en relleu de la manera més sistemàticament possible les idees generals de Fuster sobre la qüestió nacional. Ell és un escriptor que especula sobre un tema a propòsit d’una anècdota o altra. Per tant, no és normal trobar textos exclusivament «teòrics». La teoria es troba sempre implicada i imbricada amb altres components –fets– més concrets i particulars que li serveixen per a posar en marxa les seues reflexions.

El llibre està estructurat en tres parts. La primera –«Nacions i nacionalisme»– està subdividida en tres seccions: a ) problemes generals a propòsit de les nacions i dels nacionalismes; b ) les posicions fusterianes contra el nacionalisme espanyol; i c ) l’examen concret –amb estímuls cívics– de la nostra problemàtica nacionalista i autonòmica.

La segona part està centrada en la reflexió fusteriana sobre els Països Catalans, una reflexió que va des de l’intent de pensar i construir un marc nacional –català– contra els particularismes històrics, fins a examinar els problemes que genera entre nosaltres la presència d’una altra cultura com la castellana que s’interfereix en la identitat nacional catalana.

La tercera part està dedicada a la temàtica valenciana i als problemes més específicament valencians. Un bloc de papers «destinat (sobretot) a valencians», per dir-ho aprofitant el títol d’un dels seus llibres.

Aquests apartats, però, són ben mirat talls , ja que Fuster parla, per exemple, moltes vegades dels Països Catalans a propòsit de problemes valencians, o se centra en aquests sense oblidar mai la premissa major dels Països Catalans. Fins i tot a la primera part, que, repetesc, tracta de les nacions i dels nacionalismes en general, sempre hi trobem més o menys implícitament el problema nacional dels catalans.

Finalment, no vull acabar aquesta introducció sense donar les gràcies a Joaquim Molas, no sols per haver-me suggerit el títol d’aquest volum, sinó perquè m’ha orientat amb indicacions molt útils a l’hora de pensar-ne l’estructura.

Un tema que va temptar sempre Joan Fuster va ser la peripècia històrica del català i, més concretament, la seua progressiva substitució pel castellà, tant en l’escriptura com en l’ús oral. El seu interès no era el d’un pur estudiós, personalment indiferent a la qüestió, sinó el d’un intel·lectual compromès amb una llengua, que era la seua. Per a ell no era un problema estrictament erudit, sinó viu, urgent, que calia resoldre de cara al present i al futur. És precisament aquesta voluntat la que el va moure a investigar què havia passat al País Valencià per arribar a una situació de submissió i depauperació nacionals tan ràpida.

La llengua era un factor clau per investigar. Especialment, calia explicar com el procés de castellanització es va manifestar d’una manera tan brusca –en el pla literari, si més no– durant les primeres dècades del segle XVI. Aquest fet tan insòlit portà Fuster a interessar-se cada vegada més per la història social del català, en l’àmbit valencià sobretot. Durant l’última etapa de la seua vida es dedicà intensament a treballar en aquesta obra. No la va poder dur a terme i només arribà a publicar, sobre la marxa, alguns estudis que revelen la riquesa i l’amplitud de la seua informació, així com l’interès de les explicacions i hipòtesis amb què la pensava. El llibre que acaba d’aparèixer és una mostra més, magnífica, del treball que tenia entre mans. És una edició de Les Constitucions del convent de Sant Josep de València , que conté un llarg i apassionant estudi preliminar.

Aquest manuscrit de la regla i les constitucions del convent de les monges de Sant Josep té un gran interès, perquè és l’únic que s’ha conservat de les diferents versions al català que circulaven pels convents valencians. A més, no apareixia ressenyat en les grans i petites bibliografies de què disposem. L’atzar el va fer arribar a la biblioteca particular de Joan Fuster. Ben mirat, n’era el destinatari més idoni. El manuscrit tenia el valor, d’entrada, de ser un document del valencià que es parlava a mitjan segle XVI. La seua existència planteja a Fuster un munt d’interrogants, que estudia i tracta de resoldre amb la seua perspicàcia habitual. N’hi ha un, sobretot, que el capfica: ¿com van arribar a familiaritzar-se els catalanoparlants, si més no a nivell de comprensió, amb el castellà?

L’estudi de Fuster no és sols una indagació intel·ligent sobre aquesta aventura –hi discorre com un detectiu excepcional–, sinó un examen meticulós i escrupolós dels aspectes lingüístics del text, incloent-hi els mínims detalls de la «vagabunda ortografia del manuscrit», així com del seu contingut.

Pel que fa al manuscrit, és una delícia llegir-lo, tant per la cadència d’una prosa ja llunyana com per les notícies que dóna de la vida d’un convent. Els nostres narradors inclinats a la «història ficció» hi podran trobar, crec, una bona matèria primera per fabricar-ne novel·les.

El punt de partida de Nosaltres, els valencians i de molts papers que ha escrit Fuster sobre la temàtica valenciana, es troba en el reconeixement, com un fet, de «la nostra feblesa» com a poble, en la convicció que «som un poble anòmal», que hi ha «una deficiència obscura en la nostra constitució col·lectiva». El racionalista Fuster, però, està convençut que:

les anomalies d’un poble mai no són fortuïtes, sinó que tenen llur origen en zones més internes i en mòbils més incisius de l’ésser col·lectiu, en els quals, altrament, atzars, generacions i oligarquies també tenen llur part.

El treball de Fuster respon a aquest plantejament: la seua enquesta es remunta als «orígens» de la nostra realitat col·lectiva, la genealogia de la qual ha tractat de resseguir i aplicar en el seu llibre.

Aquesta manera d’encarar-se amb la història dels valencians era una novetat en el camp de la nostra historiografia. La romàntica no va passar d’una visió retòrica i superficial del nostre passat. «Convindria analitzar», ha escrit Fuster, «per què va ser tan breu i pansida la “història” dels nostres romàntics, llevat de don Vicent Boix». La posterior es va perdre en recerques particulars de dades. Una tasca, diu Fuster, «llarga i evasiva, magnífica quant a resultats d’arxiu», però desproveïda de nervi, mancada d’hipòtesis destinades a raonar el nostre passat com a poble diferenciat. Els mancava, a tots aquests historiadors, el parti pris , la «decisió de futur»: mirar el passat amb la intenció d’explicar el present, la nostra frustració col·lectiva. I fer-ho amb una voluntat de superar-la. Patien, en definitiva, d’una «deplorable, indecorosa miopia nacional».