Josep Iborra - Fuster, una declinació personal

«Per a mi», diu, «escriure constitueix una operació d’autoexamen: de revisar-me les idees, els entusiasmes, els recels, els interessos, les accions, les malícies.» En aquestes condicions, l’assaig no pot ser altra cosa que una «temptativa» o una «provatura», una forma de posar-se a prova, perpètuament, reiteradament. Per això, tal com Fuster l’entén, l’assaig serà provisional i parcial, «amb el menor èmfasi definitori ni assertiu».

En l’obra de Fuster, aquesta temptativa perpètua es presenta amb diferents formes literàries: l’article de diari i el llibre d’assaigs, l’apunt més o menys desenvolupat del seu diari i l’aforisme, l’estudi d’història literària o l’escrit «cívic» –sobre els problemes, pendents, del País Valencià i en general dels Països Catalans… Totes aquestes variants no sols responen al mateix propòsit –«opinar» sobre una cosa o altra–, sinó que tenen la mateixa estructura interrogant d’una enquesta obstinada i precisa. Hi trobem, a més, les característiques bàsiques del seu estil –irònic i enginyós, mogut i amè, cautelós i atrevit… I, sobretot, la claredat, el propòsit d’atenir-se al criteri cartesià de les idees «clares i distintes»: «Si hi ha alguna cosa que em repugne més, és semblar sibil·lític o confús.»

Tot això pel que fa a la forma literària i a l’estil. Els temes tenen en l’obra de Fuster una amplitud pràcticament il·limitada, ja que, per una banda, es tracta d’una producció molt vasta –només per als diaris, ha escrit innombrables articles– i, per l’altra, és una producció temàticament molt variada que passa per l’art i la religió, la política i la moral, la ciència i la sociologia, la literatura i la tècnica, la vida quotidiana i la filosofia… Tots els temes interessen a Fuster, que s’hi assaja d’una manera tan intel·ligent i amena que no pot deixar de fascinar els seus lectors. Ara bé, els seus escrits no tracten temes abstractes: si més no, no els tracten d’una manera «abstracta». El punt cinquè de la seua «Apologia» ens pot servir per a definir la perspectiva amb què els encara: «L’escèptic –i només l’escèptic– és sensible al temps i a la història, a l’irrepetible, al concret. Se situa, doncs, als antípodes de qualsevol tendència a l’abstracció». Quan Fuster «s’examina» amb una ploma a la mà, ho fa sempre a propòsit d’un tema qualsevol que, sovint, és una «anècdota» del món, de la història i, sobretot, del seu temps. Hi veu sempre un germen de reflexió, una oportunitat per a mesurar-se, per a «sotmetre l’anècdota a examen. Que sempre serà examen de consciència a partir de l’anècdota». Aquesta necessitat de parlar de «coses» –i no de «fantasies o entelèquies»–, aquesta vinculació del pensament a la realitat concreta i a la història, és un tret típic dels escrits fusterians. Ara: per trivial que siga el fet de què s’ocupen, sempre hi ha en joc una idea –una opinió o un interrogant– d’interès general que proposa a la reflexió del lector perquè la reprenga pel seu compte.

Fuster té en compte la perspectiva concreta i històrica, no sols pel que fa als temes, sinó també –ho hem vist– a ell mateix, perquè és ell, tot ell , que se n’ocupa amb una consciència aguda de la seua singularitat, del seu lloc en l’espai i en el temps. Convé afegir-hi que, a més d’això, Fuster es vol agent d’aquesta història amb els seus escrits. Per això l’assaig l’entén com «una opinió històricament circumscrita, que vol participar de la història i que hi té el seu lloc modest». Fuster no es limita a ser un escriptor que manipula fets i idees, d’una manera més o menys desinteressada o esteticista. Vol ser també un intel·lectual, un «humanista» –militant– el paper del qual es justifica, només, per la voluntat d’«agitar idees» que, com més «generals» siguen, millor acompliran la funció davant la seua societat.

Aquesta funció ens remet als aspectes moral i polític del «programa» escèptic de Fuster. En relació amb el punt de mira moral , diu en un altre punt de l’«Apologia»: «L’escepticisme és l’únic correctiu viable de la fanatització i de la badoqueria. L’únic: no n’hi ha d’altre.» Pel que fa a l’aspecte polític , afirma que «els escèptics no fan les revolucions, certament. De vegades les preparen, de vegades les depuren. I res més. D’altra banda, no indueixen els seus conciutadans a l’odi, a la resignació, ni a la indiferència».

Aquests dos punts –i els que ja he recordat– marquen la línia racionalista, crítica –i de combat– en què Fuster s’ha mogut com a intel·lectual compromès. En el fons, aquest esforç crític intenta examinar, per un costat o altre, la falsa consciència que ens fem de les coses i de nosaltres mateixos, denunciar les pretensions que se’n deriven i, per tant, procurar que l’home –cada un de nosaltres– no es deixe guiar per la «fantasia», sinó per la «consciència», que és, sempre, «consciència de possibilitats limitades». Aquest punt és el motiu conductor de la línia general d’argumentació que ha seguit Fuster a propòsit d’un tema o altre, contra les il·lusions i les pretensions, el fanatisme i la badoqueria, l’odi i la indiferència… Ho ha fet, com ja ho he recordat, a propòsit de la creença en la «Veritat», però en el mateix sentit s’ha manifestat davant altres formes de pretensió que tenen els homes respecte d’ells mateixos o respecte dels altres homes.

En fer-ho així, Fuster ha dibuixat l’esquema d’un humanisme que no ha deixat de combatre altres humanismes en la mesura que s’han incorporat al seu punt de mira una forma o altra de pretensió, d’irracionalisme, d’il·lusió. Fuster no ha exposat globalment la seua manera d’entendre l’humanisme, sinó que ho ha fet d’una manera circumstancial, en funció dels fets que han sol·licitat la seua atenció i de l’extensió amb què els ha pogut examinar. Això obliga a extreure la seua idea de l’humanisme de molts i diversos exàmens –assaigs, articles, aforismes, etc.–, cosa que ha de resultar, necessàriament, bastant arbitrària i poc fidel. El contingut i l’estil es troben tan íntimament lligats en l’obra de Fuster que els matisos, el llenguatge i les virtualitats dels seus escrits es perden fàcilment quan intentem resumir la seua obra. Per això, la millor manera d’exposar una idea de Fuster és citar-la literalment.

Amb tot, i encara que només siga per donar-ne una versió aproximada, intentaré de repassar els apartats més essencials de la concepció que Fuster s’ha fet de l’home, d’un humanisme que podríem qualificar d’ insòlit –assentat, com el de Montaigne, en virtuts modestes i raonables, i per tant «rares»–, com podríem parlar també d’un humanisme pendent –com el dels intel·lectuals de la Il·lustració–, obert al progrés de la ciència i la tecnologia i als canvis materials i morals que comporta per a la vida i les necessitats de l’home.

En primer lloc, es tracta d’un humanisme materialista, incompatible amb la pretensió antropocèntrica que veu en l’home un ésser radicalment diferent i superior als altres animals. «Una antropologia ben plantejada ha de començar pel goril·la.» Un materialisme biològic, doncs, que encara va més enllà, ja que en el fons, diu, la vida és «mineral pur». Però la visió antropocèntrica també és incompatible amb la concepció de l’absurd, que continua conservant la pretensió antropocèntrica: com que l’home no és el centre del món, res no té sentit. Però Fuster hi objecta que:

fins ara cap filòsof, cap literat dels qui denuncien l’absurditat del món, no s’ha pres la molèstia de provar que el món, la vida, tot, estaven en l’obligació de «no» ser «absurds».