Josep Iborra - Fuster, una declinació personal

«Ja coneixeu el cèlebre aforisme grec: “Joan Fuster és la mesura de totes les coses”.» Aquesta adaptació irònica –una declinació personal– de la cèlebre frase de Protàgores és un dels aforismes, el segon, que Joan Fuster publicà el 1960 amb el títol de Judicis finals . Formulat com una boutade , sembla que siga, només, una «ocurrència» brillant, que podríem suprimir perquè no és especialment rellevant a l’hora de plantejar el sentit general de l’ opus fusterià. Però crec, al contrari, que aquest aforisme constitueix una frase clau de la seua obra, perquè hi podem trobar l’orientació cardinal de la personalitat de Fuster i també la manera, l’estil, amb què l’ha expressada. Tant és així, que podria servir-li, crec, de tarja de presentació davant els seus lectors o d’epígraf general de la seua producció literària. El comentari d’aquest aforisme ens pot servir com a punt de partida per a acostar-nos a la figura d’aquest escriptor, l’assagista més important –com s’ha reconegut– de la literatura catalana del segle XX

Per començar, caldria rebatre una possible manera d’interpretar malament la boutade de Fuster. El primer malentès a què podria donar lloc fóra veure-hi el propòsit de constituir-se en subjecte exclusiu i excloent a l’hora de parlar de les coses, «de mesurar-les». I, en conseqüència, creure que tracta d’autoafirmar-se per damunt, o al marge, de tot i de tots. N’hi ha prou, però, amb llegir l’obra de Fuster, qualsevol text, per a veure que no és així: el que hi trobarem, en realitat, és la presència d’una personalitat, irònica i lúcida, que fa un esforç permanent per parlar amb el major rigor i la major precisió de les coses. A més d’això, el mateix Fuster ha tractat temes i problemes que permeten situar com cal, d’una manera adequada, l’aforisme que ens ocupa. En aquest sentit, un dels textos majors és el que va escriure quan, el 1952, arribava a la ratlla dels trenta anys i que va publicar, el 1956, amb el títol de Les originalitats .

Aquest assaig tracta temes relacionats amb l’estètica i té com a punt de partida «l’obsessió d’això que anomenem originalitat». Tots, diu, busquem afirmar i subratllar la nostra personalitat i, fins i tot, de similur-la. El que hi compta, sobretot, és ser diferents dels altres i que se’ns reconega aquesta diferència: «Totes les exhibicions semblen factibles i lícites en aquest designi». Aquest paroxisme de la singularitat empenta l’artista i l’escriptor a buscar un estil exclusiu que no s’assemble al de ningú.

Davant d’aquest fet tan típic de la nostra època, Fuster –el Fuster, no ho oblidem, que s’ha proclamat mesura de totes les coses– reacciona críticament amb una sèrie de consideracions per tal d’explicar-lo històricament i, també, de qüestioner-lo amb algunes objeccions. Ara no puc resumir la seua argumentació, molt minuciosa i matisada. Em referiré, només, a la idea de la personalitat que hi proposa, ja que té un abast més general que l’estrictament estètic. És una idea que es troba en l’extrem oposat a la de l’home contemporani que, atrapat per l’ànsia de singularitzar-se, s’esforça a convertir «la solitud en què se sent, el simple fet de la seua existència, en un valor, potser en l’únic valor».

Fuster s’hi oposa tot partint –i sembla una paradoxa– de la realitat mateixa que critica, però reduint-la a les seues justes proporcions, rectificant-la i, fins i tot, capgirant-la. Per a fer això, apel·la a un «postulat general» que es basa en el fet que «l’home és irrepetible», que «poc o molt, cadascú se sent distint dels altres». Aquesta consciència de ser únics se’ns apareix, afirma, «consubstancial amb l’home, gairebé com una condició d’humanitat, com la pura i estricta condició humana». Fuster, doncs, qüestiona l’afany modern de singularitzar-se invocant, precisament, el fet que hi ha en cada home, «un residu irreductible, una part irrepetida i irrepetible», la més valuosa, la més noble, de cadascú.

És aquest reconeixement el que permet Fuster d’escapar a l’obsessió de l’«originalitat». «Si ja som originals», diu, «no haurem de preocupar-nos per ser-ho sinó per evidenciar-ho.» Des d’aquest punt de vista, ja no té sentit l’obsessió actual, que apareix, més aviat, com una «histèria», justificada per les circumstàncies històriques del nostre temps, però condemnada a quedar-se en «una empresa estèril», teatral, exasperada.

Amb aquest plantejament, el punt important no és la preocupació per ser «originals», sinó l’exigència d’«evidenciar-ho». Això implica un doble esforç que remet, una altra vegada, a la saviesa dels grecs: conèixer-se i esdevenir allò que cadascun de nosaltres és. Dur a terme la nostra diferència és «el suprem principi ètic –i el suprem principi estètic». Quan Fuster, doncs, es declarsa mesura de totes les coses no fa altra cosa que fer seu aquest programa i declarar-lo: confessar la relativitat, però també el valor, de la seua mesura.

L’originalitat, la seua pròpia originalitat, és, doncs, una de les coordenades en relació amb les quals podem situar aquest aforisme de Fuster i, en general, l’orientació intel·lectual de la personalitat fusteriana, que l’aforisme resumeix. L’altra fa referència no a l’ordre moral , com la primera, sinó a l’ordre del coneixement . Fuster, que es declara mesura de totes les coses, entén l’operació de mesurar com una operació de judicar, i per tant, crítica, racional:

L’home de mentalitat crítica opina que les possibilitats de coneixement de què és titular no poden anar més enllà del que la raó i els sentits li notifiquen. Raó i sentit són, combinats, un criteri: la resta és fantasia.

Per això, després d’afirmar-se «mesura», afegirà, tot seguit, en un altre aforisme: «Propugno, però, la suspicàcia sistemàtica.» Des d’aquesta opció –racionalista «raonable» o escèptica «moderada»– s’ha encarat permanentment contra les diferents espècies d’irracionalisme o de romanticisme, perquè, diu inequívocament, «contra la raó no es pot estar». És la seua exigència permanent.

Fuster se situa, així, en la tradició dels intel·lectuals que, amb Montaigne, es pregunten que sais-je? a l’hora de parlar de les coses, de judicar-les, sense tenir la pretensió de la veritat. D’aquest escepticisme, que cal practicar i no simplement professar, Fuster ha dit que li agradaria escriure’n una mena d’«apologia». En l’article corresponent del Diccionari per a ociosos , n’anticipa alguns punts. Els aniré recordant al llarg d’aquesta nota perquè defineixen les diferents facetes de l’orientació –escèptica– de Fuster. La primera fa referència a l’ aspecte intel·lectual :

Els escèptics són sempre –i per definició– persones raonables i enraonades. Es posen cautelosament al costat de la raó i per això solen tenir raó. O dit d’una altra manera: dubten i encerten.

A ell, el que li importa –ho ha dit, per exemple, contra Unamuno, que afirmava: «Más vale desbarrar con ingenio que acertar con ramplonería»– és encertar , per trivial que puga resultar això. No encertar o, millor dit, no proposar-s’ho, és voler el fracàs en l’ordre del coneixement, com voler inventar-se una «originalitat» ho és en l’ordre moral.

Aquestes són, crec, les dues coordenades que poden ajudar a definir la posició intel·lectual de Fuster. Cal considerar, encara, com –i sobre què– ha pensat i escrit. Recordaré ara un altre punt de l’«Apologia» que fa referència a l’aspecte literari : «L’escepticisme és incompatible amb la poesia lírica, amb l’oratòria –sagrada o profana– i amb la metafísica…». Fuster, doncs, posat a escriure, tria la forma literària que li convenia, l’assaig, perquè era la que responia millor al seu programa –escèptic, racionalista– de mesurar les coses, de preguntar-se a propòsit de tot –humà o diví– que sais-je?