Josep Iborra - Fuster, una declinació personal

No obstant això, l’home no és una mera variant del goril·la, no és solament biologia, se singularitza per la consciència , per la història , pel seu domini –creixent– de la naturalesa. Contra els qui veuen la història, sobretot, com una aventura «espiritual», no vinculada essencialment a la matèria, a les coses, sinó als «grans homes i a les grans idees», Fuster recorda que l’home domina la naturalesa fabricant «coses» i, per això, la història de l’home és la història de les coses. Coses que satisfan necessitats i en creen de noves.

Per això està contra els humanistes que critiquen el «consum», o millor dit, el consum de la massa –perquè «ells» no han deixat mai de consumir–, que ha estat reduïda, durant segles, al consum mínim, i que ara ha començat a accedir –no tant, però, com les minories privilegiades creuen– a les coses, a més coses. Alguns moralistes solen afirmar que la tecnologia no afavoreix el progrés moral –que oposen al progrés material. Fuster els objecta que aquesta concepció exclou, per principi, «qualsevol rectificació de l’ètica imperant». El que voldrien quan parlen de progrés moral és «una intensificació de la moral tradicional». Per a Fuster, en canvi, el món dels artefactes ha obert una nova perspectiva ètica. Cal demanar «garanties» en l’ús de la tècnica, però el cert és que de la ciència, de les seues possibilitats, depèn en gran part l’humanisme pendent de Fuster: començant per la satisfacció, encara avui, de les necessitats més elementals de molta gent. La resta, les altres alternatives, que parlen de «llibertat», de «dignitat», de «drets», no passa de ser pura retòrica grandiloqüent. «Millor», diu, «prescindir d’aquesta retòrica i atenir-nos a aquesta “mediocre realitat” que és “la condició humana”. D’ella hem de treure l’humanisme pendent, un humanisme “baix de sostre”, amb electrodomèstics, farmàcia…». Trivial? Això, diu, no el preocupa. El que el preocupa és que, trivial i tot, hi haja tants obstacles per a arribar-hi.

Fuster, doncs, pensa el seu humanisme en funció de l’home corrent, que és, estadísticament, el paradigma humà, i no de l’ homo universalis , el geni o l’heroi. Ni tan sols projecta la possibilitat d’un home nou en el futur, gràcies a la tècnica. Aquesta possibilitat li sembla una versió neocapitalista de l’ homo universalis . En canvi, el que no fan els futuròlegs, ni els humanistes, és tractar de definir i concretar la moral del futur, que serà una moral «arrelada en les pressions objectives que el progrés anirà creant…».

Aquesta ètica nova passa, doncs, per les «coses», però també per una reivindicació igualment enèrgica del cos, contra la pretensió idealista que l’amaga, el rebaixa o el mortifica. El cos i les coses són, així, els dos pols de l’humanisme materialista de Fuster, l’hedonisme discret que demana per als homes i contra els quals hi ha tants d’obstacles. Aquests obstacles ens remeten a una altra pretensió que deriva de les relacions de producció, de les diferents formes de poder o d’opressió que l’home practica o de les quals és víctima. Davant d’aquest fet, general i permanent, l’intel·lectual no pot restar neutral o indiferent, encara que s’ha de voler independent: «ha de prendre», diu, «partit, però no s’ha de deixar prendre pel Partit».

El punt de partida de l’actitud propugnada per l’humanisme fusterià és moral: inclou el germen d’una «revolució indefinida»: sempre serà possible, diu, més justícia, perquè la injustícia retorna sempre. En aquest sentit parla d’un model d’opressió que les il·lustra totes: l’antisemitisme. L’odi tradicional al jueu és, precisament, un exemple, tenebrosament paradigmàtic, del menyspreu de l’home per l’home, perquè allò que els jueus personificaven en el context de l’antisemitisme era la condició humana, l’home.

El temps i la política han posat en evidència les diferents formes en què es declina amb més o menys virulència el paradigma de l’antisemitisme. Fuster se n’ha ocupat directament en diferents ocasions, però aquest tema –aquest punt de mira– es troba en la seua obra com un basso continuo , perquè mai no ha deixat de veure les relacions socials com un complicat teixit de «minories» oprimides: nacionals, religioses, i altres més, derivades del sexe, l’estatus econòmic, la llengua, el color de la pell… D’altra banda, cal tenir en compte que tots som, alhora, majoria i minoria, opressors i oprimits, discriminadors i discriminats… En conseqüència, Fuster ens invita –és una de les grans lliçons del seu humanisme– a no instal·lar-nos en la inèrcia culpable de la «majoria» i a defensar les minories: totes , en bloc, perquè qui n’oprimeix una, les oprimeix totes. «Totes les llibertats», diu, «són solidàries.» Com ho són també les opressions.

Fuster mai no ha deixat de combatre en els seus escrits en tots aquests fronts de la llibertat. N’hi ha un, però, que, per la seua circumstància personal –pertànyer a un poble diferenciat, políticament i culturalment oprimit–, ha tingut una importància molt gran en la seua obra: el combat, lúcid i obstinat, per les llibertats dels Països Catalans. I no en nom d’un «nacionalisme», sinó contra tots els nacionalismes…

El «nacionalisme» de Fuster –calen, d’entrada, les cometes– no es pot entendre sense situar-lo en el context de la concepció que l’escriptor de Sueca tenia de l’humanisme. Convé recorder-ne alguns punts que poden servir, si més no, de referència a l’hora de reflexionar sobre els textos «nacionalistes» fusterians. Ara bé, l’humanisme que Fuster predicà té ben poc a veure amb la teoria, i sobretot, amb la pràctica de la versió acadèmica, tòpica i, el que és pitjor, elitista, que sol donar-se’n. Perquè enfront d’aquest humanisme tradicional, Fuster, de la mà d’alguns humanistes més independents i originals, més de la seua corda, afirma la necessitat de posar l’home com a valor suprem. «L’arrel de l’home», diu, «és l’home.» Val a dir que l’home és «fi de si mateix». Aquestes fórmules, però, cal pensar-les sense retòriques, és a dir, fins a les últimes conseqüències i per tots els costats. I com que, en general, no s’ha fet així, Fuster parla d’un «humanisme pendent», d’un humanisme que és, encara, una exigència ètica que cal acomplir. No hem d’entendre, però, l’home com un individu aïllat i solitari. En la seua personalitat hi ha components socials i culturals, particularment els que troba en la comunitat a la qual pertany. Aquests components –la tradició històrica, un estil de viure, una llengua, una cultura, etc.– defineixen un «poble» i, en conseqüència, originen, perquè en són «origen» –juntament amb altres aspectes estrictament individuals–, la personalitat, l’ésser de l’home. Doncs bé, per a Fuster, es tracta d’arribar a ser en plenitud el que un és virtualment, «originalment». Aquest objectiu, formulat per la cèlebre consigna clàssica «sigues qui ets!», no val solament per a cada home, sinó per a cada col·lectivitat històrica. Ben mirat, si tenim en compte el que he dit més amunt, quan aquesta es frustra o resta incompleta, l’home que pertany a ella tampoc no podrà ser i viure en les condicions adequades. No ens ha d’estranyar, doncs, que Fuster reflexione alhora o paral·lelament sobre el grau d’acompliment dels homes i dels pobles. Es tracta de dues exigències supremes que, de més a més, són complementàries. «Està arribant», escriu, «el moment en què cada home, cada grup social, cada “poble” es plantegi –i plantegi als altres– el problema de la seva plenitud». I tot seguit radicalitza la qüestió: «desalienar-se –continuo amb el vocabulari en voga– és la plausible consigna: desprendre’s de traves i pressions que impedeixen a un de ser un mateix, home o poble». En aquestes dues frases es troba, crec, formulada in nuce la posició de Fuster, tant pel que fa als homes com –és el punt que ara ens interessa– als «pobles». En tots dos casos hi ha pel mig una «alienació» que no és més que una altra manera de parlar d’«inhumanitat». Del que es tracta, però, és d’abolir-la, de desprendre’s de les «traves i opressions» que ella estableix en les relacions humanes impedint a cada u de ser «un mateix».