Óliver Pérez Latorre - El relat polític - els missatges audiovisuals a les campanyes electorals

—Seduccions. S’ofereix al destinatari una imatge positiva de si mateix perquè actuï amb la finalitat de corroborar i afirmar aquesta imatge positiva.

—Provocacions. S’ofereix al destinatari una imatge negativa de si mateix perquè actuï amb la finalitat de desmentir o transformar la imatge de si mateix que s’ha construït i s’ha projectat en el discurs.

1.2.2. El registre figuratiu, la posada en escena i la realització audiovisual

L’anàlisi sobre la significació de la dimensió icònica i la posada en escena d’una obra visual es correspon amb l’anàlisi del llenguatge de les coses. Segons la semiòtica de la imatge (Groupe Mu, 1993), en el llenguatge icònic el pla d’expressió (pla de significants visuals) s’organitza sobre la base de la identificació d’elements figuratius: persones, espais, objectes, accions o situacions recognoscibles com a part d’un món determinat.

En la seva aplicació a l’estudi de la construcció de la imatge del partit polític, l’anàlisi icònica se centra en una examinació detallada sobre el candidat i la resta de persones que apareixen en l’espot (o en el cartell): l’aparença física, expressió facial, estil de vestuari, tipus de gestualitat, accions que porten a terme, espais que se’ls adscriuen (o contraposen), objectes que els caracteritzen, etc. Com a operació consegüent, l’analista ha d’extreure els valors culturalment associats a aquests signes visuals: aquelles connotacions que es desprenen d’un determinat estil de vestuari, la significació que hi ha darrere d’una postura corporal o un gest determinat del candidat, etc.

A més, en aquest estudi resulta molt rellevant observar la relació entre els referents destacats en el discurs verbal (subjectes o temes) i la seva visualització icònica en l’espot. Des d’aquesta perspectiva és com resulta més evident el poder retòric de la imatge icònica; sovint veurem com, més que no pas aclarir o reflectir allò de què es parla, la iconicitat visual funciona com a discurs sobre allò de què es parla, allò a què es fa referència des del discurs verbal, tot seguint certes estratègies comunicatives: per exemple, mostrant la candidatura com un col·lectiu plural i ben cohesionat, o suggerint implícitament l’adversari social/polític com a subjecte impersonal, fred, inquietant.

Pel que fa a la noció de posada en escena, es concep com a composició icònica global de la imatge: l’articulació escènica de subjectes, objectes, espais, accions i estats (situacions) que apareixen representats en els espots o cartells.

Respecte de l’anàlisi del llenguatge audiovisual, destaquem els recursos de l’enquadrament, el moviment de càmera i la profunditat de camp, que, com veurem tot seguit, tenen un potencial de significació articulat en eixos semàntics, connotacions polaritzades (el que en semiòtica s’anomenen sistemes semisimbòlics).

1)L’enquadrament està determinat fonamentalment pels paràmetres de mida, angle i nivell del pla. Segons la mida del pla (des del primer pla fins al pla general), l’enquadrament posseeix projeccions semàntiques relacionades amb valors com proximitat en oposició a distància, o poder en oposició a feblesa (del subjecte filmat). Alhora, pot transmetre un component de major o menor emoció, en relació amb la particular càrrega afectiva dels primers plans. Segons l’angle amb què s’enfoca el subjecte, entren en joc contraposicions d’estatisme contra dinamisme visual, o formalitat contra informalitat. Finalment, els plans desnivellats suggereixen, convencionalment, desordre, imprevisibilitat, o bé dinamisme, diversió.

2)Moviment de càmera (panoràmiques, tràvelings). Segons el paràmetre de direcció, un moviment de càmera posseeix un potencial semàntic relatiu a pujar enfront de baixar, anar endavant enfront d’anar endarrere, etc. D’altra banda, segons la trajectòria (en funció de si es tracta d’un moviment rectilini/regular o d’una trajectòria corba/irregular), el moviment de càmera pot transmetre rigidesa enfront de flexibilitat, ordre enfront de desordre, simplicitat enfront de complexitat o previsibilitat/mecanicitat enfront d’imprevisibilitat.

3)La profunditat de camp està determinada per la tria de l’objectiu fotogràfic i l’obertura del diafragma, i està relacionada amb un major o menor grau d’extensió/profunditat de la part enfocada de la imatge. Quant a efectes comunicatius fonamentals, pot contribuir a crear sensació d’una major o menor profunditat de l’espai, connotar realisme enfront d’estilització de la imatge, o donar lloc a jerarquitzacions visuals simples enfront de complexes en la composició del pla.

Naturalment, el potencial semàntic de la realització fílmica no s’esgota amb aquests elements. Aquí només se’n destaquen alguns dels més convencionals a tall de referència orientativa.

D’altra banda, en l’anàlisi del llenguatge audiovisual és imprescindible tenir també en compte el paper del muntatge en la construcció de significat. Tradicionalment, es considera que existeixen dos tipus d’estil de muntatge: el narratiu i l’expressiu. El muntatge narratiu té com a prioritat assegurar un encadenament clar dels esdeveniments representats, basant-se habitualment en relacions de causalitat i temporalitat entre les imatges. En canvi, el muntatge expressiu adopta un valor comunicatiu autònom; és un muntatge on, a partir de les connexions entre un pla i un altre, es produeixen efectes conceptuals significatius, com per exemple l’associació d’un rival polític a un determinat tipus de personatges agressius i escenes fosques (com en un recordat espot electoral del PSOE, de 1996).

A més del paper del muntatge en el suggeriment d’associacions o contraposicions retòriques, cal recordar també la importància del muntatge per a la creació d’efectes rítmics. Es poden identificar, en aquest sentit, muntatges de ritme ràpid, intens i àgil, o bé lent, reposat i pesat, i determinades modulacions variables del ritme al llarg de la peça audiovisual.

Finalment, pel que fa a la modelització global dels continguts i valors extrets en l’anàlisi de la iconicitat i la realització audiovisual, generalment recorrerem aquí a dos models canònics de l’anàlisi semiòtica: l’estructura narrativa i l’estructura enunciativa. En el primer cas, organitzarem els continguts sobre la base d’una estructura narrativa (sobre la referència dels rols universals de destinador, heroi, antagonista, etc., i els canvis d’estat fonamentals en la dimensió narrativa del discurs). En el segon cas, organitzarem els continguts sobre l’esquema de la relació comunicativa autor implícit – receptor implícit. Mentre que el perfil simbòlic de l’autor implícit en l’espot/ cartell permetrà extreure conclusions sobre la imatge de la candidatura, el perfil simbòlic del receptor o espectador implícit permetrà extreure conclusions sobre la imatge de la ciutadania/electorat en els espots i cartells de les campanyes d’ICV.

1.2.3. El registre plàstic

L’anàlisi plàstica dels espots i dels cartells descriu la dimensió plàstica de les imatges per tal d’extreure aquells valors que, en coherència amb les altres dimensions, construeixen el missatge de l’anunci. Segons el discurs narratiu i de posada en escena, molts dels valors plàstics de la imatge passen a atribuir-se a alguns dels subjectes —candidatura, votant, oposició, adjuvant, etc.— implicats en la narració.

La dimensió plàstica de la imatge deixa al marge la consideració dels objectes de la imatge com a representacions d’un món —real o imaginari— per tal de considerar exclusivament les seves propietats gràfiques. Les propietats gràfiques —o formals— de la imatge, com el color, el contrast, etc., mantenen certes analogies amb els elements bàsics de la percepció i, per això, s’agruparan en les categories perceptives que s’han considerat més rellevants: contrast, color, forma, estructuració del camp visual, espai i moviment —aquest darrer només en els espots—; aquestes cinc categories corresponen al que s’han anomenat qualitats plàstiques d’il·luminació, color, forma, composició, espai i moviment.