Óliver Pérez Latorre - El relat polític - els missatges audiovisuals a les campanyes electorals

Els missatges són maquinàries complexes que produeixen significació. Aquestes maquinàries estan formades per nombroses peces i incomptables engranatges i connexions; per això, en l’anàlisi dels missatges, resulta imprescindible tenir en compte tots els components i nivells que es relacionen i que contribueixen a generar significats.

En definitiva, els missatges electorals constitueixen peces comunicatives de gran rellevància política i social, en què es posen en joc recursos expressius per desenvolupar diferents tipus d’estratègies persuasives. L’estudi dels espots i dels cartells electorals d’una formació política concreta generats i utilitzats al llarg d’un període extens de temps permet mostrar la posada en pràctica de mètodes d’anàlisi operatius per revelar les claus del funcionament comunicatiu dels gèneres persuasius de caràcter polític.

1.2. Introducció metodològica

1.2.1. El registre lingüístic

Per analitzar els registres lingüístics dels espots i els cartells de les campanyes d’Iniciativa per Catalunya (IC), es pren com a referència la configuració de narracions. En els discursos electorals es relaten, de manera més explícita i nítida o més implícita i difusa, històries en les quals se succeeixen situacions i esdeveniments que presumptament han passat, que passen o que passaran. Els discursos de cada campanya impliquen desenvolupar una narració que s’exposa, com a proposta, al públic destinatari.

Els discursos persuasius electorals es vertebren, en el nivell profund, com a narracions a causa del valor funcional que tenen aquestes com a operacions discursives que inciten a l’acció. Els discursos electorals tenen com a objectiu que el destinatari dugui a terme una acció concreta: que voti una candidatura i que no voti altres candidatures que concorren a les mateixes eleccions. Perquè un subjecte dugui a terme una acció, s’ha de proposar un sentit per a aquesta acció, un sentit que li resulti positiu. El sentit d’una acció, com ara votar, només es defineix a partir d’inscriure aquesta acció en una narració concreta. Una mateixa acció que s’insereix en el marc de narracions diferents adquireix sentits també diversos; per això, perquè un ciutadà voti una candidatura i no una altra, cal dotar aquest vot d’un sentit que motivi el ciutadà a actuar en la direcció que es pretén que actuï.

Qualsevol narració posseeix dos nivells: el nivell de l’enunciat i el nivell de l’enunciació. En el nivell de l’enunciat se situa la història que s’explica; en el nivell de l’enunciació se situen els subjectes que entren en relació comunicativa, la persona que explica la història i la persona a qui s’explica la història.

En el nivell de l’enunciat de les narracions que vertebren els discursos electorals apareixen personatges com ara partits polítics, líders, el ciutadà elector, sectors socials i econòmics, governs, nacions, etc. A aquests personatges, en les narracions, se’ls atorguen característiques de diverses menes, característiques de personalitat i caràcter, emocionals, cognitives, socials, polítiques, etc. També se’ls adjudiquen intencions, motivacions, responsabilitats, objectius, actuacions, èxits i fracassos. Aquests personatges que s’inscriuen en la narració apareixen desenvolupant la seva existència i les seves activitats en un espai i en un temps específics.

D’altra banda, en les narracions electorals, s’adjudiquen rols narratius als diferents personatges que hi apareixen. Els rols narratius deriven de les funcions estructurals que cada personatge compleix dins de la configuració narrativa. Així, per exemple, la formació política que presenta la candidatura mitjançant el discurs pot aparèixer com a heroi-protagonista de la narració; com a ajudant del personatge que apareix com a heroi; com a incitador amb la funció de motivar el personatge presentat com a protagonista perquè assumeixi una missió i l’executi, etc. De la mateixa manera, a altres personatges, segons la narració, se’ls assignen també diferents rols narratius.

L’anàlisi dels registres lingüístics dels espots i dels cartells té per funció identificar quina és la narració que, en cada campanya, es posa en joc, quins són els personatges que hi apareixen, quines característiques tenen, quines accions duen a terme, quines relacions estableixen i quins rols narratius se’ls adjudiquen.

Per analitzar els rols narratius que s’adjudiquen als diferents personatges, s’ha agafat com a base el model actancial de la semiòtica narrativa, que defineix que en qualsevol narració apareixen els rols següents:

— Destinador de contracte . Aquest rol correspon al personatge que encarrega a un altre una missió per aconseguir uns objectius determinats. Per tant, té el paper de motivar un altre personatge perquè es converteixi en heroi de la història i actuï en conseqüència.

— Subjecte d’acció . Aquest rol correspon al personatge que assumeix una missió i desenvolupa accions orientades a aconseguir algun objectiu. Per referir-se a aquest rol, en l’anàlisi també s’utilitza el terme heroi .

— Subjecte d’estat . Aquest rol correspon al personatge en benefici del qual es desenvolupa o s’ha de desenvolupar la missió, de manera que es pressuposa que la situació d’aquest personatge canvia gràcies al desenvolupament de la missió, i passa d’un estat negatiu a un altre de positiu o d’un de positiu a un altre d’encara més positiu. En l’anàlisi, aquest rol també es denomina beneficiari .

— Objecte de valor . Al·ludeix a allò que l’heroi de la història pretén aconseguir amb la missió que executa. En les anàlisis s’utilitza preferentment el terme objectiu .

— Adjuvant . Correspon al personatge que ajuda l’heroi, en certa manera, a aconseguir l’objectiu.

— Oponent . Correspon al personatge que obstaculitza, en certa manera, que l’heroi aconsegueixi l’objectiu.

— Antisubjecte . Es refereix al personatge que assumeix una missió que és contrària a la de l’heroi i, per això, es genera un enfrontament entre tots dos. Aquest rol també és denominat en l’anàlisi contrincant o adversari .

— Destinador de sanció . Es refereix al personatge que sanciona l’heroi positivament si ha tingut èxit i negativament si ha fracassat. La sanció positiva s’aplica en forma de reconeixement, felicitació, retribució, premi, etc. La sanció negativa s’aplica en forma de recriminació, càstig, etc.

Respecte a l’anàlisi de l’enunciació, en els discursos lingüístics dels espots i els cartells electorals, s’identifiquen els subjectes que, mitjançant el discurs, representa que estableixen relacions comunicatives mitjançant el mateix discurs. Així, qui assumeix el rol enunciatiu de locutor pot ser un líder de la formació política, un personatge anònim i abstracte que apareix com una veu en off , un militant, etc. Mentre que qui hi apareix com a destinatari del discurs pot ser un ciutadà individual, un grup social, el mateix partit polític, etc. D’altra banda, s’analitzen les relacions que s’estableixen entre els subjectes de l’enunciació mitjançant el lèxic, les formes verbals, els pronoms, etc.

Finalment, atès que qualsevol discurs electoral té com a objectiu orientar el destinatari cap a una acció concreta: que voti la candidatura, s’identifiquen, per a cada discurs, les operacions que inciten a dur a terme aquesta acció. Aquestes operacions són de quatre classes:

—Promeses. Es plantegen al destinatari del discurs beneficis positius, de la mena que siguin, que s’aconseguiran en el futur.

—Amenaces. Es plantegen al destinatari perjudicis que li poden esdevenir.