Alaitz Zalbidea Berenguer - Nicolau Primitiu Gómez Serrano

El dietari es conserva en el convent dels Àngels, que pertany a l’orde dels franciscans, al barri de Russafa, a València. Probablement fou traslladat des del convent de Sant Esperit, a Gilet, quan es van inventariar alguns documents conservats en convents franciscans de diverses zones (Cullera, Benissa, Cocentaina...). Està íntegrament escrit en valencià, la llengua materna de l’autor, i en la caixa on es conserva hi ha una transcripció fidel del diari feta pel franciscà Benjamín Agulló (1990) i també la seua traducció al castellà. És curiós que l’única biografia que hi ha del pare Ivars, escrita per la mateixa persona que va transcriure el diari i en va fer la traducció al castellà, està publicada íntegrament en la llengua de Cervantes, i és l’únic relat editat que versa sobre el franciscà benisser i el seu dietari. D’una banda, s’ha de remarcar positivament que el biògraf Agulló transcrigués el document fil per randa, cosa que s’ha d’agrair, car el text original ja es gairebé il·legible (recordem que el pare Ivars el va escriure amb llapis), i que s’haja conservat en un dels arxius franciscans, encara que de manera inèdita. D’altra banda, la –poca– informació que ha arribat al públic sobre el document ha estat, en realitat, a través de l’única biografia que s’ha fet sobre el personatge, en què el relat en català del personatge queda pràcticament invisibilitzat.

L’elecció pel català és un fet força insòlit si tenim en compte les circumstàncies en què va ser escrit: les primeres línies estan redactades el 19 de juliol de 1936, data de la insurrecció militar franquista contra el govern de la Segona República. A més, fou redactat a Madrid, on residia l’autor des de l’any 1920. El volum té 37 pàgines de mida quartilla, que relaten els esgarrifosos esdeveniments succeïts des del mateix 19 de juliol fins a l’1 d’agost de 1936. El 20 de juliol d’aqueix any, hi escriu, per exemple:

El Colege de Cisneros estava cremant desde les 9. ¡¡Que dolor!! Pobres llibres meus, biblioteca del Colege, archius de la Vicaria, coleccions completes de «Archivo Ibero Americano»: total, tot perdut, inclús les 40 carpetes de documentació copiada y apuntaments, suor de 25 anys d’escorcollament d’archius: quina tristea mes gran: la major desconsolació ha segut saber que havien agarrat a dos presos, entre guàrdies de asalt i milicies socialistes, i s’els han en dut a la presó, o aon fora. ¡¡Pobrets, que será d’ells? Deu que’ls asistixca: despues venen els apuros al tratar d’eixir d’allí, puix el carrer de México estava ple de gent comunista, i cridaven furiosos contra tot lo sagrat.

Quan ho cremaren tot, es resguardà on exercia de capellà, al sanatori Villa Luz i després a casa d’uns amics. Quan va decidir tornar a la Marina Alta amb la seua família, a Benissa, fou detingut a Dénia. El van reconéixer i fou afusellat. El seu cadàver aparegué a Gata de Gorgos el 8 de setembre de 1936. El dietari fou escrit, per tant, només un mes abans de l’afusellament.

El conflicte bèl·lic estava indestriablement lligat a la barbàrie i al caos; de fet, el diari posa de manifest com d’afectada quedà la població civil, independentment de la seua ideologia. El pare Ivars hi mostra la seua tristesa pels companys que caigueren en les urpes de tan desgraciada situació. Hi ha, fins i tot, del dia 23 de juliol de 1936, una relació dels franciscans que foren detinguts per una furgoneta de guàrdies d’assalt. S’hi observen els noms de diferents religiosos de l’Estat, entre els quals hi ha el pare Alfons Pont, prevere de Catalunya; el pare Josep Álvarez, procurador de Santiago; el pare Carmelo, d’Andalusia; el pare Juan Bautista Gomis, prevere de València; fra Gonzalo Costa, sacristà de Cartagena, etc.

Una altra de les curiositats del dietari és el model lingüístic i l’ortografia que hi empra. Fa alguns anys, el professor Antoni Ferrando va remarcar, en una conversa personal, que el pare Ivars va ser l’únic deixeble del menoret Lluís Fullana i Mira que va utilitzar en les seues publicacions de recerca l’ortografia del seu mestre. Recordem que, l’any 1914, el pare Fullana va publicar les «Normes Ortogràfiques» al Diario de Valencia . Fou el seu primer intent d’oposició, després d’uns anys d’estreta col·laboració amb diverses personalitats catalanes i mallorquines i d’haver assistit al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906), a les Normes de l’Institut, que tenien com a base els preceptes fabristes. Les normes de Fullana es van aprovar al si de Lo Rat Penat, però l’èxit que van assolir entre els escriptors valencians fou escàs; no va ser fins a la signatura de les bases ortogràfiques de 1932, conegudes com a Normes de Castelló, que el valencianisme va sustentar la seua llengua amb una codificació convergent amb la resta del domini lingüístic. Fullana, per cert, en va ser un dels signants, encara que una mica a contracor i al·legant que feia el pas avant atés «el caràcter provisional» que tenien (Climent 2004).

En llegir atentament el volum dietarístic, ens adonem que, efectivament, el frare benisser, valencianoparlant que conreava la llengua en els usos cultes, seguia gairebé fil per randa els preceptes ortogràfics de Fullana, cosa que encara fa més interessant la seua obra manuscrita en llengua pròpia. En realitat, les diferències respecte al model de llengua dels autors valencians del primer terç del segle XX es reduïen a quatre casos ortogràfics que ben bé es podien haver evitat amb un mínim de compromís cívic i de contacte amb els escriptors coetanis i la major part del valencianisme de llavors. En qualsevol cas, convé ressaltar la importància que té haver escrit obra memorialística en català per la sola raó d’haver mamat la llengua en la terra on el franciscà fou nat. Al cap i a la fi, la fidelitat a l’escriptura de Fullana i el reflex que en fa, atesa l’admiració que li professava, solament formaven part de la seua «disciplina monàstica», com va afirmar el professor Manuel Sanchis Guarner (2005) i ben bé ha reproduït Josep Daniel Climent en el seu darrer llibre L’interés per la llengua dels valencians (2018).

En aquest context apareix la figura de Nicolau Primitiu Gómez Serrano, prolífic autor d’obres ja en aquell moment, la dèria del qual era redactar els successos que s’esdevenien al seu redor des de 1916. Sense saber-ho, ressuscità, gairebé isoladament, els dietaris en català al País Valencià després de segles de prostració.

Hem de valorar, així mateix, la tasca escriptora de Vicent Badia Marín, advocat i escriptor valencianista que tingué un paper cabdal en la fundació de Sicània, l’editorial fundada per Nicolau Primitiu als anys cinquanta; o de Gonçal Castelló, escriptor i activista de renom per la causa dels Països Catalans, que, continuant el deixant dels seus predecessors, va plasmar en paper i en valencià, ja als anys huitanta, les vivències de la Guerra Civil i la postguerra. Badia Marín (1986) escrigué una cronologia que, de manera molt escarida, glossa la vida del personatge i els fets socioculturals que s’esdevenen a la València de llavors. Així mateix, Castelló (1987) relata els fets succeïts al País Valencià des del 1931 fins al 1939. També Adolf Pizcueta, a finals dels setanta, va redactar les seues memòries dels anys trenta (Pizcueta 1990), de les quals es desprenen impressions d’alguns personatges valencianistes i esdeveniments polítics d’aleshores.

Finalment, hi ha testimonis més recents, de mitjan segle, però d’una gran importància literària, ja que es tracta de dietaris escrits per dos de les figures més importants de la història contemporània valenciana: els dietaris de Joan Fuster, escrits a la dècada dels anys cinquanta (Fuster 1991 a i b , 1994, 2004, 2014), i els de Manuel Sanchis Guarner, escrits en diverses etapes de manera esporàdica (Cortés 2002, 2006). Fins i tot es conserven, a l’Arxiu Manuel Sanchis Guarner, de la Biblioteca Valenciana, uns diaris escolars inèdits que abracen el període de 1931 i 1939.