Alaitz Zalbidea Berenguer - Nicolau Primitiu Gómez Serrano

L’interés del dietari de 1934-1935 ultrapassa aquests aspectes de caràcter historicocultural, ja que aporta una informació molt valuosa sobre el valencià de l’època, sobre el seu valencià tan peculiar, esquitxat d’arcaismes, dialectalismes i mots de creació pròpia, i sobre la vida quotidiana d’un home inquiet, observador atent de la realitat que l’envolta, preocupat per qüestions no únicament cíviques sinó també erudites, com són la toponímia, l’arqueologia, la història medieval, la lexicografia, etc., que ens retraten una biografia apassionant. La vocació lingüística de Zalbidea explica que hi haja dedicat una atenció especial a la llengua emprada pel seu besavi en el dietari.

Tanca el llibre un interessant apèndix documental, on, a més de poder assaborir la llengua de don Nicolau, se’ns ofereixen extrets del dietari corresponents als anys de la guerra i de la postguerra i del primer desarrollismo . La inclusió d’un índex onomàstic, de gran utilitat per a l’investigador, representa, sens dubte, un valor afegit.

La publicació d’aquest treball hauria de ser un esperó per a l’edició, completa o almenys selectiva, però en tot cas inajornable, d’un dietari que aporta notícies de primera mà sobre aspectes tan rellevants com els problemes d’arrelament del valencianisme polític, la vida a València sota l’amenaça de les bombes durant la guerra civil, els afusellaments de Paterna, les multes per parlar valencià en la postguerra, el naixement de l’Editorial Torre, l’exposició a València del Diccionari català valencià balear , els contactes amb catalans, baleàrics i algueresos, els Cursos de Llengua valenciana de Lo Rat Penat, etc.

Cal felicitar l’autor per haver-nos oferit aquest tast de memorialística valenciana tan singular i per haver-nos fet interessar per un personatge valencià tan admirable i estimable. Tant de bo que Alaitz Zalbidea s’engresque més prompte que tard en la transcripció de tot aquest llegat, hui ja patrimoni de la memòria històrica dels valencians.

ANTONI FERRANDO FRANCÉS

Universitat de València

INTRODUCCIÓ

Durant els darrers anys, les diferents veus que han configurat el panorama de la literatura memorialística en català han esmerçat temps i esforç per tal que aquests papers en forma de dietaris, memòries, successos, notícies i manuscrits d’aquesta mena no restassen en oblit. De fet, gràcies al treball dels especialistes de les diferents universitats del domini lingüístic catalanoparlant, s’ha bastit un corpus massís d’escrits redactats en la llengua nostrada de l’època medieval ençà i, així mateix, s’han portat a terme diversos congressos i seminaris relacionats amb aquesta qüestió, la qual cosa evidencia que, malgrat l’escassesa de mercat lector, hi ha un interés creixent pel rescat i la posada en valor d’aquesta literatura.

És cert que l’anomenada literatura memorialística, l’objectiu de la qual és deixar memòria per a l’esdevenidor, no deixa de ser una etiqueta rebel i gairebé invisible per al públic, però essencial per preservar els episodis més importants de la nostra història, així com per contribuir-hi amb els diversos aspectes lingüístics i culturals que s’hi tracten.

I és que la memorialística té un doble interés: la proximitat a la llengua colloquial i les dades, molt vivaces, que es desprenen de la vida quotidiana de l’època en què s’escriu. Les terres de llengua catalana han produït, des de l’època medieval, un corpus ben digne d’aquest tipus de literatura, que té un valor afegit per raons històriques. La pèrdua de l’oficialitat del català, la manca d’ensenyament en la llengua pròpia i l’alfabetització en castellà a partir del segle XIX van fer molt excepcionals les memòries i els dietaris escrits en la nostra llengua, la qual reflectia aleshores el desgavell d’una escriptura no filtrada per la manca d’un procés educatiu i per la desorientació ortogràfica i els calcs morfosintàctics i lèxics del castellà.

Particularment, el País Valencià, sotmés durant el segle XIX als costums lingüístics de Castella i interferit notablement per l’idioma dominant, va patir una minva dels usos escrits en la llengua autòctona gairebé total, amb la qual cosa solament han arribat a les nostres mans testimonis memorialístics en valencià de manera anecdòtica, sense a penes pes literari. No és fins al primer terç del segle XX que es donen a València una sèrie d’agradables excepcions. Entre aquestes brillen, per la quantitat de textos escrits, per l’interés objectiu de les dades sobre els costums i la vida econòmica i intel·lectual de la zona central del País Valencià i per ser testimoni d’un dels últims moments del prefabrisme, les memòries de Nicolau Primitiu Gómez Serrano (1877-1971), escrites entre els anys 1916 i 1971, i que no són sinó el retaule de la vida cultural de cada època i, de retop, el calaix en què l’autor serva moltes de les seues teories arqueològiques i les seues observacions toponímiques i filològiques, en general. Tot això, unit a la seua pràctica quotidiana, emmarcada dins de les esferes intel·lectuals del valencianisme, suscita un interés lingüístic i literari evident per als professionals de la història de la llengua i literatura catalanes.

En qualsevol cas, aquestes memòries de Nicolau Primitiu traspuen una sinceritat que no sempre està present en les obres editades que s’adrecen a un públic lector. En aquest sentit, hi ha unes paraules de Francesc Ferrer Pastor que s’hi avenen de meravella: «de vegades en la lletra pública un es limita a dir el que creu [que] ha de caure bé al lector i deixa d’expressar les pròpies conviccions» (1980: 21). No cal dir que han estat diverses les motivacions que ens han estimulat a emprendre aquest treball. Amb el present estudi, ens acostem a la realitat més íntima del valencianisme dels anys trenta, a les observacions toponímiques, dialectològiques i gramaticals més detallades del patrici, així com al seu model lingüístic primerenc, i a les diferents concepcions nacionals i lingüístiques que basteixen el seu pensament, que influiran en les seues obres publicades. Així mateix, considerem que la salvaguarda i coneixement del nostre patrimoni cultural és una tasca obligatòria per a comprendre el nostre present.

El nostre propòsit, ara, és posar en relleu les memòries de Nicolau Primitiu Gómez Serrano i fer-ne l’estudi pertinent, com un testimoni d’afecte cap a un patrici valencià de conducta exemplar, de fidelitat lingüística absoluta, de generositat admirable i d’implicació i compromís per la llengua i pel país.

1. LA MEMORIALÍSTICA CATALANA DE L’ÈPOCA CONTEMPORÀNIA: UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

L’etiqueta literatura memorialística abraça aquells documents en què l’autor deixa constància dels successos i les notícies que l’envolten, així com de qualsevol dada o reflexió íntima, de vegades sense precisió cronològica, a manera d’assaig particular. El context sociocultural ha marcat el contingut de cada un dels dietaris escrits a casa nostra, de manera que a partir del segle XVII veiem un increment dels escrits de caire memorialístic i alhora un notable descens en la producció en llengua catalana com a conseqüència de la pèrdua de l’oficialitat de la llengua pròpia d’ençà les primeries del segle XVIII. Aquest fet, que afectà directament la competència escrita dels valencians en la llengua del país, i doncs en la memòria privada, repercutí considerablement en les actituds lingüístiques, que apartaven el català dels espais d’una certa formalitat i l’arraconaven al folklore i als usos familiars. A més, l’esclat de la premsa periòdica al segle XIX minvà la necessitat d’escriure documents de memòries i el gènere memorialístic es converteix en un gènere rar. De fet, la literatura epistolar substitueix en gran part la literatura memorialística, i aquesta, en esdevenir excepcional, tornarà a ser revalorada al tombant del segle. Una panoràmica d’aquest tipus de literatura ens podrà ajudar a comprendre les circumstàncies i la singularitat que envolten la tasca memorialística de Nicolau Primitiu Gómez Serrano.