Alaitz Zalbidea Berenguer - Nicolau Primitiu Gómez Serrano

1. SEGLES XVIII-XIX

El darrer testimoni de l’ús del valencià en un dietari abans del segle XX fou l’obra de mossén Josep Esplugues, capellà de Montaverner, a finals del segle XVIII, que amb el seu Llibre de la església parroq[uia]l dels sans apòstols , ha permés que reputats investigadors com Vicent Escartí (1998, 1999, 2010) o Emili Casanova (2002) n’hagen extret el suc i pogut fer constar la continuïtat dels dietaris en català a casa nostra. Les notes abracen el període de 1732 a 1761 i relaten la vida i els costums de la població de Montaverner. Aquest testimoni palesa la naturalitat en l’ús de la llengua pròpia de l’autor en l’escriptura, en una època afectada d’una bona dosi de diglòssia. A més, s’hi observa un llenguatge ric amb ús de formes col·loquials i vives.

Més enllà de les fronteres estrictament valencianes, d’aquell període també conservem el testimoni de Joaquim Fiol i Estada (1782-1788) que, a Mallorca estant, va escriure un voluminós dietari en què presenta la vida i els costums palmesans de finals del XVIII, així com un retaule perfecte del món de les lleis d’aleshores, ja que fou membre de la baixa noblesa palmesana, catedràtic de Dret a la Universitat de Mallorca i un advocat de prestigi. El dietari només comprén un període de sis anys (1782-1788), fou recuperat per Antoni Pons durant la dècada dels anys trenta –encara que no de manera íntegra– i Carme Simó (2014) ha estat l’encarregada de preparar-ne una nova edició. La castellanització imperant que, a poc a poc, anirà farcint la llengua nostrada és ben evident en aquest volum. De fet, el dietari del Dr. Fiol està escrit en un català molt castellanitzat, concís, encara que usat amb un registre formal i amb un lèxic ric (Simó 2014).

Així mateix, el filòleg Jordi Carbonell va posar en relleu la vasta producció de textos d’aquesta mena a l’illa de Menorca, un testimoniatge excepcional i sense precedents dins el conjunt de la nostra literatura. L’època setcentista menorquina fou batejada per Carbonell (2017: 176) com a «període menorquí de la literatura», atés el gran paper de l’illa en les lletres catalanes. El seu criteri se sustentava en diverses qüestions: la llengua vernacla s’ensenyava a les escoles de l’època, s’utilitzava en les corporacions públiques i s’emprava per a temes literaris, lingüístics, històrics i científics en la Societat Maonesa de Cultura, una acadèmia fundada insòlitament dins d’un clima de declivi per a la llengua catalana després del triomf de Felip V. Un poc contra corrent, la societat menorquina maldava per mantenir l’estatus oficial de la llengua catalana dins l’illa; de fet, Carbonell (2017: 177) recorda que «fins el governador anglès sir Richard Kane, que la parlava, la utilitzava en moltes de les seves ordres i bàndols». L’investigador ens il·lustra amb els següents dietaris escrits a Menorca a finals del XVII i principis del XIX: les Notícies antigues de l’illa de Menorca , del sacerdot i dramaturg Francesc Mercadal; el Diari de Mahó, 1776-1826 , de Joan Roca i Vinent; el Diari, 1774-1854 , de Josep Sancho i fins i tot un publicat anualment, el Pronòstich diari , des del 1776 fins al 1837. Així mateix, rescata dietaris de corsaris, com el de Jaume Soler o el de Miquel Amengual.

Val a dir que a Catalunya també es produïren textos de gran valor literari. Un dels testimonis més rellevants fou el dietari de Rafael d’Amat i de Cortada, baró de Maldà, titulat Calaix de sastre, en què s’explicarà tot quant va succeint a Barcelona i veïnat des de mig any de 1769, a les que seguiran les dels altres anys esdevenidors per divertiment de l’autor i de sos oients, anexes en el dit Calaix de sastre les més mínimes frioleres , del qual s’han publicat fragments. Escrit entre el 1769 i el 1819, narra els successos de la Catalunya d’aleshores des de la perspectiva de la noblesa. El document supera l’austeritat dels llibres de notes d’aquella època, en els quals només hi havia comptes i notes soltes. Al text, els escrits de caire circumstancial es barregen amb una dura crítica social. Al cap i a la fi, és un retaule en què l’autor no s’està de reflectir humorísticament les coses més quotidianes (el que menja, el que fa cada dia amb la seua família) alhora que descriu els costums catalans i relata els episodis festius i els viatges que fa. Tot això, amanit amb un to burlesc i subjectiu que converteixen el seu relat memorialístic en una mena de protoperiodisme costumista.

El canvi de segle fou paït de diferent manera en cadascun dels territoris, però el que resulta evident és que, cada vegada més, augmenta l’ús del castellà en la memorialística i hi disminueix l’ús del català. A Catalunya, entre els papers memorialístics en llengua vernacla que s’hi han pogut conservar, trobem diferents tipologies: llibres de comptes i notes soltes, com és el cas d’autors com Fèlix Torres, Amat de Palou o Joan Geronés; llibres de notes i comptes familiar, com el de la família Mariscot de Camós (1846-1914); autobiografies, com les memòries d’Isabel Piferrer (1814-1882); memòries barrejades amb autobiografia, com les de Pelegrí Casades, etc. 1

Els documents més interessants i que apleguen una qualitat literària més evident són les cròniques històriques o d’esdeveniments bèl·lics d’aquell segle, com foren els setges de Girona o la Guerra del Francés. De fet, el dietari d’Isidre Mata del Racó, escrit el 1813, evidencia la brutalitat de la Inquisició espanyola, encara latent durant aquells anys.

El màxim exponent d’aquest segle XIX serà Jacint Verdaguer, el famós escriptor renaixencista, que va emprar en les seues obres un català culte, acurat i amb moltes influències clàssiques. Així ho palesa també el seu llibre Dietari d’un pelegrí a Terra Santa (1889), un tipus de dietari inserit en l’anomenada «literatura de viatges». De fet, Anna Esteve (2010: 62) considera Verdaguer com un dels autors «puntals d’aquest gènere».

Al País Valencià, en canvi, la irrupció dels sectors renaixencistes i llur literatura incipient, units a la consolidació de periòdics com Las Provincias o El Mercantil Valenciano i publicacions com El Mole apaivagaven la necessitat d’escriure notícies i successos de caire privat. Si que és cert, però, que alguns investigadors han donat rellevància a la producció de memòries escrites en castellà durant aquell segle, com és el cas del professor Escartí (2010), que ha conformat una notable panoràmica del període vuitcentista d’aquesta mena de literatura, encara no hi ha cap indici que ens indique la presència sòlida de reculls extensos de memòries en valencià. Això no obstant, han perviscut notes que, tot i ser en castellà, traspuen una certa valencianitat, com les notes de viatge publicades per Teodor Llorente al diari Las Provincias . En efecte, conservem els escrits d’alguns personatges renaixencistes que van plasmar en paper i després publicar en premsa les cròniques de les eixides del Centre d’excursions cientificoliteràries i artístiques de Lo Rat Penat, gràcies a les quals podem conéixer el patrimoni cultural del País Valencià a través del valencianisme. De fet, també han pervingut alguns llibres de viatges d’aquests autors que es movien al voltant de les esferes del ratpenatisme. El cas del canonge Josep Sanchis Sivera n’és un exemple, tot i que els seus escrits són ja de principis del segle XX: De Valencia a Cádiz (1901), Dos meses en Italia (1902), Dos días en Lourdes. Excursión a la Cueva Santa (1903), Una visita al Gran San Bernardo (1905), De Alemania, notas de viaje (1906), Una excursión a Mallorca (1914), etc.