Alaitz Zalbidea Berenguer - Nicolau Primitiu Gómez Serrano

De la mateixa manera, investigadors novells com Jacob Mompó (2015) han exhumat documents ben interessants de la vida de personatges valencians de llocs com la Pobla del Duc, per exemple, a les acaballes del segle XIX, escrits en llengua castellana. Al capdavall, podem dir, amb total seguretat, que la recerca tenaç i constant ens brindarà un panorama assaonat del segle XIX valencià, si més no per a traçar un pal·li literari digne en termes de memorialística. 2

2. EL SEGLE XX

Si bé és cert que Catalunya fou el territori catalanoparlant que més sòlidament va resistir el canvi de paradigma del segle XIX amb l’aparició de la premsa regular, la producció dietarística en català a principis del segle XX encara és ben minsa en comparació amb l’esclat literari que s’hi esdevingué amb els diferents corrents que engalanaren el primer terç de segle. El crític Enric Bou va destacar algunes obres escrites a Catalunya en llengua vernacla que representaven un hibridisme estilístic que es trobava entre el periodisme i la literatura: es tracta d’una sèrie de dietaris públics publicats en premsa, entre els quals destaquen el Glosari d’Eugeni d’Ors, publicat en La Veu de Catalunya ; els Fulls de dietari de Carles Soldevila, publicats en La Publicitat i el Dietari espiritual , de Josep Maria López Picó, publicat en La Revista (Esteve 2010). Segons la mateixa Esteve (2010: 13), «potser l’obra que respon més canònicament a l’etiqueta de dietari publicat abans del conflicte bèl·lic espanyol és Hores angleses , de Ferran Soldevila, un recull d’anotacions que reuneixen les impressions i experiències derivades de la seua estada a Anglaterra a finals dels anys vint i que publica com a llibre el 1938». 3 En major o menor mesura, a Catalunya se sostingué prou fermament, ni que fos en diferents formats, aquest tipus de literatura, encara que no sempre en forma d’obres voluminoses.

Són de Mallorca dos dels dietaris més extensos de principis del segle XX; per tant, confirmen la continuïtat de la literatura memorialística en català més enllà del Principat, i no precisament com un fenomen anecdòtic, ja que abracen un període de més de trenta anys. Ens referim als dietaris del promotor cultural i assagista Joan Estelrich (Estelrich 2012) i de l’escriptor i lingüista mossén Antoni Maria Alcover. Cal esmentar la tasca esmerçada per l’Institut d’Estudis Catalans, més concretament per Maria Pilar Perea, que va digitalitzar l’obra del lingüista i es pot trobar al portal Antoni Maria Alcover.

Joan Estelrich i Artigues (Felanitx, 1986-París, 1958) estigué estretament vinculat a la Lliga Regionalista de Francesc Cambó, gràcies a la qual estigué envoltat dels personatges del catalanisme cultural i polític del primer terç de segle; de fet, compartia l’ideari de la burgesia catalanista i d’aquesta manera va fundar Expansió Catalana (1919-1922). Els objectius d’aquesta organització, que passaven per difondre el missatge del catalanisme nacionalista arreu d’Europa, van obligar l’escriptor a romandre en l’exili durant la dictadura de Primo de Rivera, a la dècada dels anys vint. Cal dir, però, que d’una identificació ferma amb el nacionalisme passà a un posicionament que s’inclinava més prompte pel federalisme a partir de l’any 1930. També s’encarregà d’estretir vincles entre Catalunya i Mallorca, i va tractar d’enfortir les relacions entre els intel·lectuals catalans i mallorquins. Un dels escrits més coneguts fou el «Missatge als mallorquins», un manifest que es va publicar l’any 1936 a la premsa catalana per a intensificar les relacions entre ambdós pobles i, poc després, el mateix any, gràcies a l’esperó de l’Associació per la Cultura de Mallorca, va veure la llum la «Resposta als catalans», publicada tant en la premsa mallorquina com en la premsa catalana (Massot i Muntaner 1978).

Els seus dietaris, que narren successos des de l’any 1914 fins al 1949, es caracteritzen per la narració de les anècdotes que s’esdevenien en els nuclis del catalanisme cultural, tot acompanyant el discurs amb reflexions diverses, moltes de les quals apostaven per la coordinació harmònica amb la resta de territoris catalanoparlants. El 22 de desembre de 1935 s’expressa així: «Dins el tren parlat extensament amb Cambó [...], parlat de coses editorials; curiós que ell pensi en una història social de Catalunya per escriure...».

I durant el maig de 1936: «Treball intens per a fer avançar les qüestions del programa de la comunitat catalanobalear... [...] Elaborat mentalment possible assaig meu sobre la significació de Mallorca dintre de la Renaixença catalana».

D’altra banda, Antoni Maria Alcover, l’eclesiàstic mallorquí famós per la seua tasca a favor de la llengua catalana amb obres com el Diccionari català-valencià-ba-lear , el recull Aplec de rondalles mallorquines d’en Jordi des Racó, La flexió verbal en els dialectes catalans , etc., va escriure el seu dietari més famós l’any 1906, el Dietari de l’excursió filològica (1906), encara que va redactar una tirallonga de successos des de l’any 1902 fins l’any 1924, molts dels quals van ser publicats al Botlletí del Diccionari de la Llengua Catalana . Les seues pàgines, hereves del tipus de dietari conreat anys abans per Verdaguer, el «llibre de viatges», posseeixen un valor afegit: les observacions lingüístiques i dialectològiques i les reflexions que se’n deriven, expressades amb un estil lleuger i divulgatiu. Vegem com narra els successos del 21 d’abril de 1910, durant la seua visita al País Valencià:

Arribam a Alcoi, devers les vuyt del vespre, atapits com arengades per motiu de la gran gentada qu’acudia a Alcoi per les festes de Sant Jordi, que comensaven lo endemá. Tot devallant del tren, mos trobárem dins els brassos dels amics del cor Mn. Tomàs Miró i D. Rafel Cantó i Llopis, entusiasta com el qui més de la llenga valenciana. Mos ne menaren a casa-llur, i comensárem a l’acte l’estudi de l’interessantíssim dialecte alcoyá.

No sols s’hi besllumen reflexions dialectològiques a partir del que observa arreu del territori. Durant la seua estada a Zuric, el dia 12 de juny de 1912 (en una de les seues expedicions europees), arran d’una conferència del Dr. Gauchat, reconegut romanista de l’època, fa la següent dissertació:

M’ha cridada l’atenció un mapa aont apareix la desinencia [76] verbal -o de la primera persona singular del present (parlo, arribo, etc.), característica, desde el sigle XVII, de Catalunya continental, fora la regió dels Pirineus Orientals. Doncs aqueixa desinencia se troba dins un territori considerable entre la Provença i Suïssa. Lo qual demostra que tal desinencia -o no es, com molts pretenien, d’influencia castellana, ja que seria arxi-absurd pensar ab influencies castellanes allá dessá Provença i devers Suïssa.

Pel que fa al País Valencià, no hi ha cap rastre de paper dietarístic plenament en valencià fins a les memòries de Nicolau Primitiu, que comencen l’any 1916 –encara que comença a escriure-les en valencià l’any 1926– i acaben amb la seua mort, l’any 1971. Si bé és cert, doncs, que aquests escrits del patrici no esdevenen un reviscolament general de l’escriptura personal en el País Valencià, ja que n’és l’únic testimoni, la darrera troballa de la nostra recerca ens ha donat un bri d’esperança pel que fa a l’ús escrit privat del valencià en temps convulsos. Es tracta d’unes memòries del sacerdot franciscà Andreu Ivars i Cardona, oriünd de Benissa, que ingressà en l’orde franciscà al convent de Sant Esperit (Gilet, Camp de Morvedre) en 1900. Fou un dels fundadors de la revista Archivo Ibero-Americano , amb seu a Madrid, on va residir de 1920 a 1936, i escrigué, a més, nombrosos articles històrics i culturals relacionats amb la cultura valenciana i més enllà. Val a dir també que aquest personatge va ser un dels qui més investigacions va dedicar a Francesc Eiximenis, el conegut franciscà gironí del segle XIV.