AAVV - El patrimoni cultural valencià

Així, el valor d’una obra es troba en ella mateixa, però també en els ulls que la miren i en els sentits que la perceben i l’aprecien. El patrimoni cultural no és sols un producte històric sinó que també ho és la seua valoració. Determinades expressions artístiques o arquitectòniques han hagut d’esperar pacientment a ser valorades i apreciades. O perquè se les jutjara igualment dignes de consideració i protecció que altres béns. És el cas dels molins i les alqueries o de les velles fàbriques abandonades, entre molts altres. Les pintures rupestres de la cova del Parpalló o del barranc de la Valltorta van ser trobades de manera fortuïta o divulgades per erudits locals o pels mateixos comarcans, i si l’existència d’aquestes era coneguda des de molt abans, això no va cridar l’atenció de ningú. El mateix podem dir de les inscripcions ibèriques o romanes, de les monedes i medalles que no van merèixer atenció fins a època moderna.

El concepte de valor històric o cultural, patrimonial, comença a desenvolupar-se en el Renaixement amb els humanistes i la seua fascinació pel passat clàssic. Algunes de les millors joies del patrimoni bibliogràfic valencià, avui custodiades per la Universitat de València, procedeixen de l’antiga biblioteca del rei Alfons el Magnànim, i també van ser alguns professors d’aquesta universitat, al segle XVI, els primers col·leccionistes i estudiosos d’inscripcions epigràfiques i monedes, aleshores considerades com a curiositats.

El valor del patrimoni, l’estimació d’allò que mereix ser conservat i protegit i d’allò que no, ha anat variant amb el temps i entre els especialistes mateixos. El patrimoni cultural i històric no mira només al gaudi estètic, la bellesa artística per la qual es puga crear una preferència respecte a un estil o un altre. El patrimoni ens parla també del passat i ens ajuda a comprendre’l.

1- Campanar gòtic de la Catedral, el Micalet .

2- Sala d’investigaors Pérez Bayer de la Biblioteca Històrica de la Universitat de València. Autor: Mario Rabasco.

3- Panoràmica des de La bastida. Font: Estepa.

4- Mapa de la ciutat de València d’Anton van den Wyngaerde de 1563.

5- Tribunal de les Aigües , per Bernat Ferrandis (1865).

6- L’Albufera, mapa anònimde 1834. Font: Estepa.

El patrimoni cultural valencià.Una mirada sociològica

Antonio Ariño Villaroya Departament de Sociologia i Antropologia Social. Universitat de València

Avui dia estem envoltats del discurs i la retòrica del patrimoni cultural. Segons els científics socials, assistim a la segona modernitat, en què s’ha generat una expansió i multiplicació de subjectes i comunitats que se senten amb dret de posseir la seua pròpia herència històrica. La conservació del patrimoni cultural està unida intrínsecament a la tendència dels éssers humans a conservar les seues pròpies formes de vida.

D’aquesta manera de mirar el passat, molts autors, n’apunten la germinació en el Renaixement, moment en què s’encunya el terme monument com a testimoni del passat i fins i tot s’albiren els primers senyals d’una normativa proteccionista. Tot i això, serà en el segle XIX quan la conservació passarà a innovar a través d’un conjunt de programes nacionals, fins als nostres dies, en què ja estan definits els conceptes clau de patrimoni cultural i de bé cultural.

La definició i l’especificitat de l’expressió patrimoni cultural ha anat evolucionant al llarg del temps. En l’actualitat aquest terme s’utilitza per a denominar metafòricament un conjunt específic de béns culturals que conformen el conjunt de la societat on roman la idea d’ herència valuosa posseïda , prenent aquesta herència de manera pública.

El concepte de bé cultural supera les limitacions del seu precedent històric, la noció de monument , per la incapacitat d’aquest últim de abastar els trets contextuals, immaterials i anònims dels objectes i les activitats dignes de preservació. La propietat de la immaterialitat implica distingir entre el suport en què es plasma el bé cultural en si mateix. Així doncs, s’eixampla el camp d’objectes que cal conservar i protegir, incloent-hi artesanies, rituals, llengües i fins i tot sons.

En tot això la societat valenciana no ha viscut al marge d’aquestes transformacions socioculturals a través de l’espai normatiu i en la mobilització social que mostra la participació en el procés de patrimonialització. Alguns d’aquests processos són més que remarcables: el patrimoni com a procés de negociació, conflicte, debat i polèmica; la proliferació d’associacions culturals i de defensa del patrimoni, i la protecció del patrimoni immaterial a través de la mobilització de les poblacions locals i les associacions festives que lluiten per la defensa de les seues celebracions patronals o determinats elements d’aquestes com a patrimoni cultural immaterial.

La conservació del patrimoni cultural constitueix un element central del tipus de sostenibilitat que proposem per a la nostra societat i per a generacions futures.

1- L’Albufera de València. Font: Estepa.

2- Moros i Cristians de Cocentaina. Autor: Carlos Cerver Gisbert “Fletxa”.

3- Misteri d’Elx.

4- Ball de la Moma. Font: Calendario de Fiestas de Primavera de la Comunitat Valenciana .

5- Tribunal de les Aigües. Reunió del síndics davant de la Porta dels Apòstols de la Seu de València.

6- Arada tradicional en l’Horta. Font: Estepa.

7- Mascletà a la Plaça de l’Ajuntament de València. Falles 2017. Autor: Pedro J. Lorenzo.

El patrimoni cultural valencià. Una mirada des de l’Història de l’Art

Felipe Jerez Moliner Departament d’Història de l’Art. Universitat de València

El terme patrimoni (del llatí patrimonium ) fa referència als béns heretats dels ascendents. A l’inici de l’edat contemporània sorgeix la consciència de ser un conjunt de béns comuns amb un valor històric i artístic del qual es beneficia la ciutadania i constitueix el seu senyal d’identitat en la mesura que reconeix i explica la seua trajectòria històrica. Aquests valors han determinat l’interès públic perquè es conservaren. En el segle XIX aquesta tasca va recaure en les reials acadèmies de belles arts. Al començament del XX, la creació de la història de l’art com a disciplina universitària a Espanya va consolidar la perspectiva històrica en l’anàlisi patrimonial, però des de mitjan centúria la noció de patrimoni ha patit una gran ampliació. D’una banda, en l’estrictament artístic s’ha eixamplat la consideració de béns historicoartístics des del punt de vista tipològic, cronològic, espacial i temporal, ja que s’hi ha inclòs el modern i el vernacle, el conjunt i el context, o la trama urbana i la humana. Per un altra banda, s’ha ampliat més enllà del que al principi s’havia apreciat que era patrimoni. L’evolució pot veure’s en el marc legal; per exemple, la Llei de tresor artístic nacional (1933), la Llei de patrimoni històric espanyol (1985) i la Llei de patrimoni cultural valencià (1998). Aquesta última reconeix el valor del patrimoni com a senyal d’identitat i generador de riquesa, i evidencia la gran importància que té el patrimoni històric i artístic entre els béns representatius de la història i la cultura valencianes. Així ho reflecteixen inventaris i plans especials de protecció. En aquest sentit, es distingeixen els béns immobles i els mobles. Entre els primers s’inclouen els monuments, com les realitzacions arquitectòniques o d’enginyeria i les obres d’escultura colossal; els conjunts històrics, entesos com a agrupació de béns immobles, contínua o dispersa, amb entitat cultural pròpia; els jardins històrics, on, entre altres valors, poden destacar els històrics i els estètics. Entre els béns mobles, despunten pintures, escultures o peces d’arts decoratives i sumptuàries, ja siguen declarades individualment, com a conjunt o com a fons de museus i col·leccions museogràfiques. Fins i tot l’anàlisi historicoartística és rellevant en altres tipologies, com succeeix amb algunes obres bibliogràfiques, cinematogràfiques o fotogràfiques, amb béns immaterials en el seu component creatiu, en el referit a les tècniques artístiques, etc.