AAVV - El patrimoni cultural valencià

Igualment, la Llei de patrimoni històric espanyol especifica que aquest està integrat pels immobles i objectes mobles d’interès artístic, històric, paleontològic, arqueològic, etnogràfic, científic o tècnic. També en formen part el patrimoni documental i bibliogràfic, els jaciments i les zones arqueològiques, com també els llocs naturals, els jardins i els parcs que tinguen valor artístic, històric o antropològic. I, finalment, la Llei del patrimoni cultural valencià (Llei 4/1998) ens recorda que el patrimoni és un dels principals senyals d’identitat del poble valencià i el testimoniatge de la seua contribució a la cultura universal. Els béns que l’integren constitueixen un llegat patrimonial d’inapreciable valor, la conservació i l’enriquiment del qual correspon a tots els valencians i especialment a les institucions i els poders públics que el representen.

La Universitat de València ha desplegat un paper fonamental tant en la protecció del patrimoni com en la divulgació, conservació i restauració d’aquest, sense deixar de banda la tasca didàctica. Igualment, representa el coneixement expert en tot el procés de gestió de béns patrimonials. Historiadors, antropòlegs, arquitectes, arqueòlegs i un llarg etcètera de professionals aborden i cuiden el patrimoni des de diverses òptiques i a partir de tradicions disciplinàries diferents, ja que la protecció adequada dels béns culturals ha d’estar avalada per estudis que analitzen i documenten el seu abast, valor i rellevància en cada context. De la mateixa manera, prepara els futurs gestors de patrimoni i realitza directament activitats d’intervenció sobre el patrimoni.

Així doncs, en el marc d’una tasca de difusió del nostre patrimoni, la publicació que ací es presenta sota el títol El patrimoni cultural valencià pretén oferir al lector una mostra de la seua amplitud i de la riquesa existent al nostre territori.

Organitzada en diferents tipologies i prenent com a punt de partida la publicació Atlas del patrimonio cultural valenciano (Universitat de València, 2011), aquesta publicació abraça des del paleolític fins a les festes catalogades d’interès, passant per l’arquitectura militar o els paisatges, entre moltes altres. Hi han col·laborat un considerable nombre de professionals de diferents disciplines d’aquesta Universitat, sense la col·laboració dels quals aquesta mostra no hauria vist la llum. El nostre més sincer agraïment a tots per la seua desinteressada participació en aquest projecte. De la mateixa manera, manifestem el nostre reconeixement a l’excel·lent treball desplegat pel personal tècnic del Vicerectorat de Participació i Projecció Territorial.

El patrimoni cultural valencià , publicació coral, catàleg de l’exposició homònima, és el resultat de la col·laboració i la complicitat de Caixa Popular, la Direcció General de Cultura de la Generalitat Valenciana i la Universitat de València. Institucions valencianes en un projecte comú.

El patrimoni cultural valencià. La importància del patrimoni arqueològic

Valentín Villaverde Bonilla Departament de Prehistòria, Arqueologia i Història Antiga. Universitat de València

Referir-se al patrimoni arqueològic és pensar en gaudiment i responsabilitat. La riquesa del patrimoni arqueològic valencià és vertaderament digna de consideració i abraça, com es pot veure en aquesta exposició, des de la remota prehistòria fins al final de l’antiguitat i l’edat mitjana.

Però parlar de patrimoni no és només pensar en la contemplació i el gaudiment, ja que perquè això siga possible cal una feina prèvia previ d’estudi, catalogació, i ben sovint de restauració i conservació i, finalment, de valoració. Sense coneixement, sense comprensió de la significació històrica i cultural, el gaudiment del patrimoni arqueològic perd una gran part del seu valor. Es banalitza a l’excés, es descontextualitza i s’aborda des de criteris estètics o emotius que s’allunyen d’una autèntica comprensió del patrimoni.

Els llocs arqueològics, les ruïnes o les pintures rupestres, les cavitats, els abrics i poblats, les vies romanes de comunicació o qualsevol altre tipus d’evidència patrimonial vinculada amb el passat, desproveïts de la significació històrica deixen de ser patrimoni per a convertir-se en llocs, objectes, construccions o paisatges exclusivament dotats de valor emocional o estètic. La interpretació presideix la valoració del patrimoni arqueològic i, per tant, qualsevol acte de difusió, d’acostament i de gaudiment de la riquesa patrimonial arqueològica està precedit d’un important esforç d’excavació, estudi, inventari i diagnòstic de conservació, si fóra necessari.

La recerca arqueològica, multidisciplinària i recolzada en el concurs de nombroses especialitats arqueomètriques, resulta crucial en el procés de valoració del patrimoni arqueològic. I no sols en el descobriment, sinó en la contínua revaloració, en la seua progressiva reinterpretació i comprensió.

La responsabilitat és conseqüència de la fragilitat. No s’escapa a ningú que el temps constitueix en si mateix un factor de degradació. Els espais arqueològics han de ser objecte d’una conservació preventiva i sustentar-se en la consciència ciutadana. La conservació està relacionada amb la capacitat de difusió, amb la valoració i, cosa que és més important, amb la comprensió per part de la societat del valor d’aquest patrimoni arqueològic. Hi ha un cos de dades prou gran per a saber que el coneixement i la valoració del patrimoni influeixen en el respecte que li professa la societat.

1- Puntal dels Llops. Olocau. Autor: J.M Aleixandre.

2- Art rupestre Llevantí. Figures humanes del Cinto de las Letras a Dos Aguas. Auto: Valentín Villaverde.

3- L’obtenció del registre arqueològic. Autora: E. Badal.

4- Poblat íber del Puntal del Llops.

5- Jaciment del Tos Pelat a Montcada. Autor: Josep Mª Burriel.

6- Arqueòlegs treballant al’Abric de la Quebrada. Autora: E. Badal.

7- Vista general de la superficie excavada a l’Abric de la Quebrada.

8- Restes de la calçada romana a Sagunt.

El patrimoni cultural valencià.El valor del patrimoni

Antoni Furió Departament d’Història Medieval i Ciències i Tècniques Historiogràfiques. Universitat de València

Més enllà dels escassos paratges naturals –aquells que no han sigut transformats per l’acció antròpica– que alberga encara la geografia valenciana, el contingut del concepte de patrimoni és fonamentalment cultural i històric, relacionat d’una manera o altra amb l’activitat humana. Totes les seccions d’aquest projecte, des del patrimoni arqueològic, artístic, museístic, bibliogràfic, arxivístic i documental fins a l’arquitectònic, paisatgístic, agrari, hidràulic, toponímic i industrial, passant per l’etnogràfic, l’immaterial (festes, costums, tradicions) i musical, estan certament relacionats amb ella i són producte de la creativitat, l’esforç i l’aplicació dels éssers humans. I de les condicions materials, socials i culturals, és a dir, històriques, en què han viscut. El geni d’escriptors com Ausiàs March i Joanot Martorell, pintors com Joan de Joanes, Ribera i Sorolla, o de compositors com Cabanilles i Martí i Soler, es deu, en primer lloc, a ells mateixos i a la seua pròpia obra, capaços de transcendir els límits estrictes de la seua època, però també a les condicions històriques que els van fer possibles.