Josep Màrius Climent i Prats - El treball esclau durant el Franquisme

9 Vicent Gabarda Cebellán, Els afusellaments al País Valencià (1938-1956) , València, Publicacions de la Universitat de València, 1993; Antonio Calzado Aldaria, Entre la nit i el marasme: La Vall d’Albaida, 1939-1952 , Alzira, Germania, 2005; Ramón Marín, La represión franquista en el Alto Palancia. Violencia de estado contra la memoria republicana (1939-1952) , Damián, Biblioteca Valenciana, 2010; Juan Luis Porcar Orihuela, Un país en gris i negre . Memòria històrica i repressió franqusita a Castelló , Castelló de la Plana, Publicacions de la Universitat Jaume I, 2013, Ricard Camil Torres Fabra, Alamabradas muros y ..., op. cit .; Glicerio Sanchez Recio, Operación quirúrgica en el cuerpo social. La represión política en Monóvar (1936-1943) , Alacant, Publicacions de la Universitat d’Alacant, 2014; Antonio Calzado Aldaria, La Valldigna, un món en conflicte (1931-1979) , Tavernes de la Valldigna, Mancomunitat de la Valldigna, 2015.

10 Javier Rodrigo, «Espejos Deformantes. Explotación y limpieza social: hacia un modelo concentracionario fascista», Historia Social , 66, 2010, pp-81-90. «La Gran Guerra vino así a maximizar el uso funcionalista del campo de concentración como unidad bélico-administrativa [...], y para la reconversión de los internos en agentes explotados», p. 86.

11 Ídem, pp. 87-88; del mateix autor Cautivos. Campos de Concentración ..., op. cit ., pp. 1-34.

12 Götz Aly, La utopía nazi: como Hitler compró a los alemanes , Barcelona, Crítica, 2008.

13 Gloria Sanz, «Trabajos forzados, economía de guerra y empresa durante el Nacionalsocialismo. Un breve balance de recientes investigaciones en Alemania», José Miguel Gastón i Fernando Mendiola (coords.), Los trabajos forzados ..., op. cit ., pp. 30-45; Javier Rodrigo, «Espejos deformantes...», op. cit .

14 Citat a Javier Rodrigo, «Internamiento y trabajo forzoso: los campos de concentración de Franco», Hispania Nova Revista de Historia Contemporánea , 6 (2006), hispanianovarediris.es.

15 Fernando Mendiola Gonzalo, «La consideración de ser explotado...», op. cit ., pp. 189-252.

16 Juan Carlos García Funes, «Trabajos forzados para...», op. cit.

17 Pedro Oliver, «Historia y reinvención del utilitarismo punitivo», José Miguel Gastón i Fernando Mendiola (coords.) Los trabajos forzados en la dictadura franquista. Pamplona, Instituto Gerónimo de Uztáriz–Memoriaren bideak, 2006, p. 26. «El retribucionismo casaba bien con el militarismo de los vencedores [...] los vencidos debían pagar con su esfuerzo la destrucción que supuestamente habrían ocasionado durante la contienda, y porque a fin de cuentas el castigo penoso formaba parte de la larga tradición disciplinaria del ejército. El correccionalismo ejercido contra rojos y separatistas retroalimentaba aquel ensueño falangista de una acción eficaz y decisiva sobre el cuerpo enfermo de la patria», p. 28.

18 Fernando Mendiola Gonzalo, «Reeducation through work? Mountain roads in the Spanish concentration univers (Western Pyrenees, 1939-1942)», Labour History , 55 (1), 2014, pp. 97-116.

19 G. De Vito, Christian and Alex Lichtenstein, «Writing a Global History of Convict Labour», International Review of Social History , 58 (02), pp. 285-325. Hi ha una tipificació de relacions laborals per a l’anàlisi històrica establerta per l’International Institute of Social History (IISH), anomenat A Global Collaboratory on the History of Labour Relations (1500-2000) . Dins d’aquesta taxonomia proposada des de l’IISH, entraria en la categoria núm. 11. La referència a la taxonomia de l’ISSH en pp. 278 i 288.

20 Fernando Mendiola Gonzalo, «La consideración de...», op. cit ., «España, al igual que las potencias coloniales, ponía en marcha diferentes modalidades laborales que, con importantes diferencias legales, no dejaban de evocar el pasado no muy lejano de la esclavitud», p. 196.

21 Sebantian Balfour, Abrazo Mortal. De la guerra colonial a la Guerra Civil en España y Marruecos , Península, Barcelona, 2002, p. 124. L’esclavitud a Espanya va estar vigent a les colònies del Carib fins al 1887.

22 José Ángel Delgado-Iribarren, Jesuitas en campaña , Madrid, Studium, 1956, p. 253, en Joan Llarch, Batallones de Trabajadores , Barcelona, Plaza y Janés, 1978, p. 56.

3. LA VALL D’ALBAIDA: UNA COMARCA VALENCIANA CONSERVADORA

La raó principal per la qual vam delimitar l’àrea geogràfica d’investigació a la Vall d’Albaida és que aquesta comarca del centre interior valencià ja disposava d’importants estudis sobre la Segona República, la Guerra Civil i el franquisme. Aquests treballs ofereixen una bona base historiogràfica d’estudis comarcals i de microhistòria local que fan referència a aspectes de l’economia, la política i la mobilització social de l’època. Constitueixen, doncs, el marc necessari sobre el qual poder contextualitzar una investigació com aquesta que presentem, en la mesura que podem valorar l’impacte dels treballs forçats en relació amb altres vessants de la repressió en els àmbits local i comarcal. 1

La comarca de la Vall d’Albaida tenia uns 51.000 habitants el 1930, i dels 34 municipis que acull, només Ontinyent es podia considerar una ciutat, o agrociutat, amb uns 12.000 habitants i un sector industrial del tèxtil important –encara que només Bocairent, amb 3.500 habitants, tenia una activitat majoritàriament dedicada al sector secundari. A la resta de la Vall, l’activitat principal era l’agricultura de secà, amb la trilogia mediterrània d’oli, blat i vinyes –sota la forma de panses a la zona occidental de la comarca i amb el vi com a protagonista indiscutible. S’entén, per tant, la repercussió tan extensa que tingué la plaga de la fil·loxera de l’any 1910 sobre la comarca, la qual va caure en una crisi econòmica i demogràfica (emigració) que no va començar a superar fins a la fi dels anys 20 i 30. Als municipis més poblats –Albaida, l’Olleria, Benigànim, Aielo de Malferit, Quatretonda, la Pobla del Duc o Montaverner–combinaven l’activitat agrària amb produccions manufactureres relacionades amb la cera, les espardenyes i la indústria centrada en el tèxtil, el vidre i derivats (folrat de garrafes). La resta de pobles –tret de Llutxent i Fontanars dels Alforins– no arribaven als 1.000 habitants, i encara combinaven una agricultura de subsistència amb activitats ramaderes i forestals: forns de calç, fusta i carbó vegetal als pobles als peus del Benicadell, amb una producció majoritàriament focalitzada en el mercat del vi, el raïm de taula i la pansa. L’activitat econòmica es complementava amb una emigració oroneta cap a Barcelona i França, que degué contribuir a la socialització política en la mesura que a la tornada anà introduint a la comarca el socialisme, l’anarquisme i el republicanisme. 2

A la comarca predominava la mitjana i petita propietat juntament amb grans propietats i masos de nobles i burgesos forans a Fontanars dels Alforins-Ontinyent, cosa que vol dir que la major part de la població havia de llogar-se per subsistir. Dividida en dos partits judicials, el d’Albaida i el d’Ontinyent, era una comarca de tendència marcadament conservadora –amb nuclis històrics del tradicionalisme com Bocairent-Ontinyent-Albaida–, i en conjunt, dominada pel caciquisme; aquest panorama polític es combinava amb la influència patent de l’Església sobre una població amb un nivell cultural baix, conseqüència de la pobresa de les classes populars i la despreocupació històrica que patien per part dels poders públics. 3 Les estructures socials del poder tradicional estaven tan arrelades a la Vall que, tret d’excepcions puntuals com Aielo de Malferit, Castelló de Rugat, Llutxent, la Pobla del Duc i Quatretonda, els partits conservadors que guanyaren totes les convocatòries electorals durant la Segona República corresponien a les candidatures conservadores dels monàrquics, primer, i del PURA després (no tant el partit històric del republicanisme valencià blasquista, com el nou PURA reconstituït a partir d’abril del 1931, en el qual hi haurà els cacics de la comarca fins que aparega la DRV). En canvi, el conservadorisme no guanyà als nuclis on havia quallat el socialisme (Aielo de Malferit i Quatretonda), l’anarquisme (tot i no ser majoritari, a Ontinyent) i el republicanisme d’esquerres (Castelló de Rugat, Llutxent, la Pobla del Duc), segons les eleccions del 1936. A la Vall d’Albaida, durant aquests anys, van variar poc les formes tradicionals de relació i d’exercici del poder, que va saber adaptar-se fàcilment al joc polític que oferia el nou marc democràtic participatiu.