Josep Màrius Climent i Prats - El treball esclau durant el Franquisme

L’existència de camps de concentració i de camps de treball per a presoners de guerra no fou una creació del franquisme. Durant la Primera Guerra Mundial, es va establir el model concentracionari com a solució a la captura massiva de soldats enemics, així com la seua utilització, també massiva, com a mà d’obra forçada durant el conflicte per part dels capturadors, especialment els exèrcits alemany i rus. 10 Igual com en els règims dictatorials de la Unió Soviètica i l’Alemanya nazi, el franquisme va fer un ús constant i massiu dels camps com a espais de detenció i reeducació política a través del treball. Darrere dels sistemes punitius soviètic i nazi hi havia la voluntat de crear un nou model, un paradigma polític i social nou en la mesura que, entre els seus objectius, hi havia la creació d’un home «nou» per construir el socialisme soviètic o el nacio-nalsocialisme alemany a través de la reeducació i la punició dels considerats «asocials» o dissidents. Sembla clara la inspiració dels ideòlegs franquistes quan titllaven de «laboratorios de la Nueva España» el sistema concentracionari i de treball forçat que estengueren com una forma més d’imposar-se per la violència. Una altra qüestió seria els mitjans implicats i l’impacte social que tingué, o si realment, a diferència del nazisme abans de la Guerra Mundial, no era més que un eslògan per a justificar l’explotació laboral dels vençuts, com va fer el nazisme en guerra o l’stalinisme durant tot el seu període de duració, fruit, durant el franquisme, d’uns objectius polítics propis i d’unes circumstàncies històriques singulars. 11 La justificació era el dret de conquesta i aquell nou ordre mundial que estaven imposant els nazis a Europa durant la guerra. Tanmateix, la realitat i la finalitat eren purament econòmiques i/o exterminadores sense cap altra consideració de tipus reeducatiu a través del treball, com a conseqüència de les urgències i necessitats bèl·liques i del manteniment de l’estat de benestar nacionalsocialista a Alemanya, basat en l’espoli dels jueus alemanys, primer, i de l’Europa conquerida, després. 12 La Unió Soviètica, amb la justificació revolucionària de crear aquest home nou , va tenir un objectiu economicista amb tot un programa de grans obres públiques dissenyat pel règim stalinista, que s’executaria amb mà d’obra presa per motius polítics, o no. 13

A l’Estat espanyol, quina consideració tenien els presoners de guerra republicans per part dels seus captors? Què eren, en realitat? A la primera pregunta respondrem que la Convenció de Ginebra subscrita el 1929 pel rei Alfons XIII prohibia explícitament el treball dels presoners de guerra. El franquisme va considerar inaplicable aquesta Convenció pel fet que es tractava d’una guerra civil i afectava «individuos que, aunque rojos, están llamados a filas por la Nación». 14 A més, hi havia la consideració de «delinqüents» dels membres de l’exèrcit republicà per haver-se oposat al colp d’estat i a l’avanç de les tropes rebels. Com que no els consideraren presoners –tot i la proclamació de guerra com a font legitimadora i justificadora del «Movimiento Nacional»–, no van aplicar l’extens articulat de la Convenció que regulava detalladament el funcionament dels camp de presoners i el respecte dels drets dels internats, així com les circumstàncies i el salari que havien de percebre en cas de ser utilitzats com a mà d’obra al servei dels capturadors. Per a contestar la segona qüestió, entenem que, en principi, seria agosarat definir els presoners de l’exèrcit republicà obligats a treballar com a esclaus, en la mesura que no eren una «propietat» que tenia un valor d’ús i canvi com, per exemple, en l’època de l’esclavitud colonial. D’altra banda, la persona degradada a la condició de treballador forçós per raons polítiques –«desafecto al Régimen»– podia eixir d’aquesta condició si aconseguia un aval que li canviara («mejorara», en llenguatge franquista de l’època) la classificació política. Ara bé, si en altres països el treball forçós va ser producte de la guerra –també durant el temps de guerra en el territori republicà–, el franquisme no el va abolir finalitzada la contesa, sinó que el va allargar fins als anys seixanta, fins a la fi del règim i més enllà, amb totes les seues modalitats i d’altres que se’n van crear després del conflicte ( Colònias Penitenciàries Militaritzades, Tallers Penitenciaris, Batallons Disciplinaris de Treballadors, Batallons Disciplinaris de Treballadors Penats ). 15 En la vessant que ací ens ocupa, fins a l’any 1947, hem de dir que els presoners que treballaven per a l’exèrcit o per a les empreses que contractaven obres públiques amb l’estat –de caràcter militar o no–, ho feien obligats: com a càstig i punició a causa de la dissidència política. La humiliació del treball forçós i gratuït degradava la condició del presoner, el deshumanitzava i el «cosificava». En el cas que estudiem ací, aquella humiliació el convertia en una espècie de «propietat» en mans de l’exèrcit, i en definitiva, de l’estat franquista, que podia fer-ne el que volguera, com traslladar-lo, represaliar-lo i fins i tot matar-lo si ho consideraven convenient o necessari per al desenvolupament del treball o el manteniment de la disciplina als batallons. L’actualització historiogràfica esmentada, un millor accés a les fonts militars i una major concreció metodològica han donat lloc a estudis que estan considerant les dimensions legislativa, jurídica, econòmica i històrica del fenomen, així com la necessitat d’evitar confusions amb altres modalitats de càstig destinat als empresonats polítics a través del sistema de la «Redención de Penas». 16 Metodològicament, ací plantegem l’impacte en una comarca valenciana de la dimensió punitiva del treball en captivitat com un càstig polític que s’allarga en el temps, ja que partim de la consideració del treball forçat en captivitat com un càstig impulsat per les forces sollevades i pel règim polític que construïren. Darrere d’aquest fet hi havia una visió econòmica de les mancances de mitjans provocades per una guerra que s’allargava en el temps, per les seues urgències, com les de mà d’obra en una economia de guerra que mobilitzava soldats constantment. Els presoners constituïen aquella mà d’obra barata i disciplinada per a les necessitats de la rereguarda com el transport o la sega, al mateix temps que se’ls sotmetia a través de la humiliació dels treballs forçats. Estaríem, doncs, davant la reinvenció de l’utilitarisme punitiu en què incideix Pedro Oliver quan parla del rescat franquista d’aquesta modalitat de càstig generalitzat durant el segle XVI, quan els jutges sentenciaven els reus a servir forçosament en els vaixells del rei o a treballar en obres púbiques en el segle XVIII. El nou utilitarisme punitiu es legitimava en la guerra i en la postguerra en el dret de conquesta que considerava els presoners part del botí de guerra. Aquest procés de dominació a través del treball forçós s’embolcallava «de una vehemente penología a la vez retribucionista y correccionalista, y de una retórica humanizadora y pietista que trazaba como fines de la pena la expiación y la redención del condenado». 17

Fernando Mendiola ha tractat la qüestió del treball forçat sota el franquisme dins dels debats internacionals iniciats el 2013 per C. Vito i A. Lichtenstein al voltant del treball lliure i no lliure. 18 Quant a la categorització taxonòmica que estableixen aquests autors, la historiografia més recent entén que el treball forçat dels presoners de guerra durant la Guerra Civil i el franquisme entraria en la categoria d’ unfree labour i tributary slaves . És a dir, d’alguna forma s’assimila el treball forçós amb el dels esclaus o els serfs, sense capacitat de poder acceptar el treball imposat a través de la coacció, ni de poder-lo abandonar. 19 Pel que fa als precedents històrics dels treballs forçats, caldria mirar la immediata experiència colonial espanyola (i no espanyola) a l’Àfrica, com en el cas de la colonització i explotació per part de Fernando Poo dels indígenes del golf de Guinea, els bubis. Aquesta explotació consistia a gastar el mínim en la seua manutenció, aprofitant-se que en molts casos era «completada» per les famílies dels presoners. S’aconseguia, així, disminuir el cost general per sota del dels esclaus de les plantacions del Carib del segle XIX, a qui calia alimentar no només perquè treballaren, sinó també perquè eren una mercaderia, un bé amb un valor de canvi que calia mantenir en unes determinades condicions de salut si es volia mantenir o augmentar aquest valor. Es podria assimilar el tracte que rebien els presoners dels Batallons al que rebia la mà d’obra forçada de les colònies africanes a principis del segle XX. Com ha remarcat Mendiola, els espanyols que estaven colonitzant la regió de Mbini –el territori continental de l’actual Guinea Equatorial– utilitzaren milers de persones del poble fang, que foren obligades a treballar durant la dècada dels anys vint mitjançant el sistema de prestacions d’impost-treball, aplacant les resistències amb violència: «sin pago ni alimento» com recordava un dels fang: «De hecho, el alimento de estos trabajadores se basó en buena medida en pasta de cacahuete aportada por las comunidades y familias de los forzados». 20