Josep Màrius Climent i Prats - El treball esclau durant el Franquisme

Aquestes pràctiques de violència porten implícita una forma de control social. Ens trobem davant una violència cada vegada menys comptable, menys física, i en canvi, més de tipus econòmic o psicològic. L’estudi de la violència aplicada a través de l’utilitarisme punitiu ens obliga a centrar-nos més en la dimensió qualitativa del càstig pel fet que difícilment podrem conèixer els morts que hi hagué a la presó, els camps de concentració o els Batallons de Treballadors. L’estudi del càstig, la identificació de la seua plasmació, ens porta indefectiblement al control social com a objectiu de la violència política franquista. Per això, els actors locals personifiquen la repressió. Situant la lent local dels actors de la història, podem entendre que la violència franquista davant l’atac republicà no només va ser «reactiva» –com es justificava. Observant les actituds i els comportaments dels actors locals, aquesta violència s’articula i objectiva com a instrument de construcció d’un nou ordre. I és que, què havien fet els represaliats per patir la repressió? Només ho podrem saber si comencem a centrar-nos en l’impacte social de la repressió. Es pretenia aconseguir el control total de la societat a través de la coacció i la coerció que provocaven els assassinats extrajudicials impunes, els procesos sumaríssims d’urgència i altres mecanismes repressius, com les diferents formes d’internament o les depuracions, configurant tot plegat el procés conegut com la «democratització de la por». 5 S’exercí un control social fonamentat en el càstig a l’enemic en guerra i als vençuts en la postguerra, en què s’interrelacionen pràctiques i instruments de violència i control social. És a dir, el que José Luis Ledesma i Daniel Oviedo defineixen com la disciplinarització de la societat a través de la continuïtat de pràctiques i de polítiques dirigides als ciutadans, enemics o no, que anirien des de les més explícites i obertament coactives fins a les vinculades a un control social difús.

El concepte de repressió s’empra per a definir l’ús de la violència exercida des de dalt, des del poder, o com a resposta d’aquest en defensa d’un determinat ordre social i polític. És per això que hem de parlar de violència política si no volem esbiaixar aquella que es va exercir al marge de l’Estat o en oposició a aquest. En efecte, amb la violència es volia crear un ordre nou, i si no ho tenim en compte, llavors li estarem traient importància al que el franquisme realment buscava. Cal baixar, per tant, a la història local. Per a entendre l’impacte quantificable i no quantificable de les denúncies sobre les famílies, així com la participació i les actituds des de baix en el càstig a tot tipus de possibles resistències, cal estudiar la quantificació de morts i mutilats, les depuracions professionals, la repressió, l’espoli i els internaments. Entre donar suport actiu col·laborant i participant en la repressió que promovia la dictadura, i patir-la, hi ha un ventall de situacions intermèdies des de la conformitat passiva i el silenci per inhibició fins a la paralització per la por. 6

La qüestió que ací abordem és la dels soldats i oficials de l’Exèrcit Popular de la República de la comarca valenciana de la Vall d’Albaida que caigueren presoners durant la Guerra o que van ser classificats de «desafectos» en la postguerra, raons per les quals patiren l’internament en camps de concentració, presons i Batallons de Treballadors. Aquest estudi, anant més enllà dels quadres estadístics necessaris i imprescindibles, pretén abastar el major nombre d’aspectes i vessants d’aquesta modalitat de repressió en què l’impacte social i polític de la violència es considera central per a entendre el procés d’arrelament del règim en un espai eminentment rural. Considerem d’interés per això els enfocaments provinents de l’estudi del nazisme a Alemanya, ja que trobem interessant i necessari analitzar els mecanismes socials que feren possible una violència estatal, però també social, diversa i molt complexa, així com els autors que les nodriren amb les seues motivacions canviants i els seus beneficis, amb la interrupció en la cadena repressiva que suposaren les complexes relacions d’àmplia tipologia presents en els pobles que incidiren, de vegades de forma determinant, en la sort final dels vençuts. Encara més si parlem de la violència plasmada en l’utilitarisme punitiu, que pel seu caràcter anòmic possibilitava als que l’exercien –almenys a primera vista– un grau d’arbitrarietat que semblava superar amb escreix altres formes de repressió legals.

Segons la bibliografía esmentada, en l’àmbit estatal no hi ha una producció abundant: hi ha estudis específics i tesis doctorals que aborden l’impacte comarcal o regional dels treballs forçats, sobretot centrats en les activitats i la disciplina que es va aplicar als presoners de guerra i «desafectes» de la postguerra. 7 En canvi, en l’espai historiogràfic valencià ens trobem davant un erm quasi absolut; tot i que s’han analitzat les diverses cares de la repressió franquista. A més, encara que els darrers enfocaments són cada vegada més polièdrics, els treballs forçats apenes han atret l’atenció dels historiadors valencians. 8 La nostra historiografia sobre la repressió franquista no s’ha ocupat, específicament, dels batallons de treballadors, o bé se’ls ha atorgat un paper secundari o d’importància menor en comparació amb altres formes de repressió que foren fruit de l’aplicació de la «legalitat» franquista, com ara afusellaments, processos sumaríssims impulsats pels tribunals militars, la Llei de Responsabilitats Polítiques, la depuració del magisteri o la repressió sobre les militants republicanes; així mateix, la nostra historiografia fa referència als presoners de guerra centrant-se principalment en el seu pas pels camps de concentració més coneguts. Així ha quedat reflectit en les monografies locals o comarcals que han abordat la violència franquista de postguerra dins d’estudis d’abast més ampli, fins i tot quan la repressió ha sigut el principal tema tractat. 9

És simptomàtic que en les obres citades no es faça cap referència directa ni indirecta als treballs forçats (Porcar, 2013; Glicerio Sánchez, 2014); que la referència d’estudi siguen camps de concentració com el de Los Almendros (Gabarda, 1993); que únicament es facen ressò de la seua existència en el cas dels de Xérica o Pina de Montalgrao (Marín, 2010); o que s’aborden estudis més profunds dels centres concentracionaris quant al funcionament i tracte als presoners, com els d’Albatera i Portaceli (Torres Fabra, 2013). Només en l’últim estudi sobre la Valldigna (Calzado, 2015) s’inclou una referència explícita i nominal de víctimes del treball forçat en aquesta comarca durant la postguerra, aportant el testimoni d’un presoner «desafecte» enviat al Marroc. La veritat és que s’entèn aquest buit fins a un cert punt: quan em vaig plantejar dur endavant aquesta recerca sobre l’impacte del treball forçat a la Vall d’Albaida, no podia imaginar que estava tan plena de dificultats i d’entrebancs burocràtics per a accedir a part de la documentació existent, ni sabia que aquesta es trobava tan dispersa, era tan parcial o bé no es podia consultar a causa de l’estat de conservació o de les diferents normatives sobre accés als arxius, específicament els militars. Potser això explique l’«erm» historiogràfic sobre aquesta vessant de la repressió que, com intentarem demostrar, va ser una de les més extenses en termes de persones afectades directament; a més, de forma indirecta, el franquisme aplicà la major repressió especialment sobre les zones que romangueren en territori lleial a la República fins al final de la Guerra, com fou el cas de bona part del País Valencià, buscant una major eficàcia militar i política de cara a implantar i consolidar el règim franquista en guerra i, sobretot, en la immediata postguerra.