Josep Màrius Climent i Prats - El treball esclau durant el Franquisme

AGRAÏMENTS

Quan vaig iniciar aquesta recerca l’any 2010, dubtava de quan i com podria enllestir-la, ja que va resultar tan àrdua com absorbent, tan apassionant com feixuga. Centrada en la violència franquista de postguerra sobre els soldats de la Vall d’Albaida cridats a files durant la Guerra Civil, la investigació va començar a causa d’un neguit personal i d’un sentiment de deute –potser també de deure– amb mi mateix, consistent a esbrinar per què el meu iaio matern (a qui gairebé no vaig conèixer) havia estat internat en un Batalló de Treballadors en la immediata postguerra, i per què aquesta qüestió, i no tant la Guerra Civil, era esmentada i recordada sovint a casa; formava part de la memòria de la família i l’àvia mai va deixar de fer-ne referència dolorosa.

Aquella inicial tasca personal va esdevenir tot un repte professional en adonar-me que allò que havia ocorregut al meu poble es repetia, multiplicat en molts casos, a les poblacions veïnes. El que no m’imaginava era que tirar endavant aquesta investigació comarcal suposaria haver de recórrer milers de quilòmetres, ja que el gruix de la documentació sobre la Guerra Civil i la postguerra al País Valencià està escampada per arxius arreu de l’Estat; tampoc pensava que l’accés a les fonts militars tinguera encara les restriccions legals i els inconvenients burocràtics amb què m’he trobat durant aquests anys. Si hi afegim que la recerca s’ha tirat endavant amb mitjans propis (alguna institució a la qual es va proposar participar-hi va declinar implicar-se en aquest exercici de recuperació d’una part de la història i de la memòria col·lectiva d’aquesta comarca valenciana), el meu agraïment és, aleshores, infinit als professionals i particulars que sí que han volgut participar en aquesta quasi solitària tasca. La meua summa gratitud per al jurat que ha valorat i guardonat aquest llibre en la convocatòria del XXVIII Premi Miquelet, amb el Premi Joan Coromines 2015 d’Investigació.

Vull destacar les dues arxiveres de la Mancomunitat de Municipis de la Vall d’Albaida, Lina Bataller i Neri Arques, que em van obrir els arxius municipals perquè iniciara la investigació, ajustant els seus horaris en més d’una ocasió als meus. La seua ajuda i les facilitats prestades en la cerca i consulta de la documentació local han estat imprescindibles per a accedir a aquestes fonts essencials, algunes inaccessibles en aquell moment (com el fons de quintes quan l’arxiu de Benigànim estava en obres). A qui era alcalde de Quatretonda, David Mahiques Alberola, que em va posar en contacte amb testimoniatges orals i amb familiars de víctimes de la repressió, un patrimoni memorístic que ha sigut tan interessant com fonamental per a aquesta investigació. Gràcies a Tomás Bordera, tècnic de l’Arxiu d’Ontinyent per facilitar-me el contacte amb familiars de víctimes de Fontanars dels Alforins, així com al director d’aquest arxiu, Vicent Terol. Als bibliotecaris i arxivers d’Albaida i Bocairent Josep Moll i Pepa Sempere. El meu reconeixement per la seua col·laboració activa quasi des del principi i fins al final de la recerca a Eva Segura Quilis, de Bèlgida, que em va posar en contacte amb familiars de víctimes i va participar en la recollida de bona part del material gràfic que del seu municipi apareix en aquest volum. Gràcies a Eduardo Santosjuanes Tormo, que em va deixar consultar la valuosa documentació administrativa i gràfica que el seu pare li havia llegat del temps de la Guerra i la postguerra; i a Victòria Fernández, per compartir els seus coneixements i experiències com a investigadora i especialista en el tema de l’exili i la repressió del mariners republicans.

Quant als arxius estatals, vull citar el personal de l’Archivo Intermedio Militar Centro de València, per facilitar-me l’accés a la documentació, cosa que va procurar sempre la directora del centre, Rebeca Sánchez. Sens dubte, també vull esmentar els funcionaris de l’Arxiu General Militar de Guadalajara perquè sempre m’han atès amb professionalitat, eficàcia i amabilitat; la seua disposició ha fet que el meu treball allà fóra més ràpid i fàcil. L’orientació historiogràfica, les apreciacions, els suggeriments i les correccions d’Antonio Calzado Aldaria, doctor en Història i professor de la Universitat de València, han estat fonamentals a l’hora d’endinsar-me en la comprensió del període de què parlem. Gràcies també als companys de feina que m’han ajudat a resoldre més d’una dificultat en el tractament informatitzat de les dades estadístiques.

A Yolanda per la seua inestimable col·laboració i comprensió, pel seu constant suport moral; per tant, per tot. Laia i Arnau han estat el major i millor incentiu que he tingut en aquesta llarga aventura: van ser l’impuls per a engegar-la, així com la millor motivació per a tirar-la endavant i superar tota mena d’entrebancs i contratemps. Espere que algun dia puguen entendre aquelles constants i costoses absències del seu pare.

En qualsevol cas, la responsabilitat del contingut és exclusivament meua.

PRÒLEG

Ens trobem davant un desbordant i modèlic torrent d’història i de compromís personal. Durant anys, Josep Màrius Climent i Prats ha anat recomponent amb una paciència inaudita, amb una determinació quasi obsessiva, els fonaments d’un dels capítols de la repressió i del control social imposat per la dictadura franquista a la societat en la immediata postguerra; fonaments que, entre altres factors com ara els seus indubtables suports socials, van sostenir l’edifici dictatorial durant llargues i negres dècades. Em consta personalment els quasi frenètics viatges des del cinturó de la capital provincial fins als arxius municipals de la Vall d’Albaida; els caps de setmana cercant testimoniatges orals; les vacances gairebé ocupades del tot en un peregrinatge a diferents arxius estatals. El capítol «La reconstrucció de les fonts. Entre la dispersió i la parcialitat» representa un saludable paradigma de recerca i heurística, unes pàgines que es convertiran en imprescindible matèria bàsica per a futurs investigadors. Efectivament, el capítol conté un tractament modèlic de les fonts, i alhora subratlla l’àmplia tipologia de dificultats i complicacions que encara persisteixen en l’estudi de la violència franquista.