Josep Màrius Climent i Prats - El treball esclau durant el Franquisme

Amb aquesta magnitud del procés previ de replega documental (arxius municipals, provincials i estatals), l’enfocament microscòpic d’història local –en aquest cas, sobre un espai humà comarcal– resultava el més idoni, en la línia de la preponderància d’aquesta perspectiva metodològica en la historiografia del franquisme. Encara més quan la comarca objecte d’anàlisi, la Vall d’Albaida, pren en consideració una historiografia diversa i fèrtil sobre els períodes republicà bèl·lic i franquista, gràcies a les aportacions de Josep Gandia, Joan Torró o Carmen Agulló. Una comarca valenciana d’interior en la qual el 1939 convivien agricultura comercial amb focus industrials i manufacturers, i que posseïa la notable particularitat d’una hegemonia social catòlica i carlina, la qual faria més profunds els efectes de l’assentament franquista. Ara bé, l’elecció espacial també està relacionada amb la trajectòria vital de l’autor, en bona mesura un exemple d’aquest «passat que no passa» que va implicar la societat espanyola precrisi entorn dels debats produïts al voltant de la popularment denominada Llei de memòria històrica. Memòria, però també desmemòria que l’autor va anar trobant en les seues reunions amb familiars d’aquests treballadors esclaus. Una memòria dolorosa que encara a principis del segle XXI no ha trobat el recer d’una política pública de memòria que consolide un consens democràtic capaç de restituir la dignitat de les víctimes del franquisme i de l’antifranquisme i de socialitzar entorn de valors democràtics, antítesi de la dictadura. Aquesta absència des del 1975 col·labora a sustentar visions benignes del franquisme com a preludi a l’actual democràcia, concebuda com un regal. Així, encara l’any 2008, una enquesta del CIS mostrava que un 58,2% dels enquestats es manifestava com «més aviat d’acord» que el franquisme va tenir «coses bones i coses dolentes». L’exhaustiva base documental ha sigut completada amb una profunda consulta historiogràfica i un rellevant treball de fonts orals, d’«aquelles veus que ens arriben del passat». Càlides i subtils, a diferència de la fredor de l’estadística i els percentatges, aquestes veus ens fan presents la por, les penúries, els sofriments, la fam i el maltractament dels treballadors esclaus. Josep Màrius desgrana pas a pas la construcció de la maquinària franquista de treball esclau des dels anys de la Guerra Civil fins a la seua esplendor malèfica a partir de l’abril del 1939, i des de la temuda qualificació de «desafecte» fins a la terrible estada en les diferents modalitats d’esclavitud laboral. Així mateix, l’autor tampoc oblida els botxins, els comandants dels Batallons, especialment triats per les seues trajectòries africanistes, repressores abans de la Guerra i les seues fervents postures reaccionàries. Com va succeir amb l’aplicació de Responsabilitats Polítiques, amb els Batallons de Treballadors el franquisme va cercar estendre el seu implacable càstig a tots aquells que s’havien atrevit a qüestionar les estructures socials, polítiques o culturals de l’Espanya tradicional, i ho va fer en tots els llocs, des de la ciutat més gran fins al poble més petit, fins i tot en una comarca conservadora com la Vall d’Albaida. Però Josep Màrius no es limita a quantificar, sinó que introdueix aquesta modalitat repressiva en aspectes més amplis: l’arbitrarietat de les classificacions dels antics soldats republicans; la violència «des de baix»; la destrucció de les relacions personals i familiars en les microsocietats rurals; el control social a perpetuïtat a través del terror (explicatiu també de la paràlisi de l’antifranquisme) i també del joc pervers de la cerca de l’aval reparador, i l’«utilitarisme punitiu», pel qual els Batallons de Treballadors també es van convertir en productes de benefici econòmic. Josep Màrius no oblida el context internacional, situant en el marc comparatiu de l’Alemanya nazi la gènesi, els procediments, els objectius i el desenvolupament dels batallons de treball. L’autor duu a terme, per tant, un exercici suggeridor que relaciona aquest treball amb les noves característiques de la historiografia contemporània espanyola.

En definitiva, amb El treball esclau durant el franquisme. La Vall d’Albaida ( 1938-1947 ), XXVIII Premi Joan Coromines, Josep Màrius aconsegueix obrir noves vies en la historiografia valenciana de la violència franquista, sumant-se a la renovació d’enfocaments i centres d’atenció (món carcerari, repressió de gènere), gràcies a un discurs basat en una solidesa documental en la qual bull contínuament la humanitat malferida. Veus, noms i cognoms que encara esperen el reconeixement institucional.

ANTONIO CALZADO ALDARIA

Universitat de València

1. COMMEMORACIONS, MEMÒRIA HISTÒRICA I ACTITUDS POLÍTIQUES

La tendència al mal de l’home és més difícil en sistemes pluralistes, transparents i democràtics.

JORGE SEMPRÚN

Si hi ha una derrota en la condició humana, és el desig d’humiliar.

ELIE WIESEL

A la memòria dels meus iaios

A ma mare

Coincidint amb les commemoracions del setantè aniversari de l’alliberament del camp de treball de Mauthausen, per primera vegada, en 2105, un representant del govern del Partit Popular ha assistit als actes d’homenatge realitzats per associacions i col·lectius en record de les víctimes i pel manteniment de la memòria dels 7.000 espanyols que passaren pel camp i dels més de 4.500 que hi foren assassinats.

Ara bé, la presència del govern espanyol a Mauthausen, ¿vol dir que condemna el que els nazis van fer als republicans i a tots els deportats als camps de treball, és a dir, que condemna la mort que crearen fruit de la seua política d’esclavització i d’extermini per treball dels presoners de guerra, així com d’extermini directe dels considerats enemics o «inútils» per al III Reich en guerra? Si és així, també haurien d’haver visitat les illes del canal de la Mànega i alguns indrets de la costa atlàntica europea, on l’Organisation Todt, principal empresa pública d’enginyeria alemanya, va sotmetre a treball forçat 26.000 presoners i deportats republicans,entre els quals hi havia desenes de valencians. Els fets van ocórrer en diverses fortificacions marítimes en el marc de la construcció del Mur de l’Atlàntic que els nazis van alçar de Noruega a França per defensar els territoris europeus conquerits de l’atac aliat durant la Segona Guerra Mundial. 1

Els republicans presoners dels nazis fugien de la no menys dura repressió franquista. Tanmateix, a l’Estat espanyol, i singularment al País Valencià, les víctimes del franquisme no han tingut fins ara reconeixements ni homenatges públics per part de les autoritats, a diferència dels companys assassinats i esclavitzats als camps d’extermini i de treball nazis. I això que a hores d’ara és coneguda l’existència de camps de treball on es va forçar els presoners de guerra i de postguerra republicans a treballar i on un nombre tan elevat com indeterminat d’aquests van acabar sent assassinats. S’incideix i s’insisteix des de sectors polítics poderosos i influents que el que va passar ací a conseqüència de la Guerra Civil va ser molt diferent del que va ocórrer a Alemanya durant el període nacionalsocialista. De fet, hi ha qui diu que no tenen res a veure, tal com es planteja des del Partido Popular a partir de la difusió d’una memòria «oficial» que pretenen que siga la que s’estenga i s’impose majoritàriament. El 25 de juny del 2015 el llavors ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, deia en declaracions a la Cadena Ser que no es podia relacionar mai les víctimes del franquisme amb les del nazisme, ja que durant el nazisme hi va haver una «planificación para exterminar a los judíos y otras razas que los nazis consideraban inferiores», i doncs, això feia impossible comparar franquisme i nazisme. I va afegir que considerava «desafortunades» les paraules del portaveu del govern al Parlametn espanyol, Rafael Hernando, qui es va referir a les persones que busquen els familiars assassinats i desapareguts en aquests termes «se han acordado de los abuelos, parece ser, cuando ha habido subvenciones».