Josep Màrius Climent i Prats - El treball esclau durant el Franquisme

4 El País , edició digital Comunitat Valenciana, 25 d’abril del 2015; «Un juez obliga a Barberá a retirar el título de alcalde honorífico a Franco», El País , edició digital, Comunitat Valenciana, 31 de juliol del 2012.

5 Guillem Llin Llopis, Valldalbaidins a Mauthausen , Ontinyent, Associació de Veïns El Llombo 2013, p.1; Segons la historiadora francesa Geneviève Dreyfus-Armand, els alemanys no consideraren els lluitadors republicans espanyols com a presoners de guerra. Aquesta és la raó per a traure’ls dels camps de soldats presoners i portar-los a Mauthausen, amb el vistiplau del govern franquista, que sabia on eren, i com a conseqüència de l’acord d’aquest amb el govern alemany, segons l’única ordre escrita trobada fins ara, que ens porta al moment en què Serrano Suñer va estar de visita a Berlín (preparant l’entrevista Franco-Hitler a Hendaya del mes següent), i que data del 25 de setembre del 1940. «Los olvidados de la Línea Maginot», TVE, la 2, El Documental , emès el 18 de juliol del 2015. Un total de 621 presoners valencians foren assassinats a Mauthausen, la major part al subcamp de Gusen.

6 Javier Cervera Gil, «De Vichy a la liberación», DD.AA. ¡Ay de los vencidos! , edició d’Abdón Mateos, Madrid, Eneida, 2009, pp. 41-70.

7 Jorge Marco, «Debemos condenar y condenamos. Justicia militar y represión en España 1936-1948», Julio Aróstegui (coord.), Franco: La represión como sistema , Madrid, Flor de Viento, 2012, pp. 190-229.

8 Claudio Hernández Burgos, «La Dictadura en los rincones: la historiografía del franquismo y la perspectiva local», Historia Actual Online , 36 (1), 2015, pp. 69-82; Carlos Rodríguez Barreira, «La historia local y social del franquismo en la democracia, 1976-2003», Historia Social , 56, 2006, pp. 153-154; Teresa Ortega López, «“Se hace camino al andar”. Balance historiográfico y nuevas propuestas de investigación sobre la dictadura franquista», Ayer , 63, 2006, pp. 259-278; Justo Serna, Anaclet Pons, Como se escribe la microhistoria , València, Frontesis, 2000; «En su lugar. Una reflexión sobre la historia local y el microanálisis», Protohistoria , 6, 2002, pp. 107-126.

9 José Ramón González Cortés, «La represión franquista en la Bibliografia: campos de concentración y trabajos forzados», Revista de Estudios Extremeños , 67 (2), 2011, pp. 751-813.

2. UN DEBAT OBERT I UNA HISTORIOGRAFIA RECENT

ELS BATALLONS DE TREBALLADORS EN LA DICTADURA FRANQUISTA

L’aparició i transcendència pública del moviment ciutadà per a la recuperació de la memòria històrica –que ha estès la reivindicació de coneixement, veritat i reparació per a totes les víctimes de la Guerra i la postguerra–, o la celebració l’any 2002 a Barcelona del primer Congrés sobre els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme , van canviar, i sens dubte, van impulsar tant l’interès com els estudis al voltant del món concentracionari i del treball forçat a Catalunya, Navarra, Extremadura o Andalusia. En l’àmbit acadèmic no hi havia una base mínima d’investigacions sòlides, més enllà de reculls de testimonis i records entre els qui patiren aquella experiència –memòries que avui són un tresor com a document històric a causa de la desaparició dels qui passaren pels camps i Batallons–; en efecte, calia accedir a les fonts militars primàries, ja que l’exèrcit va ser el protagonista principal de la creació, organització i gestió dels camps de concentració, els Batallons de Treballadors i els Batallons Disciplinaris de Soldats Treballadors. El llibre Una inmensa prisión , de Sobrequés, Sala i Molinero, i especialment, Cautivos , de Javier Rodrigo, publicats ara fa deu anys, han estat les obres de referència que aportaven l’estudi més complet sobre l’origen i l’evolució dels camps de concentració. Per tant, aquestes obres han sigut fites historiogràfiques a partir de les quals s’han multiplicat els estudis i les aportacions des de diferents perspectives i enfocaments metodològics a mesura que s’anava tenint accés als arxius militars i, doncs, apareixien nous fons documentals que han permès una delimitació i conceptualització del fet concentracionari i del treball forçat.

En l’última dècada destaquem les monografies sobre el camp de Castuera; sobre els batallons de presoners i el treball forçat a Navarra; articles sobre els batallons al Camp de Gibraltar; les investigacions recents de la nova fornada d’historiadors catalans sobre camps de concentració i Batallons de Treballadors a Catalunya; congressos i jornades on s’han presentat diverses comunicacions sobre la qüestió com el I Congreso sobre la Prisión y las Instituciones Punitivas a Ciudad Real (2013); Posguerras a Madrid (2014), o el Colóquio Internacional sobre Violência Política no Século XX a Lisboa (2015). En conjunt, són unes aportacions innovadores quant a l’enfocament i la metodologia de treball, així com aclaridores pel que fa a la delimitació del marc conceptual i taxonòmic de la qüestió que es proposa ací. A més, hi ha aportacions, algunes molt actuals, referides a Andalusia, Castella i Lleó, Catalunya, Extremadura, Navarra o Toledo que comencen a positivar la imatge dels camps de concentració i els Batallons de Treballadors que s’estengueren per la geografia de l’Estat espanyol durant la Guerra Civil i el primer franquisme. 1 Podem afirmar que a hores d’ara aquesta forma de repressió ha adquirit sentit i rang propis: el fenomen concentracionari i del treball forçat s’ha individualitzat com a expressió específica i categoria històrica dins dels estudis que aborden l’univers repressiu franquista des de la perspectiva de l’internament. 2

D’especial interès heurístic i conceptual ha estat el Congrés Posguerras (2014), que ha permès contrastar i debatre les últimes aportacions que els investigadors que estudien la Guerra Civil i el franquisme han realitzat sobre la violència política com a via d’accés al poder i com a recurs essencial per a retenir-lo: com es va articular aquesta violència en una repressió multiforme com a mitjà per a implantar ’o reimplantar en molts casos, les estructures de poder polític que la República i, sobretot, la Guerra havien qüestionat, alterat o remogut. Els rebels, anomenats franquistes a partir d’octubre del 1936, aplicaren una violència per aconseguir els seus objectius que va anar sistematitzant-se i institucionalitzant-se en forma de repressió política, social i econòmica amb la finalitat d’aconseguir la destrucció de l’adversari polític, ara considerat enemic. En aquest sentit, tal com es va plantejar en aquell congrés, els conjurats i adherits en la rebel·lió militar –nodrida ideològicament de conservadorisme polític catòlic, tradicionalisme i feixisme– categoritzaren com a enemic fins i tot els considerats indiferents, «els tebis», per sospitosos de desafecció. 3 El discurs legitimador franquista partia del fet que la intervenció de l’aparell militar era necessari per anul·lar una república entesa com a «caòtica» des de la seua proclamació, destructora dels valors tradicionals, i revolucionària i violenta a partir d’octubre del 1934. Aquesta legitimació es veurà reforçada en l’aprofitament de la violència desenvolupada en la rereguarda republicana en aquells pobles i ciutats en què fracassarà en un primer moment el colp militar. Aquella violència, sublimada de forma pejorativa sota la categoria de «terror rojo», serà al remat la base legitimadora de la seua tasca d’aniquilació. Identificat l’enemic, el franquisme en planifica l’anihilament, que pot ser físic, polític, social, identitari i psicològic (por). En aquest sentit, l’objectiu dels Batallons de Treballadors era rematar la neteja en l’espai públic de qualsevol tret o adherència ideològica republicana per tal d’eliminar tots els elements considerats perillosos. 4