Sònia Gros Lladós - «Aquella dolçor amarga»

4.Kayser (1976: 77) defineix el terme de manera similar: «El motivo es una situación típica que se repite».

5.Alguns autors, dins del camp dels estudis clàssics, estableixen una diferenciació entre motiu o tòpic i composició genèrica , denominació utilitzada per Cairns per designar el tractament literari, d’una certa extensió, en un passatge o un poema sencer, d’un tema derivat d’una situació concreta determinada, com ara el soterion , poema d’enhorabona per la recuperació d’un ésser estimat, o el propemptikon , o poema de comiat (Laguna, 1996: 177-183).

6.Partim de l’anàlisi dels motius amatoris bàsicament a través dels textos dels poetes elegíacs llatins, per indagar sobre la seva presència en una obra com el Curial e Güelfa , classificada habitualment com a novel·la cavalleresca. Obres, per tant, de gèneres diferents. No obstant això, cal recordar que l’elegia llatina té un fort component narratiu en si mateixa i que en la seva dissolució com a gènere es canalitza, en part, cap a la novel·la sentimental moderna. De fet, molts dels seus motius més característics els trobem, així mateix, en la novel·la grega. D’altra banda, Kayser (1976: 79) adverteix: «no es lícito esperar que cada motivo contenga en sí mismo un carácter genérico claro».

7.Aquest era un dels retrets formulats a la tematologia tradicional, l’oblit de l’aspecte formal i del procés creador de les obres: «En la renovación de los estudios de temas, señalemos el intento de añadir el estudio de las formas al de los contenidos, reacción contra el anonimato nivelador en el cual se perdían con frecuencia las individualidades expresivas» (Trousson, 2003: 93).

8.Com ja hem assenyalat anteriorment, considerem de gran importància integrar l’anàlisi sincrònica i diacrònica en la nostra investigació: «El aspecto diacrónico de la tradición así como el desarrollo individual de la obra literaria y su lógica relativamente independiente deben ser interrelacionados con el análisis sincrónico del repertorio de temas, argumentos y motivos de la época en cuestión» (Kaiser, 2003: 249).

9.Pel que fa, per exemple, a aquest aspecte, l’exhaustiu estudi de Turull i Ramírez remarca que les referències a personatges de la mitologia clàssica en la novel·la configuren el grup onomàstic més extens, més de la meitat del total de l’onomàstica que trobem en l’obra (2012: 1060).

10.Aquesta reelaboració artística, personal, que incorpora la lectura i interpretació pròpies dels receptors, de vegades deformadores de l’original clàssic, possibilita així mateix l’acostament al llegat grecoromà: «paradójicamente, es a veces esa misma deformación adaptadora lo que hace inteligibles las obras clásicas a un público determinado» (Cristóbal, 1990: 225). De fet, resulta inevitable llegir els autors clàssics des de la realitat concreta de cada moment històric i, fins i tot, de cada sensibilitat particular, i aquesta relectura suposa al seu torn una renovació contínua del llegat clàssic.

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.