Sònia Gros Lladós - «Aquella dolçor amarga»

Encara, algú trobarà imprescindible –i ho és–la influència dels trescentistes, principalment la del Decameró , on tant va beure l’autor i on en bona lògica ha treballat a fons la nostra estudiosa; però no sols això, sinó que alhora ens ha convidat a examinar-ho en detall, ens ho ha permès tastar i ens ho ha fet fruir. Observem així, gratament, que els capítols referents a Boccaccio –l’intermediari de la tradició clàssica, com l’anomena Sònia Gros, ja que l’expressió escau molt en especial al cas del nostre autor– ocupen una tercera part del llibre. I això també és meritori en una llatinista que ha hagut d’obrir-se encara a una altra àrea científica, la italianística.

No farem ací una llista dels encerts, però en vull destacar el descobriment que, al meu entendre, és principalíssim a causa del joc que projecta sobre tota l’obra: el del relat X, 8, que ens havia passat per alt a tots els estudiosos de la novel·la cavalleresca, quan la intertextualitat, clara, i encara amb doble referència i extensions puntuals, és indiscutible des d’un punt de vista filològic. I si el conte del Decameró era un triomf de l’amistat i l’amor, al Curial serveix per subratllar el to d’amonestació. Lligat a aquest relat, fem notar el X, 9 –també perspicaçment enxampat en la seva collita–, que és ben lògic que hi sigui present quan l’autor, al darrer i III llibre, s’ha complagut a assimilar i reflectir la Jornada desena, de finals feliços, de manera coherent amb el curs ascendent de totes dues obres.

D’altra banda, cal dir que l’autora segueix el concepte de tradició clàssica que utilitzen els professors González Rolán, Saquero i López Fonseca, com «la transmisión y recepción en todas sus modalidades literarias y lingüísticas del legado clásico»; un llegat que es renova en les successives recuperacions, com ara la humanista.

I per bé que un pròleg no s’ha d’igualar a una ressenya, amb un repàs valoratiu complet, no puc estar-me de fer referència als imprescindibles prolegòmens que se’ns donen en aquest llibre quant a la introducció als conceptes comparatistes; sobretot al de motiu , que és el més utilitzat i que apunta com a objectiu metodològic «no a l’enumeració i acumulació de dades, sinó a un intent d’anàlisi i interpretació en el context de l’obra». Per tant, es troba a faltar una mena d’erudició en aquest treball i és la de caràcter inútil i preciosista –no dic ja gratuït o fatxenda–, és a dir, hi manca el que podríem qualificar de lletra morta, car no ho he sabut apreciar en cap línia. Aquell sa i fèrtil comparatisme, doncs, fa que s’interessi per «l’aportació personal de les obres en la seva recreació, al procés creador particular de cadascuna, conjugant per a això l’estudi de les formes amb el dels continguts». Un coneixement que repercuteix en la comprensió del text i del seu context literari, i àdhuc fa propici d’apropar-se a la formació de l’autor. Així mateix, resulta molt útil el recorregut del coneixement ovidià a l’edat mitjana a la Corona d’Aragó.

Les màquines no ens podran donar mai el clixé vàlid d’un text afrontat a la seva font, perquè els és antitètic de ser humanes; però quant al Curial i les fonts clàssiques i boccaccianes –les principals–, tenim la sort que han passat per la feinada i la mà de la Sònia Gros. Perquè tenim la garantia que ho ha escorcollat tot, com les maquinetes, però amb el savoir faire i la sensibilitat que només a nosaltres ens són pròpies.

Finalment, podem concloure que la seva investigació, ben ancorada al damunt de l’edició crítica del professor Antoni Ferrando, gran coneixedor de la llengua catalana de l’edat mitjana, eixampla dignament i àmpliament el marc que li pertocaria en rigor com a anàlisi literària d’aquest preciós joiell en llengua catalana; ja que gràcies als múltiples tentacles que hem esmentat envers altres textos i literatures, s’hi aconsegueix un repte de pes: el d’assentar el Curial e Güelfa , per la via comparatista, entre els millors textos de les lletres de la Romània medieval.

Dues notes més sobre l’autora mirant tan sols l’epíleg: n’hi desprenc que és una bona investigadora, senzillament perquè hi ha moltes més preguntes que afirmacions. Així mateix, en el poc espai que dedica a l’humanisme i al nostre moment actual –tan allunyat– s’hi fa palès que la seva és una alineació viscuda, no només intel·lectual, de formació o d’estudi.

Clouré amb els agraïments, no menys autèntics per ser preceptius. D’una banda, envers Sònia Gros, ja que si el doctorand normalment agraeix als que l’han precedit l’aprenentatge –encara que fos sols l’empenta inicial–, als docents ens correspon de fer-ho en paral·lel en casos com aquest en què –com hem vist–ressalta la categoria, no ja filològica sinó humana, de qui un dia va ser doctorand. Anant per la vida –i més quan és molt avançat el «mezzo del cammin»–, hom s’adona que el que dóna veritablement satisfacció és trobar-hi persones així. I en vull deixar constància, bé que com a comentari més personal pugui fer sospitós el que s’ha dit positivament abans; car, segons pontifica Lo somni , en el cas que la lloa de Bernat fos envers la pròpia muller –i es remunta a Aristòtil– seria «cosa fort vana».

Dono també les gràcies de manera ferma i sincera al professor Antoni Ferrando, gran estudiós i entusiasta del Curial , qui ha sabut valorar el treball de Sònia Gros i li ha propiciat el que més pot desitjar un filòleg: veure els seus coneixements fets llibre.

Resta només esperar que el treball tingui molta utilitat, i d’això, i per a un espectre ben ampli de lectors, de diferents filologies –Catalana, Clàssica, Hispànica, Romàniques– i a llarg termini, no en tinc cap dubte.

JÚLIA BUTINYÀ

INTRODUCCIÓ

Un dels aspectes més debatuts entre els especialistes sobre la novel·la cavalleresca catalana Curial e Güelfa ha estat, des del descobriment del manuscrit de l’obra, la seva caracterització com a narrativa sentimental (Rubió, 1984 a ) o cavalleresca (Riquer, 1980; Espadaler, 1984). De fet, a la classificació habitual de l’obra com una novel·la cavalleresca s’hi afegeix un predomini del component sentimental en molts moments claus en la història, com el pròleg o el final. Per tant, un aprofundiment en la temàtica amorosa de l’obra és un interessant objectiu que pot proporcionar, sens dubte, noves evidències sobre aquesta novel·la.

D’altra banda, hem de considerar el moment, mitjan segle XV, i el lloc, la florent cort napolitana d’Alfons V el Magnànim, autèntic enclavament humanista de la seva època, on probablement hauria estat escrita la novel·la. Així ho confirmen les investigacions més recents (Ferrando, 2007; 2012), que reprenen la línia crítica dels primers estudiosos de l’obra a partir de l’estudi lingüístic i literari del text. Per això, una aproximació a la temàtica amorosa de la novel·la a partir de la tradició dels textos clàssics grecollatins contribueix a un coneixement més sòlid sobre els trets humanistes dominants al Curial e Güelfa , i a una revisió d’aspectes per als quals la crítica sovint no ha trobat una explicació satisfactòria.

Així mateix, l’estudi de la novel·la catalana des de la perspectiva dels clàssics pot contribuir a una millor comprensió de la formació literària de l’anònim autor de l’obra, fins fa molt poc menysvalorada per una part dels estudiosos del text. La nostra recerca pretén d’aquesta manera indagar sobre el coneixement per part de l’Anònim, directe o mediatitzat, dels autors clàssics en l’àmbit amorós, a partir de l’anàlisi del text català i de la seva confrontació amb textos de poetes eròtics llatins com Ovidi i els elegíacs. D’altra banda, l’estudi també abordarà la relació de la novel·la catalana amb altres obres que havien filtrat la tradició amorosa dels clàssics grecollatins en llengua vulgar com les de Boccaccio, mitjançant l’anàlisi detallada de les connexions del Curial amb la seva obra mestra, el Decameron .