Sònia Gros Lladós - «Aquella dolçor amarga»

D’altra banda, amb l’objectiu d’evitar la confusió terminològica, defugim en el nostre treball la utilització del terme tòpic , a favor de motiu , considerant igualment les seves connotacions de component inert, associat a la rigidesa de la continuïtat literària, enfront de la creació individual. Aquest és, precisament, un dels arguments que utilitza María Rosa Lida (1975: 325) en la seva ressenya crítica de l’obra de Curtius, per la qual cosa el rebutja com a instrument idoni per a l’anàlisi de la tradició literària europea. En qualsevol cas, si esporàdicament utilitzem el terme tòpic, generalment en citacions d’altres autors, ho fem com a equivalent a motiu, en el sentit d’unitat temàtica concreta, desenvolupada de manera concisa i que es repeteix com un clixé literari. 5

En definitiva, la pervivència, polivalència i significat dels motius amatoris clàssics al Curial constitueix el nucli temàtic del nostre treball. 6 Aspirem, així mateix, no a elaborar un índex o catàleg de motius presents en la novel·la, sinó a singularitzar els elements d’especial rellevància en l’obra. Els nostres esforços s’orienten, doncs, no a l’enumeració i acumulació de dades sinó a un intent d’anàlisi i interpretació en el context de l’obra. Amb això la nostra atenció es dirigeix no només a la transmissió dels motius sinó a l’aportació personal de les obres en la seva recreació, al procés creador particular de cadascuna, conjugant per a això l’estudi de les formes amb el dels continguts. 7

La presència dels clàssics, així mateix, resulta de gran transcendència si considerem el moment en què s’escriu la novel·la, en el trànsit crucial del món medieval al modern, en el naixement de la literatura en llengua vulgar, en què els clàssics grecollatins actuen de referent i de motor. 8 I en el cas de les lletres catalanes, com han posat en relleu els estudis especialitzats (Batllori, Rubió, Rico, Butinyà), la transició es produeix en gran part gràcies a la labor dels trescentistes italians. Entre ells, destaca la tasca de Giovanni Boccaccio, perfecte coneixedor i declarat admirador dels clàssics grecollatins, que exercirà una influència transcendental en el camp de la narrativa i en la literatura sentimental en llengua vulgar, convertit ja en clàssic modern per a les generacions posteriors. Fruit del moment humanista és precisament l’interès pels models italians o clàssics, que l’autor del Curial imita conscientment. En paraules de Kaiser (2003: 253),

Los motivos y argumentos perduran durante siglos, incluso durante milenios con muy diferentes formaciones sociales y literarias; su polivalencia desafía siempre de nuevo a la interpretación. Sin embargo, sus apariciones con una mayor frecuencia en determinados momentos históricos han de entenderse como signo o marca particular de las respectivas épocas.

Per la qual cosa, la reflexió sobre la presència d’aquests motius, la seva dimensió i el seu significat en l’obra, proporcionen una informació especialment valuosa, per descomptat, per al coneixement de la novel·la, però també aporten inestimables elements de judici, d’una banda, sobre el context literari de l’obra i, d’altra, sobre la formació del seu desconegut autor. És en aquest moment quan la percepció dels clàssics, i més concretament dels motius o tòpics, experimenta una transformació substancial, de repetitiu model escolar medieval a recreació i reactualització personal humanista. Aquest canvi, en aquest moment històric, ha de ser sens dubte interpretat com un signe dels temps:

Entonces el topos interesa no como realidad textual, acaso banal y socorrida, sino como signo: es decir, como reconocimiento de un conjunto cultural, de una longue durée , con la que el escritor enlaza activamente y se declara solidario (Guillén, 1985: 276).

O, en paraules de Kayser, la investigació sobre la presència de determinats motius en obres d’autors i èpoques diferents es revela especialment fructífera per al coneixement de les mateixes obres i èpoques:

En obras con el mismo asunto valdrá la pena investigar por qué determinados motivos han sido llevados a un segundo lugar, o bien traídos al primer plano por los respectivos autores. Hay, por otro lado, motivos que surgen en determinadas épocas con tanta frecuencia que se convierten en índices del espíritu entonces reinante (1976: 81).

EL CURIAL E GÜELFA

La novel·la que coneixem amb el títol de Curial e Güelfa ens ha arribat en una única còpia manuscrita, anònima, sense data, títol ni portada. El còdex que la conserva, ms. 9750, es troba a la Biblioteca Nacional de Madrid i pertany al seu fons antic. La seva existència va passar desapercebuda fins al 1860, quan, a partir de les informacions d’Agustín Duran i Antonio Paz y Melia, en va tenir notícies Manuel Milà i Fontanals, el qual la va donar a conèixer a la Revue de Langues Romanes , el 1876.

En fou el primer editor Antoni Rubió i Lluch (1901), qui va proposar el títol amb què actualment es coneix, a partir dels noms dels protagonistes. L’obra es data –descartat definitivament el suggeriment de Jaume Riera (1993) que es tractés d’una falsificació–, pel tipus de paper, lletra i estadi històric de la llengua, cap a mitjan segle XV –més exactament en la segona meitat dels anys quaranta (Ferrando, 2014: 13)–, i els estudis més recents la vinculen, com ja van fer els primers crítics, a un entorn italià, possiblement el cercle napolità d’Alfons el Magnànim (Ferrando, 2007; 2012; 2013).

S’han realitzat quatre edicions filològiques del Curial e Güelfa . La primera, la que va donar a conèixer el text de la novel·la, d’Antoni Rubió i Lluch, el 1901. Una segona edició publicada per Ramon Aramon i Serra entre el 1930-33, i una altra de Ramon Miquel i Planas el 1932. Recentment, Antoni Ferrando ha elaborat una nova edició filològica del text del Curial l’any 2007. Lola Badia i Jaume Torró n’han publicat una edició crítica semimodernitzada el 2011.

La peculiar història del text de la nostra novel·la explica l’escassetat d’estudis, en comparació amb altres obres, sobre aquest «vertader joiell» de les nostres lletres, com la va definir el professor Riquer. No obstant això, al llarg del segle XX, i, especialment en els últims decennis, l’interès per l’obra ha estat creixent i han proliferat les recerques i treballs sobre el Curial . Als estudis dels primers investigadors i editors, des de Rubió i Lluch (1901), Sanvisenti (1905), Menéndez y Pelayo (1905) fins a Anfós Par (1928), Aramon (1930-33) o Miquel i Planas (1932), s’hi han afegit els treballs més recents a partir dels anys vuitanta i noranta de Lola Badia, Júlia Butinyà, Anton Espadaler, Xavier Gómez, Albert Hauf, Montserrat Piera o Jaume Torró, per citar alguns dels més significatius, que han analitzat, des de molts diversos angles, els múltiples aspectes pendents d’estudi de la novel·la. Les darreres investigacions (Ferrando, 2012) confirmen, des del punt de vista lingüístic, la datació de l’obra cap a mitjan segle XV. Es tracta d’una novel·la cavalleresca, amb un predomini del component sentimental, singularitzada per

una rilevante presenza di elementi eruditi provenienti dalla cultura classica greco-latina e dalla patristica cristiana, oltre che per una considerevole eleganza stilistica. In efetti, questi elementi eruditi sono un riflesso dei nuovi influssi umanistici che circolavono in Italia (Ferrando, 2014: 10).

Pel que fa a la contextualització literària, els estudis més rellevants sobre l’obra subratllen la preeminència de les fonts llatines i italianes, i en destaquen la coherència compositiva i la imbricació en el context cultural, de referències textuals i d’imaginari de la meitat del XV. L’estudi de les fonts llatines, patrístiques, prehumanistes i pseudohumanístiques de la novel·la confirma, igualment, el context italià d’aquest moment i contribueix a explicar el seu mètode d’adaptació d’aquestes fonts. També s’ha abordat recentment l’anàlisi d’altres aspectes més puntuals, com ara l’onomàstica 9 o els vincles de l’obra amb el món musulmà.