Sònia Gros Lladós - «Aquella dolçor amarga»

En els últims anys s’ha produït, a més a més, un important progrés quant a la traducció de l’obra i la seva difusió fora de l’àmbit catalanoparlant. La novel·la ha estat traduïda a l’anglès –Pamela Waley (1962), Max Wheeler (2012)–, al neerlandès –Bob de Nijs (1996)–, a l’alemany –Gret Schib Torra (2008)–, al portuguès –Ricardo da Costa (2011)–, i a l’espanyol –Eduardo Marquina (1920), Pere Gimferrer (1982), Júlia Butinyà, en versió electrònica (2005), Maria Àngels Fuster (2009) i David Guixeras (2010). Jean-Marie Barberà ha publicat la versió francesa (2007), juntament amb l’edició filològica d’Antoni Ferrando, i tot just acaba de veure la llum la traducció italiana de Cesáreo Calvo i Anna Giordano (2014). S’estan elaborant, a més, les traduccions a l’hongarès (Balázs Déri) i polonès (Rozalya Sasor).

SOBRE EL CONCEPTE DE TRADICIÓ CLÀSSICA

Pel que fa al concepte de tradició clàssica , partim d’una visió àmplia que inclou de manera explícita (González Rolán et al ., 2002) les diferents modalitats lingüístiques i condemna les barreres artificials entre la producció en llatí i la vernacla, així com la tradició crítica que les separa com a àmbits d’estudi inconnexos (Gómez Moreno, 2006). Al nostre parer, cal cercar una visió més rica i equilibrada de les relacions entre les literatures grega i llatina i les modernes (García Jurado, 2010), en la qual el paper exercit per la recepció activa dels textos, la seva selecció i reinterpretació des d’una nova perspectiva històrica, esdevé un element clau. D’altra banda, cal distingir entre la tradició patrimonial, la qual s’assumeix de manera inconscient, progressiva, amb el consegüent desgast, transformació i incorporació de nous elements, tal com succeeix en el període medieval; i la tradició culta, intencionada i conscient, que comporta un rescat, una imitació, una concepció de l’antiguitat clàssica com a model, actitud dominant en l’humanisme renaixentista italià (Cristóbal, 2005). Igualment, volem incidir en la valoració, en el fenomen de la tradició clàssica, del paper dels mediadors, que Cristóbal il·lustra amb la imatge del relleu de torxes en una cursa. Són aquests mediadors els que possibiliten el viatge del foc de l’inici al final, i no la seva extinció, i tenen un paper crucial en la transmissió del llegat clàssic. Són, així mateix, sovint responsables de les seves reinterpretacions i deformacions, i en aquest sentit cal reconèixer-los un deute impagable. Així succeeix amb els humanistes italians, entre ells Boccaccio, en l’origen del Renaixement.

Així doncs, sense ànim d’entrar en la polèmica sobre els matisos del concepte i amb una finalitat primordialment metodològica, acceptem en la nostra investigació la denominació i el concepte de tradició clàssica esbossat pels professors González Rolán, Saquero i López Fonseca (2002: 49) com «la transmisión y recepción en todas sus modalidades literarias y lingüísticas del legado clásico» i, com ells, considerem que convé abordar des d’aquest punt de vista «los tres apartados, legado-transmisión-recepción, que constituyen de forma conjunta y solidaria la tradición». Concretament, l’objecte d’estudi del nostre treball no defuig sinó que, al contrari, inclou significativament els textos en vulgar, en el ferm convenciment que la tradició clàssica és un àmbit de magnitud enorme que franqueja les barreres artificials de llengües i períodes històrics i, per tant, fem nostres les paraules del professor Gómez Moreno (2006: 45), «malo es que el helenista o el latinista se arredren ante textos escritos en lenguas modernas».

En la nostra investigació abordem la influència grecollatina, és a dir, la tradició clàssica, en un període de fervorós redescobriment dels textos clàssics, que marca el final de l’època medieval i el començament del món modern, i amb això l’inici puixant de la literatura en llengua vulgar. En la línia de Curtius, entenem la tradició clàssica com a referent cultural i estètic d’Occident, com el fil conductor que proporciona unitat a la cultura europea, també al llarg del període medieval i, per extensió, a l’occidental, al llarg dels segles fins als nostres dies però, com María Rosa Lida, incidim en el nostre treball, sense desatendre altres aspectes, en la reelaboració artística individual, en l’energia vivificadora d’aquesta tradició clàssica, 10 en el «poder de estímulo, de fermentación renovadora con que en muy distintas épocas y pueblos actúa la Antigüedad» (Lida, 1975: 363).

1.En els últims anys ha sorgit amb força l’anomenat nou paradigma de la literatura comparada, en un intent per abandonar la relació genètica causal per justificar qualsevol estudi comparatista, i atendre, per contra, a l’anàlisi de les dades, que subratlla, al costat de la gestació de cada obra particular, les constants del procés creador (Villanueva, 2000: 47). D’altra banda, García Jurado (2010: 95) en l’àmbit concret de la tradició clàssica, desenvolupa, davant nocions al seu parer excessivament rígides com la dicotomia tradició/poligènesi, el concepte d’ encuentro complejo : «[la tradición o la poligénesis] suponen parámetros muy reduccionistas para la complejidad que conllevan a menudo las ricas relaciones entre los autores antiguos y los modernos».

2.El terme neix a partir de la teoria de Bakhtín sobre la novel·la i el difonen, entre altres, estudiosos com Julia Kristeva, Roland Barthes i Cesare Segre. En els últims decennis ha assolit gran difusió la terminologia encunyada per Gérard Genette en la seva obra Palimpsestes , sobre la transcendència textual o transtextualitat del text, entesa com «tout ce qui le met en relation, manifeste ou secrète, avec d’autres textes» (1982: 7). Genette distingeix cinc tipus de relacions transtextuals, en ordre creixent d’abstracció i globalització, comunicades i interrelacionades entre si. La primera és la que l’estudiós denomina intertextualitat , és a dir, utilitzant el terme en un sentit més restrictiu que altres autors, la presència efectiva d’un text en un altre a través de la citació –la forma més explícita i literal–, el plagi –«un emprunt non déclaré, mais encore littéral»– o l’al·lusió –«un énoncé dont la pleine intelligence suppose la perception d’un rapport entre lui et un autre auquel renvoie nécessairement telle ou telle de ses inflexions, autrements non recevable» (1982: 8). A la intertextualitat s’afegeixen la paratextualitat –relacions del text amb el que qualifica com a paratext, és a dir, elements com el títol, subtítol, prefaci, pròleg, notes, epígrafs, il·lustracions, text de sobrecoberta o fins i tot declaracions del mateix autor sobre l’obra–, la metatextualitat –la relació, generalment anomenada comentari, que manté un text amb un altre–, la hipertextualitat i l’ arxitextualitat –la relació amb el conjunt de categories generals de les quals depèn cada text singular. De totes elles, Genette dedica una atenció especial a la hipertextualitat , que s’entén com la relació que manté de forma massiva i declarada un text B o hipertext, amb un text anterior A, o hipotext, en el qual s’empelta d’una manera que no és el comentari. En la literatura clàssica, el paradigma d’aquesta relació seria l’ Eneida , un hipertext, respecte a l’ Odissea , el seu hipotext.

3.En efecte, el terme motiv és un concepte musical traspassat a la literatura. Exactament el motiv o leitmotiv es refereix a la melodia que es repeteix en una obra amb diverses formes, és a dir, el tema musical que es repeteix al llarg d’una composició. De l’àmbit musical el concepte es trasllada a les arts plàstiques amb el significat d’una figura, generalment repetida, que serveix d’element decoratiu.