Sònia Gros Lladós - «Aquella dolçor amarga»

Aquest treball s’inscriu dins l’àmbit de la literatura comparada , entenent aquest concepte com una branca de la investigació literària que s’ocupa de l’estudi sistemàtic de conjunts supranacionals (Guillén, 1985: 13), i més concretament, en l’àmbit d’estudis de l’anomenada tradició clàssica . L’enfocament del treball serà, doncs, comparatista i, prenent com a punt de partida la divisió a grans trets en situacions comparatistes, que atén els gèneres, temes i formes (Guillén, 1985), ens centrarem en el segon aspecte, els temes, i més concretament el tema amorós, central en la novel·la catalana. Ens adscrivim a una concepció àmplia del comparatisme, imperant en els estudis actuals, en què conviuen la noció de comparació o confluència amb la d’influència i relació de fet: 1

la literatura comparada acoge todo tema o motivo que permita reagrupar las obras sin tener en cuenta la nacionalidad, yendo de la causalidad más directa a las afinidades indirectas (Pichois-Rousseau, 1969: 153).

Dins d’aquest camp d’estudi, la temàtica amorosa, la nostra recerca es planteja des d’un enfocament filològic a partir de l’anàlisi dels textos. Atendrem l’assumpte des de la doble perspectiva: sincrònica, l’anàlisi pròpiament dita dels motius amatoris a la novel·la catalana, i diacrònica, intentat establir la relació amb els clàssics així com les vies de transmissió dels motius amatoris, principalment a través del contrast amb la narrativa de Boccaccio. En efecte, compartim en essència les reflexions de Trousson (2003: 100):

el tema no encuentra su dimensión fuera de la historia, en la que se enraízan sus encarnaciones y en esta palingenesia que constituye su mismo ser. Existe a la vez en toda obra que lo exprese y, fuera de ella, en una tradición cultural de la que todo autor es tributario y a través de la cual éste se nutre para modificarla y transmitirla a su vez.

El nostre treball dedica una atenció especial, per tant, a les relacions del Curial e Güelfa amb altres textos, siguin els dels poetes elegíacs, sigui el De cameron . Ens trobem, doncs, davant la complexa i debatuda noció d’ intertextualitat , definida com el conjunt de les relacions que es posen de manifest en l’interior d’un text, les que connecten un text amb altres textos del mateix autor, així com amb els models literaris que utilitza, siguin implícits o explícits. 2

En la nostra investigació partim, en primer lloc, de la lectura de l’obra i selecció de fragments de temàtica amorosa del Curial e Güelfa , i la seva confrontació directa amb els textos dels poetes elegíacs llatins. L’anàlisi se centrarà en la identificació i estudi del tractament dels motius amatoris més freqüents i característics d’aquests autors, presents en la novel·la catalana. Un cop identificats, contrastats i estudiats els motius amatoris d’origen clàssic, es buscarà l’enllaç amb els poetes elegíacs llatins i s’exploraran les relacions del Curial e Güelfa amb altres obres que recullen la tradició eròtica dels poetes llatins i que poden constituir el punt de contacte indirecte amb els clàssics, segons els estudis més recents sobre les fonts de la novel·la (Ferrando, 2007; 2012). En relació amb això, la segona part d’aquest treball parteix dels estudis de Júlia Butinyà (1991) i Manuela Stocchi (1997) sobre les connexions entre la novel·la catalana i el Decameron , per aprofundir en els contactes directes d’aquestes obres mitjançant un contrast minuciós de tots dos textos, analitzant-hi semblances i divergències. Les conclusions es contrastaran amb una selecció bibliogràfica àmplia i actualitzada dels estudis més solvents sobre la novel·la catalana.

En la confrontació detallada del text del Curial amb el text original italià del Decameron –considerant les particularitats de la tradició manuscrita d’aquesta obra– s’atendrà, així mateix, a les possibles connexions amb la versió catalana de 1429. L’objectiu és observar les semblances i divergències entre els textos, i valorar les relacions entre ells, més concretament, la possibilitat d’una dependència entre la novel·la catalana i la versió de 1429, o altrament, d’algun dels manuscrits italians. Això ens permet, amb més coneixement de causa, ponderar si la gestació de l’obra respon a un ambient italià pel que fa a la reutilització del Decameron per part de l’autor del Curial . La investigació pretén, doncs, aprofundir, mitjançant el contrast de diversos textos, en el coneixement de l’obra, tot subratllant els trets de la tradició literària dels clàssics en l’àmbit amorós que perviuen en la novel·la.

SOBRE ELS CONCEPTES DE TEMA, MOTIU I TÒPIC

La confusió terminològica constitueix un dels principals problemes en la delimitació d’un marc teòric i metodològic de la tematologia comparatística, especialment, per les dificultats per definir els termes bàsics d’aquesta parcel·la d’estudis, agreujades per la mateixa dimensió plurilingüe del comparatisme. En la nostra anàlisi dels textos cobren especial rellevància els conceptes d’ argument , tema i motiu , termes d’ús habitual en els estudis de literatura comparada (Márquez, 2002). El terme motiu , en origen un concepte musical ( motiv ), 3 posseeix una dimensió temporal ja implícita en la seva etimologia ( mouere ). D’acord amb el seu origen, podem, doncs, considerar el motiu literari com a matèria que es repeteix o és present en el desenvolupament d’una obra literària. 4 A aquest tret quantitatiu podem afegir-ne un altre de qualitatiu: el motiu seria el tema que, repetit al llarg d’un corpus literari, resulta decisiu per a la seva comprensió. El terme tòpic , en canvi, té el seu origen en la retòrica clàssica (Lausberg, 1983). Els τόποιo loci designaven inicialment les preguntes utilitzades en una de les fases de l’elaboració del discurs, la recerca d’arguments a la inuentio . No obstant això, el terme s’ha difós extraordinàriament en els estudis literaris a partir del treball de Curtius, Europäische Literatur und Lateinisches Mittelalter (1948). Per a l’estudiós alemany, els tòpics, que vertebren el conjunt de la literatura occidental, són fórmules, llocs comuns reutilitzables, que pertanyen a una tradició cultural d’origen clàssic i es mantenen amb vigor al llarg del període medieval.

Pel que fa a la distinció entre tema, motiu i tòpic, dins l’àmbit de la tematologia alguns estudiosos han proposat que aquesta distinció s’ha d’establir en funció de l’amplitud (Trousson, 1965; Pichois & Rousseau, 1969; Cairns, 1972). Nosaltres acceptem, com molts altres estudiosos, que el concepte de tema, més neutre, és el més general i el que posseeix un significat més ampli, davant de qualsevol altre terme que s’utilitzi, i que designa qualsevol matèria literària més o menys àmplia, i més o menys general (Márquez, 2002: 253).

Sense estendre’ns, per tant, en disquisicions teòriques i amb una finalitat estrictament metodològica, proposem una precisió terminològica prèvia entre els tres conceptes, que entenem en la línia de l’escola tematològica alemanya, a partir dels suggeriments de Frenzel (1976: 7):

Sus contornos fijos diferencian al argumento tanto del problema o tema más abstracto y en cierto modo vacío de argumento: la fidelidad, el amor, la amistad, la muerte, como de la unidad argumental menor del motivo : «El hombre entre dos mujeres», «Los hermanos enemigos», «El doble», que si bien tiene en común con el argumento lo intuitivo de sus imágenes y lo situacional, no hace más que pulsar un acorde, allí donde el argumento ofrece la melodía completa. El concepto de motivo, extraordinariamente importante para el análisis del argumento, designa al componente elemental de un argumento capaz de germinar y ser combinado; una cadena o un complejo de motivos forman un argumento.