Francesc Devesa i Jordà - Malalties i remeis

7.2 Comptes i baralles al Regne de València

Les bandositats entre la noblesa valenciana tenien una llarga tradició. Al segles XIV i XV, famílies com els Vilaregut, Soler, Cervelló, Centelles, i Maça de Liçana havien protagonitzat enfrontaments, assassinats i batalles campals (García Martínez, 1980: 34-40). La bel·licositat d’alguna nissaga era tan extremada que figurava a la divisa. 170Els conflictes seguien rebrotant, periòdicament, durant el segle XVI. El 1540, Joan de Borja relata un episodi dramàtic que va ocórrer a Ontinyent:

Estando en esto ha habido que quatro hombres de los principales de Ontiniente mataron el primer día de Pascua [25 de diciembre], sobre paz y tregua, a un mancebo pariente de los Rocas y amigo mio, lo qual ha traydo aquella tierra a punto de perderse, porque con ser muchos los parientes y valedores de entre essas partes y con apoderarse los del muerto de la villa, y por querer los que estaban de fuera que eran los más vasallos de don Pero Maza, quien es valedor de los matadores que después han sido justiciados, entrar a sacarlos de la Yglesia, a donde se havían recogido, crea vuestra merced que estuvieron muy cerca de hazer un hecho del diablo, porque se juntaron de entreambas partes cerca de dos mil hombres. Si el duque de Calabria en persona no fuera allá, y con la parte que tenían los Rocas les entraron en la iglesia y los sacaron y los justició aquella noche antes que el duque llegase, la gente que don Pero Maza envió a valer a los de la iglesia, donde los tenían cercados el gobernador de Játiva y otro surrogado en la misma villa y unos alguaziles que estaban allí. Dizen que hicieron algunos desacatos y resistencia de manera que después de justiciados los otros y allanado el tumulto de la villa, el duque envió un alguazil a prender a don Pero Maza mandándole que fuese con él a Valencia... 171

Quins eren els protagonistes de la baralla? Per un costat, apareixen els Roca i, per l’altre, Pero Maça, dels Maça de Liçana, senyors de la Baronia de Llutxent, entre altres dominis (Ardit, 2012; Iborra, 2015). El duc Joan donà suport a Pero Maça i demanà consideració per la seua edat i respectabilitat. La intervenció personal del duc de Calàbria, màxima autoritat del Regne de València, confirma la importància del conflicte que degué somoure la vila reial d’Ontinyent. El mort inicial i l’execució dels suposats assassins va crear una situació explosiva. Prop de dos mil homes, entre les dues parts, podien muntar-ne una de ben grossa i fer córrer la sang a boquera. 172

A l’època gandienca de Francesc de Borja, els bàndols havien creat un ambient tan enrarit que el duc diu que hi havia:

aborrescimiento entre cavalleros y el pueblo, y entre cavalleros y la justicia, y entre cavalleros y cavalleros, por donde viene a estar esta çiudad [Valencia] como la de Babilonia, llena de confussión y de miseria, tanto que, si en mi huviesse alguna sombra de caridad, podría llorar sobre ella por verla qual la veo. 173

Davant de l’ombrívol panorama, Borja intentarà posar pau i ordre. Va arribar a escriure que la decapitació dels presos, per suposat amb les garanties processals escaients, estaria ben vista per tot el Regne. La informació que maneja inclou acusacions tan greus com una conxorxa contra el duc de Calàbria (Iborra, 2015). En darrera instància advoca per una justícia neutral: «en lo que se huviere de hazer se haga por términos de justicia, y por juezes rectos y despassionados». 174Aleshores, però, cap dels presos era parent o amic del duc de Gandia, segons ell mateix accepta. Tanmateix, va mediar en l’excarceració de nobles. Entre altres, estaven empresonats membres dels Boil, Martí, Ferrer o Lladró (García Martínez, 1980: 34-40).

Anys després, apareix als documents un altre esdeveniment violent emmarcat en un conflicte en què participen els Borja. Ho refereix la duquessa viuda al germà: «Por la carta de v. s. del 11 deste veo la demasiada razón que hay para quexarse de la negligencia que todos tenemos en escrivir a v. s., y sin comparación más del descuydo que ha havido en avisar del suceso y desgracia de don Gaspar Centellas». 175La desgracia al·ludida de Gaspar Centelles era que fou víctima d’una pallissa, propinada per criats del duc de Gandia, prop de la catedral de València. Sembla que Carles de Borja estava ofés per una carta del baró de Pedralba. La descripció dels fets apareix al dietari de Jeroni Sòria:

Fon que diumenge a 8 de maig, 1552, a les cinch hores després dinar, lo Duch de Gandia, nomenat don Carlos de Borja, feu pegar de bastonades a don Gaspar de Centelles, jermà de don Miquel de Centelles, senyor de Pedralba; e fon que de part del Duch li portaren una lletra dos homes de cavall y la y donaren al dint don Miquel, devallant de la Seu al carrer de Çaragoça, que se veu de front la porta del campanar de la Seu, que va a la plaça de Senta Catalina màrtir, y li donà la lletra al dit don Gaspar; y en haventla y dada, ans de legirla li dix: «y esto me ha dado mi Señor el Duque que le dé»; y li pegà una bastonada al front, de hon isxqué molta sang; y lo dit don Miquel en havent rebut, los corregué fins a Sent Martí y may los pogué alcansar. 176

Les discrepàncies o malentesos entre Carles de Borja i Gaspar de Centelles eren importants, però la violenta reacció del jove duc va ocasionar una commoció entre la noblesa valenciana. El rerefons de la polèmica foren les negociacions per al casament del comte d’Oliva Pere de Centelles amb Hipòlita de Zúñiga i Requesens. Aquell episodi va precedir un llarg conflicte nobiliari dels Borja i els Figuerola contra els Pardo de la Casta i alguns Centelles. L’enfrontament va comportar la intervenció reial i el desterrament dels caps de grup, inclòs el mateix Gaspar. Fins i tot, Ignasi de Loiola va intentar posar pau, des del bàndol dels Borja, naturalment.

Paga la pena afegir algun comentari sobre la figura d’aquest cavaller apallissat. Gaspar de Centelles i Moncada era fill d’Eimeric de Centelles i fou baró de Pedralba. Nat cap al 1510, va rebre una sòlida formació humanística. A la mort de son pare, va fer una vida cortesana i militar seguint l’emperador (1546-1548), i actuà com a portantveus del braç militar a les corts aragoneses. Més endavant, va encapçalar un grup d’intel·lectuals, crítics amb l’ortodòxia catòlica des de postures diverses, que van evolucionar de l’erasmisme a la Reforma. Segimon Arquer i Jeroni Conqués eren els ideòlegs del nucli de Pedralba, on s’enquadrava també Miquel Centelles, de la branca dels barons d’Almedíxer i, probablement, Pere Joan Nunyes. Gaspar Centelles fou acusat de luteranisme i pres pel Sant Ofici vers 1562-63. Centelles, que primer havia intentat eludir el càstig de la Inquisició, al final renuncià a tota defensa i menyspreà les pressions per retractar-se dels seus errors. Argumentà davant els seus jutges que els doctors de l’Església primitiva no havien consentit mai «que se matasen los hereges, sino que se les apremiasen y se enseñasen para que se convirtiesen». Els seus raonaments no foren atesos i fou cremat a la foguera el 1564. 177

Després de la batussa, per encàrrec, a Gaspar de Centelles, les bregues amb morts i ferits continuen. El 27 de gener de 1554, Dídac de Borja i Gabriel Figuerola, al cap d’un escamot a cavall, van assassinar Dídac d’Aragó, fill bastard del duc de Sogorb. Dídac i Felip Manuel, tots dos germans de pare de Francesc de Borja, foren empresonats. 178Quasi vint anys després, Dídac de Borja serà executat per ordre reial. 179

7.3 Bandolers i justícia a Catalunya: una lluita poc saludable

Un important focus de violència era el del bandolerisme català. Hi ha abundant bibliografia sobre el tema. Braudel (1987) l’insereix dins del bandidatge mediterrani, l’origen del qual seria molt remot. Per a Joan Reglà (1969) fou un fenomen de les muntanyes, mentre que Pierre Vilar el situa també a l’àmbit urbà, amb la ruralia com a refugi necessari (Sales, 1989; García Cárcel, 2012). Segons Bernat Hernández (2012), el bandolerisme a la Catalunya del segle XVI estaria determinat per un gran poder feudal amb enfrontaments interns que el poder reial no controlava. No hi ha un bandoler marginal i individual, sinó faccions dirigides per nobles que promouen guerres privades segons els seus interessos i les fílies o fòbies acumulades (Braudel, 1987). Reglà en distingeix tres etapes: la primera, d’incubació o arrencada, durant el regnat de Carles V (1516-1556); la segona, de consolidació i difusió, en temps de Felip II (1556-1598), i la tercera, de plenitud, a primeries del segle XVII. Aquesta darrera genera prototipus de bandolers mítics, com ara Serrallonga o Perot Rocaguinarda, dels quals la literatura es fa ressò, igual com havia esdevingut abans amb Antoni Roca, condemnat a mort el 1546. 180S’han indicat diferents factors condicionants de l’eclosió al segle XVI d’un fenomen d’arrels antigues. A banda de les ancestrals bandositats nobiliàries, Xavier Torres (1991) assenyala l’existència d’una pagesia antisenyorial a les darreres dècades del xv, conseqüència de la guerra civil de 1472, que havia ocasionat confiscacions, donacions i usurpacions de rendes i títols, amb la corresponent recialla de reclamacions i litigis. També hi havia els conflictes fronterers amb França, agreujats pels intents de recuperar el Rosselló i la Cerdanya. Quadrilles armades anaven d’un costat a l’altre del Pirineu, al servei del rei de França o del Principat, segons convenia. Cal afegir-hi encara una crisi de cereals, i per tant de subsistència, que va ser un veritable drama a la Catalunya de mitjan segle XVI. Fins i tot caldria considerar la manca de llocs de privilegi o promoció per a la noblesa catalana, cada vegada més apartada d’una cort llunyana que repartia els càrrecs preferents entre els senyors de Castella (Reglà, 1969). Tot plegat, ocasionaria un ambient afavoridor de la conflictivitat interna i de la delinqüència.