Francesc Devesa i Jordà - Malalties i remeis

Respecte a la hijada o dolor de hijada sols apareix una volta, fora de la patologia urològica exclusiva: «martirio de la hijada y del estómago». 140En les altres ocasions, el concepte va lligat més clarament a la litiasi renal, com en el cas del rector del col·legi de Madrid, Pedro Saavedra: «aunque nos han seguido trabajos de enfermedades, y yo he andado siempre cayendo y levantando de mi hijada y riñón y piedra, al presente estoy mejor, y sólo un hermano tengo enfermo». 141També Martí d’Aragó, després d’una llarga malaltia amb diarrees, contava altres símptomes: «y en la convalescencia haver tenido muchos dolores de hijada y de arenas». 142L’episodi del comte aragonés apunta a la patologia urinària, i podria correspondre a allò que hui coneixem com a còlics nefrítics. 143

6.13 De la fisiologia a la patologia: embaràs i part

L’embaràs i el part, encara que són fenòmens fisiològics i naturals, tenen el seu perill per a mares i fills. Si això és cert ara, al segle XVI ho era molt més. A falta d’estadístiques, la mortalitat postpart devia ser elevada, com també la del fetus i del nadó. L’assistència obstètrica estava en mans de dones semiprofessionals: comares i llevadores eren expertes en l’assistència. Els metges i les institucions intentaven millorar la formació d’aquest grup sanitari. Així, entre les finalitats de la Pragmática de 1477 que regulava el Protomedicato, figurava la d’examinar també les comares. Tret d’Itàlia, l’accés de les dones a la universitat, i per tant a la medicina, estava pràcticament barrat a tot Europa des de feia segles, de forma que les publicacions sobre l’embaràs i el part eren signades per homes. Una excepció fou la de Trotula, una dona procedent de l’escola de Salern i autora de Passionibus Mulierum , llibre difós entre els segles XII i XV, que circulava durant el XVI com una obra clàssica. 144Per altra banda, el mallorquí Damià Carbó publicava el 1541 un llibre amb aquesta intenció: «es nuestro propósito tractar del oficio de la comadre y todo lo que fuere necesario para semejante exercicio...». 145Els coneixements anatòmics havien millorat, com ho demostra la descripció de l’aparell genital femení i del fetus publicada per Valverde de Amusco. Nombrosos metges s’ocupen de l’embaràs y del part, entre els quals destaquen els tractats de Luis Mercado, De Mullierum affectionibus (1579), i de Núñez de Oria (Coria), Libro del parto humano (1580). Els metges sols atenien excepcionalment les embarassades i parteres, però l’assistència dels cirurgians al part distòcic anava obrint-se pas (González Navarro, 2006: 107-157).

Com era d’esperar, les notícies sobre embarassos i parts sovintegen en la documentació revisada, comptabilitzant un total de 44, que correspon a un 5,78% de les manifestacions específiques. La terminologia és la pròpia de l’època: preñada , preñado , preñez , alumbramiento , parto , parido , etc. En nombroses ocasions, es fa saber la novetat de la gestació, la bona marxa de l’embaràs o el part feliç; en altres, hi ha alguna incidència superada, com en el naixement de Francesc de Borja. El duc Joan li ho conta al seu sogre: «Que Nuestro Señor, por su misericordia, ha alumbrado a mi Señora la duquesa con un hijo y servidor de vuestra merced, la cual, gloria de Dios, está buena aunque el parto ha tenido algo fuerte». 146No es corrent trobar la preocupació de l’embarassada mateixa, com en el cas de l’esposa de Francesc de Borja: «le suplico que a todos nos encomiende a Dios y también mi alumbramiento, que será en este mes y en este lugar sola...». 147Elionor de Castro es queixava de soledat, atés que Francesc havia marxat a l’encontre de Carles V per ajudar a la campanya de Provença. 148

De vegades, l’embaràs era dubtós, com en el cas de l’esposa de Felip II, Isabel de Valois: «La rreyna anda con poca salud y con muchos desmayos aunque dizen que está cierto preñada». 149En aquest cas però, els esdeveniments es van precipitar i, una setmana després, el pare Saavedra informava Borja:

El domingo passado, me mandó abisar Dn. Luis, limosnero mayor de S. M., que la reyna estaba muy mala, y dixéssemos todas las missas por ella: que le habían dado el santísimo sacramento. Y estando el mismo domingo predicando el P. Ramírez, me binieron a dezir que había parido, y que estaba mejor la reyna [...] Y luego que acabó la missa, me embió a dezir el limosnero que era fallescida; y así fallesció, téngala el Señor en su gloria, el mismo domingo que digo. Hasta el día que fallesció, no se dixo en la corte que estaba mala, ni lo sabíamos, aunque ella andaba indispuesta y entre los médicos gran disensión, que unos dezían que estaba prennada, y otros que no, sino que tenía otras enfermedades. Llegó aquel día, dende el sábado antes, a mostrar mucha enfermedad. Diéronle una purga rezia, y con ella echó la criatura muerta y a la una, después de medio día, fallesció, diziendo cosas marabillosas con un crucifixo en las manos... 150

Els fets van demostrar dramàticament que, malgrat l’assistència mèdica privilegiada de la cort, Isabel de Valois no havia estat diagnosticada correctament del seu embaràs. Al marge de la probable patologia associada, l’error mèdic va ser monumental. La reina moria el 3 d’octubre de 1568, després de parir una xiqueta de cinc mesos que va durar unes hores. 151

Més confús encara fou el cas del possible embaràs de la segona esposa del duc Joan de Borja. Cap a finals de l’estiu del 1542, la duquessa començà a trobar-se malament. Arrossegava unes febres tan llargues que a Saragossa va arribar el rumor de la seua mort. El duc desmentia el succeït i anunciava, el 17 de setembre, que la convalescència de Francesca «no podrà ser breve por estar preñada». 152A principis de novembre, Joan de Borja continuava informant el seu cunyat sobre la milloria de la germana: «Espero en ella [la misericordia de Dios] que, pues nos ha sacado de la mayor afrenta, no nos desamparará en esta hasta el parto, aunque es larga la carrera, porque será por todo diciembre o los primeros de enero». 153A la carta següent corrobora que la duquessa estava embarassada, i atribueix a una epistaxi la minva en les cabòries de la seua esposa: «y con havelle acudido sangre por las narices, la cabeza está más en sí de lo que estaba y como todo ha de terminar con el parto, si Dios quisiere». 154El dia de Nadal, el duc confirma que la salut de l’esposa seguia recuperant-se. 155El 9 de gener següent, Joan de Borja mor. No hi ha constància del naixement de cap fill de la duquessa en les dates previstes per al part, atés que el darrer va ser Tomàs, nat en 1541. Tampoc tenim notícies d’un fill mort al nàixer, però no sempre hi ha dades documentals en aquests casos. Fora un embaràs real o infeccions febrils, o les dues coses alhora, el ben cert és que la condició física de la duquessa va ser suficientment ferma per a superar la pròpia malaltia i el trasbals de la mort del marit, al qual va sobreviure 33 anys (Devesa, 2011).

Un cas més clar va ser el d’Elionor de Castro, esposa de Francesc de Borja: «Y crea V. S. que para estorvar mi yda, ni hará el caso estar la marquesa mal parida de un hijo y en la cama...». 156Considerant que el darrer fill conegut fou Alfons [Alonso], nat el 1539, cal pensar que el mal part d’Elionor de Castro correspondria a un avortament o fetus mort, encara que no tinguem constància escrita d’aquest fet. 157

6.14 Altres malalties de les dones

Hem trobat una referència a patologia mamària, contada per Joana, filla de Francesc de Borja:

A onze deste, a las onze de la noche, fue Dios servido de alunbrar a la marquesa y darle una hija, con que estamos muy contentos, aunque no han faltado travajos con haverle acudido a la marquesa grandes calenturas y a avrírsele un pecho; y así queda harto fatigada, aunque lo pasa con gran paciencia. La niña está vuena. Llámase Tomasa, por una devoción que la marquesa tiene con este glorioso santo. 158