Francesc Devesa i Jordà - Malalties i remeis

Francesc de Borja va exercir el seu virregnat durant tres anys i mig, d’agost de 1539 a març de 1543 (Canellas, 2010). El període correspon, per tant, a un moment de creixement del bandolerisme que es consolidarà a la segona meitat del segle XVI. És també una etapa de transició entre les bandositats feudals i el bandolerisme popular. La Pragmàtica de 1539 seria una probable línia divisòria de les dues etapes (Marcelle, 1980). Els documents dels MB ens ofereixen abundants testimonis. 181Pel juny de 1539, Carles V atorgava els poders al nou lloctinent general, i li encomanava tot un programa d’actuació per tal de posar ordre al Principat, especialment en allò que afectava la justícia criminal, atesa la situació de deteriorament: «es tanto el concurso de los bandoleros y gente de mala vida, que cada día se han seguido y siguen mil males, teniendo los pueblos oppresos y tan temorizados, que no bive seguramente la gente de la tierra en sus casas...». 182Es tractava de fer sentir la pressió de l’autoritat sense perdre benvolença quan calguera: «y no menos hos hayan de temer los dichos offitiales y ministros como los mesmos delinquentes, usando con ellos la severidad y reprehensión y amor y buen tratamiento, y, quando el caso lo requiriesse, del castigo merescido...». 183

Borja no havia anat al regne de Xauxa, sinó a un Principat conflictiu. El manament imperial situava les bandositats com un dels problemes més importants d’una llarga llista en què figuraven: l’abús de les immunitats eclesiàstiques, els favoritismes en l’aplicació de la justícia, l’excessiva llibertat en la circulació d’armes, etc. A banda dels aspectes generals sobre defensa de fronteres i reforçament de costes, les bandositats importants són repassades per Carles V, amb nom i cognoms. Entre altres, apareixen la rivalitat entre els Pujades i els Sentmenat, o el revoltat i perillós Cadell. El paquet incloïa també qüestions de salubritat i d’alimentació, com la proposta de millorar el pa a Barcelona, i, fins i tot, qüestions de moralitat, com l’excessiva llibertat d’alguns convents de frares i monges. A totes aquestes tasques havia de fer front el lloctinent, però el bandolerisme era prioritari. Per damunt del rigor necessari, calia observar contenció i tacte, per tal de no guanyar-se resistències innecessàries. De vegades, però, era prioritària la fermesa. Borja ho sabia. L’emperador, cap a finals d’any, li ho recorda:

E porque veáys quánta necessidad hay que procedáys rigurosamente en estas cosas criminales, os enviamos la letra que havemos recebido de Meca sobre la muerte del veguer y procurador del obispo de Urgell [...] y es el caso tan feo, y la temeridad y protervia del Cadell tan descarada que conviene por todas la vías que possible sea [...] perseguir a él y a sus sequaçes, de manera que vengan en manos de la justicia, y sean exemplarmente castigados; y como por otra se os scrivió, es muy necessario que toméys a manos de nuestra corte el castillo de Arseguel, y lo mesmo se haga del castillo de Jonot Lordat y de todos los otros que son fautores de malos hombres. Y si en la execución de ello hoviesse resistencias, pues que sean rigurosamente castigados... 184

Carles V estava molt enfadat davant la crueltat demostrada per Cadell envers el veguer d’Urgell:

rompiendo la fe y la palabra que le havía dado, le hizo saetear y degollar crudamente, y aunque después de hecho esto, como obstinado en su mala vida, no cesa de hacer todo el mal que puede en aquella comarca. Y que postreramente ha muerto dos vasallos del capítulo de Urgel del lugar de la vanca y robado y quemado una casa. 185

Joanot Cadell no estava sol. Havia participat a les revoltes de Castellbò a favor de mossén Oliver de Boteller, cap principal del bàndol. El vescomtat de Castellbò havia format part antigament del comtat de Foix i va ser incorporat a la corona per Ferran el Catòlic el 1512, amb l’inici de la conquesta de Navarra, passant, per donació vitalícia, a la seua esposa Germana de Foix. Aquesta el va empenyorar el 1528 a Lluís Oliver de Boteller, ciutadà de Tortosa, que es dedicava a atacar els seus vassalls ajudat pels bandolers de Joanot Cadell, senyor d’Arsèguel. El 1537, quasi coincidint amb la mort de Germana de Foix, les accions delictives es van incrementar, arribant a tal extrem que els morts es comptaven per centenars. Carles V volia el cap de Joanot Cadell. Als arguments delictius, hom afegia la intenció de desfer l’empenyorament del vescomtat. Així, Castellbò tornaria a la jurisdicció reial, cosa que també desitjava la població. 186Si considerem que també els comtes de Foix tenien pretensions sobre aquest territori, és fàcil explicar certa connivència del senyoriu francés amb el grup de Joanot Cadell. El comtat fronterer podria ser base d’operacions i refugi en cas necessari, atesa la permeabilitat del territori entre la Cerdanya i Foix a través de la vall de Queralt (Obiols, 2008-2009). Lluís Oliver de Boteller (1487-1556) era, per tant, un exemple paradigmàtic de les bandositats catalanes al segle XVI amb les seues fidelitats canviants. El noble tortosí, infeudat com a vescomte de Castellbò, era genearca d’una nissaga que va donar tres presidents de la Diputació. Els Oliver de Boteller tenien una relació fluctuant amb el poder. Havien ajudat a sufocar la germania valenciana, al costat de Diego Hurtado de Mendoza, però, en temps del virrei Borja, eren un maldecap important per a la corona. 187Francesc va entendre immediatament l’estat de la qüestió i li ho comenta al secretari imperial Cobos:

tengo por cierto que por haver gastado S. M. tel dinero que la reyna [Germana de Foix] dexó, ha havido más de ccc muertes en Castelbó, por lo qual no sé si la consciencia de S.M. testé muy saneada. Y para que estas no vengan a ser trezientas mil, y la consciencia S.M. testé muy reposada, conviene que V.S. mire mucho esto y lo provea, como se lo supplico, que ningún otro respecto me mueve a esto, sino la verdadera voluntad y desseo del servicio del Emperador. 188

Més de tres-cents morts no era qualsevol cosa. El problema de Castellbò calia resoldre’l aviat. Borja, fidel complidor de les ordres, s’havia posat ràpidament a la faena:

con haver tomado a manos de la regia corte los castillos de Bellver y de Arzevol [Arsèguel], y haver castigado algunos vellacos, pareçe que la tierra está algo más pacífica. Y uno de los hombres que la desasosegavan, que era Janot Cadell, con las diligencias que yo he puesto en hazelle prender, tengo ya sabido que ha salido de Cataluña, y que está en Francia. 189

Borja no va poder enxampar Cadell i, encara que va prendre Arsèguel, el castell tornarà a ser niu de bandolers fins a les darreries del segle XVI. 190

El lloctinent va continuar exercint la funció repressora sobre altres quadrilles, però no pogué evitar la mort de l’abat Funes a mans d’uns malfactors. Borja va publicar la llista d’una vintena de bandolers implicats, un dels quals «haviendole prendido un comissario mio, y teniéndole preso en la Seu de Urgel, ha sido mohina morirse en la carçel de dolencia; mas pues él hizo lo que nosotros havíamos de hazer, vaya en hora buena». 191No hi ha cap compassió per part de l’autoritat virregnal. L’execució era el destí del pres i la malaltia sols en va avançar el final. Les dones tampoc escapaven a l’acció de la justícia: «Hase proveydo de prender la biuda Callar, de cuya casa salieron los malhechores». En aquest cas la probable participació indirecta i un problema de salut, «por estar doliente», van evitar l’empresonament i permeteren la llibertat de la viuda sota fiança. 192En altres casos, el destí dels presos era ombrívol: «No sé en qué parará, que muy escandalizados los tiene[n] agora otros seys o siete delinquentes que tengo presos, de los quales me dizen que hay tres o quatro muy culpados, de los quales no digo nada hasta que los vea en la horca». 193Si bé els delinqüents no tenien pietat amb les seues víctimes, l’autoritat tampoc no en tenia amb ells. Protegir la salut d’uns anava en detriment de la salut dels altres. La forca, amb o sense esquarterament, era una forma usual d’aplicar la pena de mort. En el millor dels casos, si es demostrava la culpabilitat, hi havia la mutilació o les galeres. El testimoni del mateix lloctinent no pot ser més explícit: «Al cabo el viernes passado yo ahorqué seys destos, los más famosos, y agora se entiende en los procesos[s] de los otros con toda diligencia. Podrá ser que el que mejor librare, remará toda su vida». 194Abans dels Reis Catòlics, els remers de les galeres de la Corona d’Aragó eren majoritàriament voluntaris contractats (Unali, 2007: 65-96). Al segle XVI, els estols reials, cada vegada més grans, necessitaven molta mà d’obra que esclaus i condemnats subministraven: «Yo le [he] dado çerca de sesenta galeotes que tenía condenados a galera, sobre havelle dado el año passado çerca de hochenta». 195Els galiots, amarrats al seu banc, arrossegaven una existència precària que solia acabar amb la mort abans de deu anys. 196En ocasions, la condemna era implacable: «en este día se ha esquartizado un delado muy famoso que en tiempo del arzobispo mató un comissario. Ha confessado doze o treze muertos sin otros mucho [sic] maléficos muy grandes». 197