Francesc Devesa i Jordà - Malalties i remeis

Les mutilacions dels castigats per portar ballesta van ser objecte de polèmica. Des de l’autoritat de Barcelona, es proposava tallar el peu en lloc de la mà: «lo que paresció que cumplía para el bien desta tierra cortar los pies a muchos que lo merecen por justicia, antes que cortalles las manos...». 198L’argumentació era molt pràctica. Si els tallaven la mà, se’n fabricaven una de ferro i continuaven usant la ballesta, cosa prohibida i objecte del càstig. En canvi, si els amputaven el peu havien de renunciar a la delinqüència, però tenien les mans per guanyar-se la vida en algun ofici. Des del poder reial donaven allargues i no deixaven prosperar la proposta:

Lo que scrivís de cortar los pies sobre que el regente mocen Gort havía scripto a nuestro vicecanciller, se havía ya platicado otras veces y no paresció bien y paresce que por agora no se deva hablar en ello y caso que fuesse tan necessario como os informan en las primeras cortes, que placiendo a Nuestro Señor se celebrarán, se verá y platicará y proveerá como más convenga. 199

Prop de dos anys després, Borja no oblida el tema i, recollint el suggeriment imperial, torna a presentar-lo, al si d’un memorial per a les corts. 200

La polèmica sobre el membre a tallar era irrellevant quan la mutilació precedia la mort del condemnat:

Ya escriví a V. S. cómo se prendió un delado que se llamaba Pere Morer, de los más famosos de Cataluña, y que tiene hechos notables daños en Cataluña, señaladamente en las cosas del general; y assí le sentenciarán hoy, y le mandan cortar una mano a la puerta del mesmo general, y después hazelle quartos. Plega Dios que lo mesmo se pueda hazer muy presto de Antonio Roca, en cuya persecución se entiende con todas las diligencias que se pueden hazer. 201

Pere Morer (o Moret), veí del lloc d’Ullà, a l’Empordà, havia desafiat Joan Rasador, guarda dels drets del General, i també tota la seua parentela i amistats. Als pocs dies, li va botar foc a la casa del germà de Joan Rasador. Era una revenja per la confiscació de diners en concepte dels deutes amb la Generalitat. Els diputats van oferir una recompensa de 300 ducats a qui el prenguera, cosa que va fer un compare del perseguit en trobar-lo pels carrers de Barcelona. 202

A banda de Pere Morer, Borja va capturar famosos delats. Alguns, però, al·legaven el privilegi de la «corona», tal com van fer Francesc de Sinisterra, Gaspar Lordat o Cruïlles, acollint-se a la jurisdicció eclesiàstica, recurs que probablement els va salvar la pell. En altres ocasions, simplement se li van esmunyir de les mans, com el mencionat Joanot Cadell, Moreu Cisteller o Antoni Roca. 203Aquest darrer era una peça llargament cobejada i, des de les altes instàncies del poder, es reclamava la seua detenció: «el campo de Tarragona está sosegado y no queda sino Antonio Rocca, y que para el castigo deste se usen las diligencias que convienen...» 204Borja, per fi, aconsegueix localitzar-lo gràcies a unes informacions confidencials. Després de reunir un grup armat de cavallers va iniciar, de nit, la persecució, però en arribar al lloc indicat, Roca havia pegat a fugir. Malgrat la decepció,

todavia se tomaron unos quantos hombres que hazian al caso, y uno muy aficionado al mesmo Antonio Roca, y se tomó el castillo de Semenat por ciertas cosas que cumplian al servicio de V. M. t, y dexé el sometent, que va en seguimiento de Antonio Roca, y espero en Dios que harán algo de que V. M. tquede servido, y con estas me volví aquí anoche. 205

Antoni Roca tenia valedors que li facilitaven els amagatalls i Borja ho sabia:

Muchos días ha que se alçó a don Galçerán de Pinós el arresto de la cárcel, y después el de su casa, y no ha estado arrestado sino por Barçelona, aunque él no ha querido usar dello, por lo que él se sabe; y teniendo en su mano de sacar a Antonio Roca de la tierra como ya otras vezes lo tiene sacado, y sabiendo de mí que, si agora le sacasse, se le alçaria del todo el arresto y el secresto, no lo quiere hazer. 206

Si les negociacions entre Borja i Galcerà de Pinós van arribar a bon port o si fou casualitat, el ben cert és que, uns dies després del primer intent, els servidors del lloctinent van topar amb la quadrilla de bandolers i el seu cap:

El sábado passado, XVIII del presente, unos comisarios que yo tenia embiados con alguna gente en seguimiento de Antonio Roca toparon con él en Lanpurdán con una quadrilla de cinquenta y cinco, quasi todos gascones; y aunque la gente de los comissarios era mucha menos, no dexaron de dar en ellos: y dizenme que le mataron tres, y prendieron uno de los principales de su compañía, y le hirieron a él y a otros hocho o nueve, y desta manera se pusieron huyendo en el bosque... 207

Els homes de Borja no van poder enxampar Antoni Roca ni en aquella ocasió ni en cap altra. Fou durant el virregnat posterior quan el llegendari bandoler va ser pres per la justícia i executat. 208

No sols la institució virregnal perseguia delinqüents. També altres instàncies participaven i, de vegades, arribaven a la detenció d’alguns malfactors que Borja podia reclamar. És el cas de l’ajuntament d’Olot que rebia contestació del lloctinent a una carta prèvia:

Lo marqués de Lombay, loctinent general.

Faels de la real magestad: estos días respongueren a vostra carta, quens había dada lo present portador: ha no será pera mes de diros encarregarvos que façáu y donéus orde que los presos de la companya de Pere de Déu vingan a bon recapte ab lo algutzirs que havem tramés, y asy mateix que fagáu aparebits pera la persecutió del mals hómens qui trastejan per aquí, que no será menys que juxta las prevensions que havem fetas nos fassa algú bon eyfere; y pus asó és en benefici y quietut vostra, feu com de vosaltres se confía. Dad en Barcelona lo primer de maig del any 1542.

Lo Marqués 209

Borja no sols notifica que es farà càrrec dels presoners de la colla de Pere de Déu, sinó que aprofita l’ocasió per instar la corporació a seguir la lluita contra la delinqüència. Castigar els malfactors era protegir el benestar del municipi.

Els exemples aportats corroboren el greu problema de salut que suposava el bandolerisme a l’època del virregnat borgià. L’aproximació quantitativa de Catherine Marcelle (1980) confirma que el fenomen tingué un abast rural i urbà. L’autora, amb dades procedents dels arxius de la Real Chancilleria, fa un recompte de 576 delinqüents, fitxats en el període 1539-1543, i de 124 víctimes, mortes o violentades. La tipologia del crim ve representada majoritàriament per homicidis, baralles, violències i ferides, sedició, formació de tropes armades, setges, robatoris, saqueig o incendis. Atenent a la classificació dels malfactors segons la procedència social, es troba una gran proporció de clergues (43%), que justifica la gran preocupació de la corona i els seus servidors per la immunitat que protegia aquesta fracció del bandolerisme. En canvi, si sumem els membres de la noblesa i ciudatans notables, sols arriben a un 11%. L’existència d’un 13’5% de delinqüents procedents del sector tèxtil, així com percentatges menors d’ocupacions relacionades amb el cuir, roba, metall i comerç, anirien a favor de l’àmbit urbà esmentat. Respecte a les víctimes, hi ha percentatges més equilibrats, repartits entre artesans (26%), personal administratiu (15%), burgesos (13%), clergues (8,5%), criats (8,5%), viatgers o mercaders (6,5%) i pagesos o pescadors (4%). Crida l’atenció una franja important de dones (14%), víctimes de delictes per assumptes de costumbres , però també per la seua participació en bàndols, donant suport a familiars propers. En qualsevol cas, les xifres ens permeten valorar la magnitud del problema. Borja, seguint les ordres de Carles V, mantingué una cacera despietada dels bandolers, però també una hàbil diplomàcia quan calia desactivar conflictes.