Francesc Devesa i Jordà - Malalties i remeis

La lepra o mal de Sant Llàtzer era una malaltia que estava en regressió al segle XVI, però en trobem encara un testimoni directe de Borja que informa sobre una obra benèfica a Portugal, duta a terme per Juana Serrana, una anterior dama de l’emperadriu Isabel que ell coneixia del temps de la cort: «Ha hecho en esta cibdad otra obra pía muy accepta a N. S., que es ayudar a una pobre casa donde se acogían los pobres tocados del mal que dizen de san Lázaro, de manera que se mantienen ya en ella doze leprosos». 123La caritativa senyora estava ajudant al manteniment d’un llatzeret que allotjava dotze portadors de la pesta bíblica.

Hi havia, però, altres epidèmies percebudes com a noves. Vejam un curiós exemple contat per Borja durant la seua època de virrei. El lloctinent hagué d’empresonar el baró de la Roca per desacatament a l’autoritat. El noble català, després de maleir públicament l’Audiència, havia continuat demostrant la seua insubordinació amb una tirallonga d’insults a la reialesa i al mateix Borja:

porque diciéndome valenciano, no pienso que me hizo agravio; mas lo peor es que dixo, que con las provissiones de S.M. se limpiaría el salvo onor [...] Yo en sabiendo la cosa cómo havía pasado, embié luego a mossén Albanell, y dentro de XXIIII horas me lo truxeron presso; púsele en la cárcel con cadena i grillos, para castigarle como loco, pues locamente havía hablado; y por mucho que me rogaron diputados, conselleres y caballeros, nunca quise quitarle los yerros, aunque dizen que no se suelen poner a caballeros, puesto que no tienen constitución sobre ello. Después se los quité, informado de su enfermedad, porque con ellos se le acrecentarían las llagas y dolores que tiene del mal françés. 124

Borja estimava el seu origen i no es va sentir insultat pel qualificatiu de «valencià» llançat pel baró. 125Després de deixar clar qui manava, va llevar els ferros al presoner que patia del «mal françés». Així, el lloctinent no sols feia una acció caritativa i preventiva de nafres i dolors, sinó que recuperava la legalitat, atés que posar grills a un noble anava contra els usatges, segons ell mateix reconeixia.

Ens interessa, però, la malaltia del baró de la Roca. El mal francés, o morbus gallicus , era tota una novetat clínica durant el Renaixement. Des de la seua aparició, a la darrera dècada del segle XV, nombroses obres mèdiques se’n van ocupar de la descripció, origen i tractament. De 1546 a 1548, apareixien els primers escrits d’autors, com l’alemany Grünpeck, l’italià Leoniceno i els espanyols Torrella i Villalobos. Gaspar Torrella va imprimir el seu Tractatus cum consiliis contra pudendagram seu morbum gallicum el 1547, dedicat al jove cardenal Cèsar Borja, la malaltia del qual seria una de les cinc històries clíniques incloses al final del llibre. 126Durant tot el segle XVI continuen apareixent obres que tracten sobre la particular pestilència. Paracels se’n ocupa, Giovanni da Vigo li dedica especial interés i per a Luis Lobera de Ávila és una de les malalties cortesanes. Serà, però, Girolamo Fracastoro l’autor que bateja definitivament com a sífilis un procés que destacava per les seues lesions externes. L’insigne veronès publica el 1530 el seu tractat: Syphilis, sive morbus gallicus . L’obra és un poema llatí d’alt valor literari, en el qual es conta l’origen de la malaltia i se’n proposen remeis. Fins i tot es basteix la seua mitologia: el pastor Syphilo havia desviat cap al rei Alcitoo el culte degut al Sol; així caigué, sobre Syphilo i els altres infidels, la maleïda pesta; però la nimfa Amèrica va fer brostar de terra l’arbre benèfic que la curaria. Si la malaltia era o no de procedència americana serà una llarga polèmica que anirà més enllà del segle XVI, amb discussions tan fortes i llargues que encara cuegen. 127El contacte sexual com a antecedent del contagi, fou observat des del principi, com posa de manifest la denominació de «lues venèria» atorgada per autors francesos. Villalobos ironitzarà sobre la forçada castedat de la por, mentre l’autoritat sanitària establirà vigilàncies als bordells (Paniagua, 1973). 128Tenia la sífilis, en aquella centúria, les connotacions negatives que després va adquirir? L’acceptació del baró de la Roca, per part de Borja, no sembla corroborar-ho:

Tengo sacada una esperiencia en esto de las voluntades, y es, que los cavalleros que he tenido presos, después que estoy en Cataluña, son agora los que más voluntad me muestran, como son don Bernat Albert, y mossén San Climente, y otros; y el varón de la Roca, que no le conoscía, después que le tuve preso por lo que V. S. sabe, ha venido muchas vezes a mi casa y ha sido mi combidado y lo es siempre quél quiere. 129

El secretari de l’emperador, Cobos, havia instat Francesc de Borja a guanyar-se les voluntats dels nobles catalans. Controlar les bandositats era complicat i no sols es podia aconseguir amb repressió, calia també ma esquerra. La contestació de Borja ens permet conéixer que el baró de la Roca, després de l’episodi d’empresonament i malgrat el mal francés, va freqüentar la casa del lloctinent, el tarannà acollidor del qual també compta, és clar.

6.11 La sang i el fluix

Alguns dels textos estudiats tracten sobre la sang, acompanyant o no el fluix. El mateix Francesc de Borja contava, el 1557, que havia patit una malaltia de fluxo de sangre que li obligava a reposar per ordre mèdica. 130Estimava que havia perdut unes quatre lliures de sang. 131Dos mesos després, continuava presentant símptomes: «Yo ando como suelo, y siempre el fluxo de la sangre acude algo más excesivo de lo [que] para la salud parece convenir...». 132La descripció concorda amb una hemorràgia intermitent, probablement per via anal. Seria allò que hui anomenaríem rectorràgia. En cap moment es parla de cámaras , la qual cosa ens fa suposar que no hi havia diarrea. Aquell episodi es va superar i Borja encara va viure 15 anys, cosa que descarta un procés especialment greu o irreversible. Unes hemorroides podrien explicar el quadre, encara que caben altres possibilitats etiològiques. Més confusa encara és la descripció dels símptomes que patia el rector del col·legi de Barcelona: «voy también al hospital, aunque mi poca salud anda ya para no dejarme trabajar según me fatiga la sangre en estos tiempos». 133Estava cansat perquè perdia sang, o perquè li’n sobrava? Tenia aprensió per la sang dels malalts hospitalitzats? Pot ser que el pare Ayala es trobara simplement fatigat per mala salut. No resulta fàcil esbrinar-ho sense més informació. Qui sí que patia un excés de sang era un altre jesuïta: «Por estar sangrado dos vezes, aunque no de calentura, sino de demasía de sangre, que por esta tierra crece, [pongo fin a la presente]...». 134Resulta interessant el fet d’atribuir l’excés de sang al lloc (Sevilla) i també la prescripció de les sagnies que no es manaven per febre, com era més usual, sinó per massa sang, una indicació que encara està vigent en l’actualitat en certes malalties. 135

6.12 Mals de pedra, orina i ronyó

Els patiments urològics solen aparéixer en les obres mèdiques i quirúrgiques renaixentistes. El saber anatòmic va propiciar avanços en el coneixement i tractament d’aquestes malalties i, fins i tot, l’aparició d’obres especialitzades. El burgalès Francisco Díaz publicava el 1588 una obra que es considera el punt de partida de la urologia moderna. 136

Les malalties o símptomes de tipus urològic estan presents en 13 ocasions. Hi figuren tant les molèsties urinàries ( trabajo , escozimiento , ardor de urina ) com la patologia més clarament vinculada al còlic de ronyó: dolores de hijada y de arenas , achaques de piedra y de urina , etc. El mateix Francesc de Borja es queixava d’algunes molesties: «antes que aquí llegasse, me sobreviniesse con las demás viejas una nueva enfermedad en la vía de la urina, que siempre que la havía de hazer, sentía notable dolor y escozimiento». 137Els símptomes de Borja correspondrien a disúria, terme que també es coneixia al segle XVI, encara que, potser, en un significat més restrictiu. 138Uns anys després, contaria els dolors d’un altre jesuïta que probablement patia d’alguna cosa més que un còlic renal: «Al P. Tablares [Pedro de Tablares] tengo en cama, y fatigado a ratos con calenturas y otros achaques de piedra y urina. Témese de su salud». 139