AAVV - Joan Fuster - indagació, pensament i literatura

Per tal d’entendre el veritable significat d’aquest volum, cal deixar de banda, per moments, la caricatura que hem mostrat abans i detenir-nos en fotografies una mica més antigues i esgroguissades: aquelles que ens mostren, sobretot al llarg dels anys vint, un Pla decididament cosmopolita, vestit de gentleman amb un gran cigar de senyoràs als llavis –i no un humil Ideales– a Londres, a París o a Madrid. Tots dos personatges, òbviament, són igual de reals. Però sense cap mena de dubte un és molt més autèntic i verídic que l’altre. Pla no fou mai un burgès, ni un viatger vocacional, ni de bon tros un diletant lletraferit o un salvador de la llengua. Pla només –¿només?– va ser un periodista que escrivia millor que els intel·lectuals del seu temps. Es va fer advocat a contracor, periodista per casualitat i escriptor per vocació; i tot això sense desempallegar-se mai de la primera màscara, l’original, que cobria el seu rostre: el petit propietari rural, el kulak com deien a la Rússia presoviètica, que sap fixar-se en les magnificències d’una catedral o en l’harmonia d’una façana però també –i, de vegades, sobretot– en el preu dels naps o en la disposició d’un rusc d’abelles d’alguna remota contrada. Els seus documents privats, com les Cartes a Pere , el seu germà, ho mostren amb tota nitidesa; l’epistolari de Pla té ben pocs capficaments literaris: parla de factures, de comptes amb els masovers, de lletres –de canvi, és clar (Pla 1996).

Joan Fuster, que al meu entendre, representa la intel·ligència més lúcida de la seva generació, va arribar a fer retrats que encara avui sorprenen per la seva vivesa, i a endinsar-se per línies argumentals veritablement arriscades. Va cometre l’error de dibuixar un Josep Pla amb les ulleres del marxisme canònic partint més del personatge que de la persona i la seva obra. I no ho va fer en un context qualsevol, sinó justament en el lloc que a Pla li va saber més greu: el frontispici de la seva Obra Completa . Val a dir que el mateix Fuster havia previst aquest risc, cosa que l’honora:

Totes les teories, dutes a les últimes conseqüències, resulten absurdes. Això significa que ja ho eren en principi, almenys en part. I no cal dir que aquesta conclusió ens ha d’induir a practicar un escepticisme moderat. A practicar-lo; no a professar-lo, que no valdria la pena. (Fuster 1960: 52)

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES

BRUNSCHVICG, L. (1945): Descartes et Pascal, lecteurs de Montaigne , París, La Baconnière.

CHARTIER, R. (ed.) (2012): La aparición del periodismo en Europa. Comunicación y propaganda en el Barroco , Madrid, Marcial Pons.

FRIEDRICH, H. (1970): Montaigne , París, Gallimard.

FUSTER, J. (1981): «Notes per a una introducció a l’estudi de Josep Pla», dins Obres completes de Josep Pla , vol. I ( El quadern gris ), Barcelona, Destino, p. 63.

— (1960): Judicis finals , Palma de Mallorca, Editorial Moll.

— (1973): «Todavía Freud. Y lo demás es literatura», La Vanguardia (21-1-1973).

— (1977): Nosaltres, els valencians [pròleg a la segona edició], Barcelona, Edicions 62.

— (1997): Correspondència , vol. i, València, 3i4.

— (2010): Discordances , Alzira, Bromera.

HAZARD, P. (1989): La Crise de la conscience européenne, 1680-1715 , París, Fayard.

KAPUSCINSKI, R. (2005): Los cínicos no sirven para este oficio . Sobre el buen periodismo , Barcelona, Anagrama.

MONTAIGNE, M. (1988): Les Essais , París, Quadrige/PUF.

MORET, X. (1991): «Entrevista a Joan Fuster», El País (3-3-1991).

NAKAM, G. (1982): Montaigne et son temps. Les événements et les Essais , París, Nizet.

PLA, J. (1981): Obres completes , Barcelona, Destino.

— (1996): Cartes a Pere , Barcelona, Destino.

SÁEZ-MATEU, F. (1997): «La tradición occidental y su expresión agónica. Un replanteamiento de los orígenes del ensayo», Scriptura , 14, pp. 99-120.

STAROBINSKI, J. (1984): Montaigne en mouvement , París, Gallimard.

ZWEIG, S. (1992): Montaigne , París, PUF.

— (2001): El món d’ahir. Memòries d’un europeu , Barcelona, Quaderns Crema.

* Aquest escrit està dedicat a la memòria del pare Lluís Duch, antropòleg i monjo benedictí de Montserrat, que va morir la tardor del 2018 mentre l’estava redactant. Duch fou una de les persones més íntegres i intel·lectualment inquietes que he tingut la sort de tractar.

1. És a dir, el meu jo en un sentit sorprenentment modern.

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.