AAVV - Joan Fuster - indagació, pensament i literatura

4

L’assaig fundacional, el de Montaigne, sorgeix justament de la necessitat de pensar a les palpentes en un context de característiques tan especials que no s’han tornat a repetir mai més, si més no amb aquella radicalitat. Tal com ho va demostrar Léon Brunschvicg en una acurada i esclaridora monografia, les Meditations de Descartes o les Pensées de Pascal són hereves directes d’aquella nova manera d’argumentar i comunicar idees (Brunschvicg 1945). Els Essais estan a mig camí entre el món antic i el modern, però sens dubte inauguren l’expressivitat pròpia del segon, especialment des del punt de vista argumentatiu. Amb els recursos expressius del tractatus escolàstic o amb els de la florida eloqüència renaixentista, la Modernitat resultava, en el sentit literal de la paraula, incomunicable.

Al cap i a la fi, es tractava d’incorporar dos nous elements que, a mitjan segle XVI, no encaixaven enlloc –no hi cabien, per dir-ho planerament–: el jo modern (la nova vivència de la subjectivitat) i la noció de provisionalitat o incertesa radical, resultat d’haver constatat la insuficiència del llegat clàssic a l’hora d’explicar els canvis que hem detallat més amunt. El dubte metòdic cartesià –base fundacional de la filosofia moderna– és completament inviable sense els nous recursos expressius i argumentatius explorats per Montaigne. Quan Descartes expressa el nus de la seva argumentació –«ego co – gito, ego sum» o, en la seva pròpia traducció francesa, «je pense, donc je suis»– està assumint tàcitament el jo de Montaigne i la seva manera de comunicar-lo. Refractari als protocols sil·logístics, indòmitament aliè als feixucs dogmes llegats per la tradició, protagonista d’un naufragi històric sense precedents, crític per necessitat , aquest jo ja és irreductiblement modern. És una altra cosa. La superació d’aquest solipsisme és l’acta fundacional de la Modernitat. Aquesta idea no podia ser comunicada amb un tractatus escolàstic ni amb res per l’estil. La seva eina expressiva comença amb els Essais de Montaigne.

No tots els assagistes moderns són hereus de Montaigne, òbviament. És a dir, no tots volen descriure la papallona sense clavar-li una agulla al cap per poder observar-la millor. L’assagisme de Fuster o la literatura de Pla, en canvi, sí que disposen d’un lligam directe amb aquesta tradició. No és un lligam casual, sinó perfectament conscient. Tot plegat porta inexorablement al periodisme –més ben dit, a un cert tipus de periodisme. Molt wittgensteintianament, Fuster associa els matisos a les paraules. Pla podria afegir una cosa semblant apel·lant a la boutade segons la qual, ell fumava pica-dura per així poder triar correctament l’adjectiu. Tot es mou, i expressar el moviment per mitjà d’una cosa que serveix justament per fixar-lo és molt difícil. En aquest sentit, l’estil no és una opció entre altres, sinó l’única via que permet resoldre aquesta paradoxa. Els matisos, segons Fuster, no són doncs una qüestió merament literària o estètica, sinó que remeten a una determinada noció de realitat –a una ontologia del moviment que deriva d’una manera molt directa del pensament de Montaigne.

En el capítol ix del llibre iii dels Essais –datat per Pierre Villey el 1586, és a dir, tretze anys després d’exposar el seu projecte genèric en el primer capítol del llibre– Montaigne afirma que la varietat i la diversitat el fascinen. Pel que fa al fragment de Fuster sobre l’ Obra Completa de Pla que hem citat abans («Un estil, una construcció, que segueixin el moviment natural de les coses , és el que Pla havia de crear-se»), Montaigne diu una cosa molt significativa:

Je ne puis assurer mon object. 1Il va trouble et chancelant, d’une yvresse naturelle. Je le prens en ce point, comme il est, en l’instant que je m’amuse à luy. Je ne peints pas l’estre. Je peints le passage: non un passage d’aage en autre, ou, comme dict le peuple, de sept en sept ans, mais de jour en jour, de minute en minute (Montaigne 1988: 805)

Exposar la llista completa de recurrències a aquest camp semàntic resultaria naturalment desmesurat per al nostre propòsit, que aquí és només il·lustratiu. Ara bé, ¿en quina s’acabarà traduint aquest projecte sostingut al llarg de tota l’obra del filòsof perigordí? En principi, és obvi, en un abandonament tant de qualsevol model antropològic com dels mètodes en què es gesten aquests. És aquí on apareix l’alteritat com a font de coneixença periodística a la qual al·ludeix Kapuscinski. La distinció esquemàtica entre bàrbar i civilitzat, per exemple, present en la Política d’Aristòtil, i que reneix al segle XVI per obra d’alguns escolàstics; o les curioses classificacions juridicoteològiques ideades pel cardenal Cayetà; o les diverses tipologies renaixentistes que abasten camps tan diversos com la moral (també com a ciència dels costums , però en un altre sentit: la teoria de Jean Bodin sobre els climata , per exemple) estan bastant allunyades del contingut dels Essais encara que no d’un propòsit que, en certa manera, implica «ruiner la notion anthropologique de “type”», com deia Hugo Friedrich (1970: 98). L’esmentat Jean Starobinski insistia, una dècada després, en la mateixa idea. El que abans s’aplicava a l’home, entès justament com a type , s’aplica ara a un home, a aquest –i no a aquest altre – home (de nou, l’aproximació de Kapuscinski al –diguem-ne– «periodisme del moviment»). Som davant de la molt fusteriana prevenció cap a l’estereotip. L’existència de l’expressió «estereotip periodístic» no és casual. Al·ludeix exactament a la mateixa disfunció que apunta Montaigne: la subsumpció de la diversitat humana en una còmoda, reduïda i imaginària tipologia.

5

Els estudiosos o els amics personals de Josep Pla expliquen que en moltes ocasions va descriure, amb una precisió de cirurgià, paisatges i persones que mai no havia vist. No se sap ben bé si es tractava de premonicions quasi miraculoses, de talent imaginatiu o de simple barra, però el cert és que les seves cròniques de viatges –apòcrifes o no– desprenen olors, colors i textures que només ell sabia condensar en una tríada, o de vegades en una tralla, d’adjectius. Potser Pla no va estar mai en aquell fiord noruec ni en aquella illeta grega, ni en aquell carreró de Nova York que dibuixa amb una vivacitat prodigiosa; d’allò que sí podem estar ben segurs és que va néixer, va viure al llarg de molts anys i va morir entre pagesos.

La imatge més coneguda de Josep Pla és la d’un vellet amb els ulls entelats pel fum d’un Ideales –els seus cigarrets predilectes–, una boina encastada –o potser incrustada– al cap, i una armilla o una americana d’una negror lluent, plausiblement llardosa i arnada. És la caricatura quasi perfecta del pagès tradicional. Subratllo el «quasi» perquè aquest vell pagesot de l’Empordà, a més de no agafar mai una aixada, és amb tota probabilitat l’escriptor més important del segle XX en llengua catalana. Això no vol dir, però, que la curiosa indumentària o l’actitud vital dels seus darrers anys fossin una mena de disfressa –a la manera del patètic mariner que es va inventar Carlos Barral, per exemple. En absolut: Josep Pla no construeix un personatge a còpia d’ attrezzo i afectació; simplement, retorna al seu personatge original, primigeni, i a tot allò que l’envoltava: un paisatge i una manera de ser molt –alguns dirien massa – concrets i, a més, en vies d’extinció. Subratllo, en tot cas, la paraula «personatge». D’aquest retorn, que també és un exili polític intern carregat de mala consciència, en queda constància escrita: Els pagesos , un dels volums de la seva vertiginosa Obra Completa .