AAVV - La Vall d'Uixó en el temps de la lloctinència de l'infant Martí

El que assenyala la documentació és un clar exemple de poblament dispers en alqueries petites, unides al voltant d’una única aljama, la de la vall d’Uixó; i un castell d’Uixó senyorial, en mans cristianes. Poca és la informació aportada en els presents documents respecte al nombre d’unitats o alqueries que componien la vall. De les alqueries situades dins els límits de la vall d’Uixó només es menciona diverses vegades a Benigafull i Benissahat, i una vegada Beniabdumel (doc. 49). Consta, compresa entre les alqueries pertanyents a Uixó, la població d’Alfondeguilla. 53La nota més constant és una certa independència de l’alqueria de Benigafull, en aquests anys sota domini i jurisdicció de la família Pertusa. L’autonomia, reivindicada en multitud de documents des de 1388 fins a 1396, s’evidencia al negar-se els sarraïns d’aquella alqueria a pagar una quinta part de les despeses de l’aljama d’Uixó, en concepte de taxes, messions, reparacions de ponts i camins i totes les causes i litigis d’utilitat comuna. L’aljama de la Vall replicava davant la cort de l’infant que l’alqueria de Benigafull no tenia termes propis on poder pasturar el seu bestiar, ni aigües per al regadiu, ni horta pròpia. Atès que tota aquella activitat l’havia d’efectuar dins a dels límits de la Vall, havien de contribuir a les despeses comunes (docs. 149, 196 i 295).

La dispersió de la població en una orografia complexa i la senyorialització parcial d’algunes alqueries, expliquen la manca de concreció dels documents en expressar la manera en què s’organitzava el poblament de l’aljama d’Uixó i el nombre del seus habitants. Els documents indiquen que la població resident era quasi totalment sarraïna; 54i afegeixen algunes dades singulars que, si bé no permeten una quantificació, sí que aporten dades demogràfiques. En la carta de l’infant que, en un to dur, recriminava al notari de Sogorb, Pere Martí de Palomar, per la seua negligència en la redacció d’un sindicat signat pels d’Uixó i Eslida, s’especifica que els signants de l’acord per part de cada comunitat no arriben al quòrum, perquè sabia bé l’infant que en la Vall «habiten més de .CCCC. casats de moros e en la serra d’Eslida, més de .D.» (doc. 78). De 150 a 200 homes d’Uixó se citen en un altre document que furtaren caps de bestiar als sarraïns de Castro. La cort de l’infant temia que l’atac provocara el despoblament del terme del castell de Castro (doc. 139). De fet, s’ensuma també en altres documents la preocupació de la Corona perquè l’abandonament total o parcial del territori per part d’aquestes comunitats sarraïnes tan aïllades i disperses arreu de la Serra d’Espadà reduís els beneficis extrets dels seus impostos. La por al despoblament torna a aparèixer arran del litigi entre l’aljama d’Uixó i l’alcaid i batlle, en Pere Arnau d’Esparça; i en relació a la vexació a què la comunitat mudèjar d’Uixó fou sotmesa a causa de les protestes per l’augment d’impostos en l’any 1390 (docs. 183 i 229). Un altra dada eloqüent que revela la distribució poblacional es posa de relleu a l’hora de repartir equitativament la contribució dels 4.000 florins assignats a la Serra d’Eslida i la Vall d’Uixó per a sufragar el viatge de l’infant a Sicília, l’any 1391. Hi havia divergències de criteri entre els d’Uixó i els d’Eslida. Els primers volien en repartir-los segons el nombre de «fochs»; els segons reconeixien que les cases habitades eren més nombroses en la Serra que en la Vall d’Uixó, però protestaven que la Vall era prou més rica. Malauradament, en els documents no s’indica el nombre de focs o casals (docs. 254 i 286).

Poques mencions, i casuals i minses en detalls, es troben sobre l’urbanisme d’Uixó en aquell temps. 55Els elements arquitectònics que es reconeixen a través de la documentació són: un bany establert a l’alqueria de Benissahat i regentat per Ferran Munyós, habitant de Morvedre (doc. 45); una rectoria esmentada en el conflicte entre els sarraïns i el rector de l’església parroquial de la vall d’Uixó (doc. 47), 56però no s’especifica la ubicació exacta; diverses mesquites, també sense localitzar, són citades als documents quan Andreu Martí de Vallterra, algutzir cristià, va intentar gravar-les amb tributs, que no s’ajustaven a la legalitat (doc. 48); igualment es mencionen en un contenciós per la titularitat dels drets sobre les aigües que l’infant ordenava retornar al seu procurador, Pere Arnau d’Esparça (doc. 49); i, finalment, una taverna, la que Çot Hizmel, alamí d’Uixó, arrendà a Bernat Eimeric per 1.400 sous reials (doc. 179).

Una certa descripció del terme d’Uixó i les seues comunicacions es troba al document del 19 de juny de 1380. En la donació d’una vinya feta per l’infant a l’alcaid d’Uixó, n’Esparça, s’especifica que afrontava d’una part amb el camí que portava a València, i per una altra part amb la senda del camí que anava vers el llac de Xilxes (l’estany d’Almenara), tot limitant, per altra banda amb la sèquia palafanga (doc. 37). Més freqüents són els conflictes per límits de termes. Hi ha un nombre important de documents on es veu la necessària intercessió de la Corona per tal de determinar aquells límits de les respectives aljames, particularment amb els veïns de la vila de Morvedre (Sagunt), entre 1384 i 1391 (docs. 70, 235 a 237 i 240), però també amb Almenara (doc. 108). No obstant això, el conflicte pels límits del termenat era quasi crònic entre el llocs de Castro i l’aljama de sarraïns d’Uixó (inclosa l’alqueria d’Alfondeguilla), en relació als llocs de pastura (sent recurrent els documents que el citen del 16 de gener de 1388 fins al 7 de juliol de 1391, docs. 140 a 142 i 244).

De l’estat social i polític dels sarraïns d’Uixó, s’endevina que cent cinquanta anys després de la conquesta cristiana, els mudèjars reconeixen la sobirania reial i senyorial i l’obligació de pagar els tributs, amb l’esperança de veure garantides la religió, la llengua i els costums propis. Cristians i musulmans eren dos pobles separats, el primer el dominador, el segon el dominat. Ho proclama la mateixa fórmula cancelleresca de direcció que usava la Corona per adreçar-se als sarraïns o a l’aljama: a diferència del que ocorria amb els càrrecs oficials o súbdits cristians, se’ls tracta de tu i no de vos . N’és significatiu l’exemple del nomenament de Jucef Alí com alamí de la Vall d’Uixó: «Nos infans Martinus etc., confidentes ad plenum de legalitate tui Iuceff Aalii (?), sarraceni valliis nostre de Uxone, comittimus sive comendamus tibi officium alaminatus dicte vallis» (doc. 14). De fet, quan l’infant Martí es dirigeix als alamins, vells i aljames d’Eslida, Uixó, Alfondeguilla i Vall d’Almonessir, per ordenant-los que protegissen els béns i família del cadi o jutge d’Eslida, Juceff Abenap, l’escrivà va cancel·lar del tractament amb una ratlla la paraula habitual de cortesia, que se li havia «escapat»: «Infant en Martí etc., als [ratllat: amats ] alamins...» (doc. 26).

El domini senyorial dels infants es veu particularment en l’administració de justícia. La situació jurídica dels mudèjars havia restat fixada en les cartes de poblament, però al llarg del segle XIV es va veure paulatinament retallada. 57Els documents de venda i empenyorament del territori valler acostumen a estar postil·lats amb la clàusula per la qual la Corona ordena als detentors respectar els privilegis, franqueses, bons usos i immunitats de les aljames (per exemple, doc. 7), que eren confirmades reiteradament, segons havien estat concedides pels seus predecessors a tots els habitants, homes i dones, presents i futurs de l’aljama en qüestió (doc. 25). La Sunna i la Xara era invocada i teòricament respectada. Tanmateix, en la pràctica, els procediments jurídics, les imposicions legals i les ordinacions específiques que emmarcaven la convivència entre cristians i musulmans responien a un mecanisme cada vegada més coercitiu envers la minvant majoria poblacional sarraïna d’aquell territori. La divergència en religió i costums d’aquesta comunitat musulmana fou el pretext per a la seua discriminació i constrenyiment econòmic. Era tolerada en la mesura que aportava rendes, i fins i tot les penes imposades per les sentències judicials solien ser convertides en recursos pecuniaris per a la fiscalitat reial. L’absolució es pagava.