AAVV - La Vall d'Uixó en el temps de la lloctinència de l'infant Martí

El rei Pere, per un document datat el 22 de gener de 1386 (doc. 100) ratificà les donacions vitalícies fetes a favor del seu fill l’infant Martí: Camarasa i altres llocs erigits en marquesat a Catalunya (Barcelona, el 22 de gener de 1358); Elx, amb el seu port, i Crevillent (Girona, 8 d’agost de 1358); i la baronia de Xèrica, junt a Uixó i Alfondeguilla (Barcelona, 6 de juliol de 1372). A la mort de l’infant, totes haurien de retornar al patrimoni reial (doc. 1). 44

Poc va durar, però, l’alegria de l’infant Martí. El 12 d’octubre d’aquell mateix any de 1386, el rei Pere va ordenar al portantveus del governador de València que segrestés les possessions de l’infant Martí. El 17 d’octubre de 1390 el seu germà, Joan I, reiterava l’ordre de segrest sobre les propietats de Vall d’Uixó, Serra d’Eslida, Fanzara, Suera, Caudiel, el Toro i Novalitxes. Totes elles havien estat empenyorades com a garantia dels préstecs fets a la Corona als banquers catalans Pasqual i Esquerit, i en no poder retornar els diners calia cedir les penyores als creditors. 45Dos anys més tard, el 15 de gener de 1392, aprovava les vendes fetes pel seu germà Martí dels drets sobre el marquesat de Camarasa, Llíria, Uixó, Eslida, vall de Seta i Penàguila o del dret de lluïció o lluïsme d’aquells llocs. Recuperada part del seu patrimoni, l’infant Martí, al seu torn, transmeté la possessió a la seua esposa, Maria de Luna, del marquesat de Camarasa, Llíria, serra d’Eslida, Vall d’Uixó, Vall de Seta i la vila de Penàguila en el Regne de València, el 30 de gener de 1392 (doc. 260). 46Posteriorment, els ja reis de la Corona d’Aragó, Martí I i Maria, van expedir nombrosos documents que recollien els capítols i sindicats acordats amb l’aljama d’Uixó (conjuntament amb d’altres viles i ciutats) per a la redempció dels censos. 47Finalment, el 16 de juny de 1417, el rei Alfons el Magnànim va incorporar a la Corona el castell i vall d’Uixó, amb el seus termes i alqueries (citant l’Alcúdia, Benigafull, Zeneta, Benissahat, Benigasló, Alfondeguilla i les Alquerioles) amb tota la seva jurisdicció, i en va prohibir la infeudació. 48

En definitiva, el que ens permet constatar el Liber Patrimonii Regii Valentiae és que van ser els familiars directes del rei els titulars de la senyoria d’Uixó. Només excepcionalment va passar als nobles i ciutadans posicionats al voltant del servei reial, ja fos per deutes o compensació a treballs prestats. 49

4

El 9 de gener de 1382, l’infant Martí estigué a la Vall d’Uixó. 50Havia estat tot el desembre a Saragossa i anava de camí a València via Sogorb. Almenys un dia restà a la Vall d’Uixó. El periple de l’infant pels seus dominis, junt als oficials de la seua cort i els domèstics corresponents, degué representar el contacte i comunicació personal de les autoritats de l’aljama d’Uixó amb el seu senyor natural. El document datat a Uixó no es refereix, en tot cas, a cap assumpte local. No podem saber, doncs, en quins termes es dirigí la comunitat mudèjar local a l’infant. Nogensmenys, de la lectura dels documents del diplomatari s’extreu que l’acció de govern que exercí en el domini d’Uixó tractava de protegir els seus habitants sarraïns. 51Les aljames eren un punt d’atenció especial de la Casa reial. La defensa de les seues immunitats i dels privilegis concedits, i la intercessió generalment favorable en els conflictes que els poguessen afectar, venia directament determinada per les rendes ordinàries i extraordinàries que en recollia la Corona.

Conseqüentment, els documents conservats en els registres reials sobre Uixó, es refereixen majoritàriament a l’ordre fiscal, pecuniari i jurisdiccional. Però se’n poden extraure dades sobre els càrrecs de l’aljama, els oficials cristians, agricultura, urbanisme, població, religió, gravàmens, criminalitat, aldarulls i repressió, entre d’altres informacions de la vida mudèjar vallera. Ofereixen una visió sobre la vida dels sarraïns més multiforme i complexa, doncs, del que es podria esperar per a una comunitat agrària, aïllada i discriminada a la baixa edat mitjana.

Els documents, en descriure la recol·lecta de taxes, citen cultius conreats a Uixó i gravats amb algun impost. S’hi esmenta el lli, l’ordi i el gra (doc. 16). S’especifica el cultiu de cereals i el regadiu, «terres de pa e aygua acostumada per regar aquelles dites terres» (doc. 22). Igualment, hi ha testimonis del cultiu de la vinya (doc. 37), garroferes (doc. 147) i regadius d’alfals o alfalsars (doc. 211). Per un litigi antic pendent entre les aljames de Castro i Alfondeguilla (alqueria situada administrativament dins la Vall d’Uixó) relatiu a la querella per la tala de carrasques i la provisió d’aigua, reconeixem aquestes activitats agràries (doc. 30). La ramaderia devia ser considerable, perquè el conflicte pel pasturatge entre els sarraïns de Castro i els d’Uixó posa de relleu no només la disputa pel terreny de pastura, sinó també per un nombre considerable de corrals i caps de bestiar, 73 en total, que s’havien furtat mútuament (doc. 138). No s’especifica gaire el tipus d’animals que criaven ja que els documents només descriuen l’ús de mules, atzembles o bèsties de càrrega, res singular en una societat agrària (docs. 177 i 292). Tampoc ho és la cria de coloms, que descobrim per la llicència a Mahome Dordach per a construir un colomer a sa casa (doc. 199). Hi ha notícia de l’existència de molins per un plet pel repartiment de les despeses comunes existent entre l’aljama d’Uixó i els sarraïns de Benigafull. Protegits pel seu senyor, Jaume Pertusa, aquest arguïa que se’ls havia de dispensar de pagar la cisa d’un diner per barcella de blat (doc. 207). Del comerç dels productes cultivats a l’hort i manufacturats a les cases, en dona prova la súplica d’un botiguer sarraí de l’alqueria de Benigafull. Demanava poder tenir parada tant en el mercat setmanal com en la festa sarraïna de la Font, que tenia lloc una vegada a l’any (doc. 21).

L’aljama apareix a la documentació quan és requerida a jurar homenatge a un oficial o al senyor, quan és obligada a vendre un censal o quan jurídicament i administrativament ha d’actuar conjuntament en la defensa dels seus drets. L’aljama dels sarraïns d’Uixó és citada de manera genèrica en els documents, que també esmenten l’alamí (o alamins) i els vells. Com a representants, síndics i procuradors de l’aljama, apareixen: Mafomet Abulpanig i Abdulaziz Muça (doc. 23) Abdolaziz Aldall i Abdolaziz Atacef (docs. 32 i 33). Com a alamins se cita a Jucef a Alii o Alí (és citat dos cops l’any 1377 i el 1396, cfr. docs. 14 i 296), Sot Hizmel (doc. 179) i Mahomet Dordach (doc. 182). Altres càrrecs individualment citats són el del cadi de la vall d’Uixó per a Feraix o Faraig de Bellvís, sarraí menescal de la casa reial (docs. 15 i 39), Jucef Alorquí, jueu de Sogorb, col·lector de les rendes pertanyents a l’alqueria d’Alfondeguilla (doc. 95). Afegint Jucef Abenax o Abenap, cadi de la serra d’Eslida i receptor de les rendes de la dita Serra (doc. 2).

Els sarraïns d’Uixó argüeixen que per acord a la carta pobla cap cristià hi pot residir. Però oficials reials, junt al rector i un taverner hi son esmentats. De fet, Pere Arnau d’Esparça està documentat, per un plet llarg amb l’aljama, com a propietari de béns immobles urbans i rústics a la Vall. 52És el protagonista del primer nomenament cristià en aquests anys, ja que li fou concedida l’alcaidia del castell d’Uixó en 1375 (doc. 3). En uns mesos l’infant Martí atorga la batllia d’Uixó a favor de Guillem Martorell (doc. 4) per a nomenar un any després a Jaume Castelló procurador seu especial d’Uixó i Alfondeguilla (doc. 7), substituït poc després per un altre procurador especial, Bernat d’Alpicat, jurista valencià (doc. 10). Moltes vegades els nomenaments d’oficials cristians foren breus, com el de Joan Sanxis del Càrcel, de la cúria de l’arquebisbe de Tarragona i habitant de Nules, com a batlle de la Vall d’Uixó, del 28 d’abril de 1388 fins al 4 de juny d’aquell any (docs. 144 al 146). L’infant acabà confirmant el càrrec de batlle i procurador d’Uixó al ja mencionat Pere Arnau d’Esparça, malgrat els litigis entre aquest i els síndics i aljama d’Uixó (doc. 150). Plets on també es citen els seus germans Llop i Rotlà de Esparça descrivint-los com a antics oficials en la dita Vall d’Uixó (doc. 178). Finalment, l’infant atorga a Gisbert de Talamanca l’alcaidia i procuració o batllia de la Vall d’Uixó i les seues alqueries (doc. 193). L’any 1390 se cita un sotsalcaid, Antoni de Càrcel (doc. 223) i el 1394 atorgà a Ramon de Capdebou, veí de Nules, la lloctinència de la batllia d’Uixó (doc. 289). Altres càrrecs nomenats són el d’algutzir, a favor de Andreu Martí de Vallterra (doc. 48); i el d’escrivà en els afers de la Vall d’Uixó, Joan Assín (doc. 158). Els col·lectors de les rendes d’Uixó i Eslida foren Llop de Rada i Martí Pérez Terol, ciutadà de Sogorb (doc. 134). Per administrar el segrest d’Eslida i Uixó van ser designats els oficials Aznar Pardo de la Casta, portantveus de governador de l’infant en el regne de València, Martí de Roda, notari, i Berenguer Martí, ciutadà de Sogorb (docs. 192 i 232).