Rafael Aracil i Martí - El País Valencià sota les bombes (1936-1939)

Aquest atac va motivar la indignació del que era ministre de Defensa Nacional, el so-cialista Indalecio Prieto, que en una reunió urgent del Consell de Ministres va proposar la recerca de la flota alemanya per part dels bombarders republicans perquè, una vegada localitzada, fos atacada. Aquesta proposta, que podria motivar l’entrada d’Alemanya en un conflicte obert contra la República, va ser rebutjada pel president del govern, Manuel Azaña, pel cap de Govern, Juan Negrín, i pels ministres comunistes. Les protestes del govern de la República per aquest atac es van cursar, per tant, per via diplomàtica, i el seu resultat no va canviar en absolut la pos-tura de les potències democràtiques: França i Anglaterra eren partidàries de la moderació perquè el conflicte no s’estengués i van do-nar l’incident per conclòs.

21. F. Moreno de Alborán y de Reyna, S. Moreno de Alborán y de Reyna: La guerra silenciosa y silenciada. Historia de la campaña naval durante la guerra de 1936-39, Madrid, Gráfic Lormo, 1998, vol. III, p. 1601.

22. Andrés García Lacalle: Mitos y verdades. La aviación de caza en la guerra española, Mèxic, 1973, pp. 267-269. Segons aquest autor, els tripulants d’un dels bombarders van confondre el Deutschland amb el Canarias.

23. Ian Kershaw: Hitler 1936-1945, Barcelona, 2000, p. 63. Vegeu també Ángel Viñas: El honor de la República. Entre el acoso fascista, la hostilidad bri-tánica y la política de Stalin, Barcelona, Crítica, 2009, pp. 49 i ss.; i E. Moradiellos: Negrín, Barcelona, Pe nínsula, 2006, p. 291.

24. Rafael Quirosa-Cheyrouze y Muñoz: Politica y guerra civil en Almería, Granada, 1986, p. 184.

5. Els bombardeigs durant 1937

A poc a poc la intensitat dels bombardeigs va anar augmentant i en els primers dos me-sos de 1937 els objectius de l’aviació i de la marina franquista pareixen molt clars. En primer lloc, cal assenyalar una sèrie de bom-bardeigs sobre les centrals elèctriques dels Pirineus catalans, en un intent de deixar sense energia elèctrica la indústria catalana, i en segon lloc, destaquen els atacs de la zona nord de la costa catalana amb l’objec-tiu de tallar les comunicacions amb França. Paral·lelament a aquests clars objectius es-tratègics, al febrer de 1937, Barcelona i Va-lència foren bombardejades per vaixells de la marina italiana –i no pels creuers de la flota franquista, com durant tantes dècades es va mantenir.

València, amb el seu port (el Grau) un poc separat de la ciutat, era des de novem-bre de 1936 la seu del govern de la Repúbli-ca i, des de final del mateix any, es va con-vertir en un indubtable objectiu militar. Els primers atacs aeris van tenir lloc al final de desembre de 1936, i a mitjan gener de 1937, concretament els dies 16, 18 i 19, una altra sèrie de bombardeigs hi va causar onze morts i seixanta ferits. 25

La nit del 12 al 13 de gener, el submarí italià Pietro Calvi va rebre l’ordre de bom-bardejar la zona industrial, a l’oest de Valèn-cia, amb el propòsit d’assolir les drassanes i els depòsits de petroli. En tretze minuts va disparar setanta-un projectils de fragmenta-ció, i a continuació se’n va allunyar. 26La ciutat es va enfosquir a la tercera salva, i s’hi van produir set morts i quinze ferits. 27

Tanmateix, com a Barcelona, el primer bombardeig greu que va patir la capital va-lenciana va ser realitzat per un creuer, tam-bé italià, concretament per l’Emanuele Fili-berto Duca d’Aosta sota el comandament del capità de navili Alberto Da Zara. Aquest navili havia salpat de Palma de Mallorca a les 13 hores del dia 14 de febrer, junt amb el creuer Raimondo Montecuccoli, i arriba-va a l’altura de València a les 21 hores. L’Emanuele Filiberto es va situar a una dis-tància de 6.000 metres dels molls i a les 21:45 hi va obrir foc. En total, va disparar trenta-dos salves de 152 mm, utilitzant cent vint-i-cinc projectils. L’atac va durar vuit mi-nuts i, una vegada acabat, el creuer italià es va dirigir a gran velocitat cap a la base naval italiana de La Spezia, on va arribar el 16 de febrer a les 15 hores. 28

Els projectils italians van causar diverses víctimes i danys en la ciutat, entre els quals els de l’Hospital Provincial i un menjador per a xiquets del Socorro Rojo internacional –per sort, i donada l’hora en què es va efec-tuar l’atac, el menjador estava buit. Segons alguns mitjans republicans, aquesta agressió va causar vint-i-cinc morts i nombrosos fe-rits. 29Hem pogut identificar els morts al Registre Civil de València. 30

A partir d’aquest moment la ciutat va pa-tir nombrosos atacs aeris, al març de 1937, els dies 22 i 23, i a l’abril, els dies 22 i 27, aquest darrer per mar, que van causar quatre morts i vint-i-set ferits. Els responsables del bombardeig del 27 foren els creuers Balea-res i Canarias, que van obrir foc des d’una distància de 12.000 metres. Els agressors van considerar que el resultat havia estat excel·lent i van observar cinc incendis des dels vaixells. 31El mes de maig seria molt més sagnant. El dia 15, en plena crisi del govern republicà –que acabaria amb la di-missió de Largo Caballero–, tres S-81 van llançar deu bombes sobre el centre de la ciu-tat que van causar trenta-tres víctimes mor-tals i nombroses destrosses. El dia 28 de maig, altres tres S-81 van tornar a llançar la seua càrrega mortífera sobre la població, ocasionant novament grans destrosses, vint morts i un centenar de persones ferides. 32

Del primer dels bombardeigs del mes de maig, el mateix president de la Repúbli-ca, Manuel Azaña, ens ha deixat un dra màtic relat:

“El domingo, cerca del anochecer, vino Giral y me contó las cosas que sabía del cur-so de la crisis. Hablando estábamos en el horrendo despacho de la división, cuando sentí una trepidación lejana, persistente, y, a poco, los cristales de los balcones vibraron. «Son los aviones, Giral. Deben de estar cer-ca». En aquel punto, sonaron los estampidos de las antiaéreas, se abrió una puerta y entró Menéndez: «Están bombardeando. Hay que bajar al refugio». Oímos entonces las explo siones. Se apagó la luz. Salí en busca de mi mujer, que tenía de visita a la de Ureña y la de Morla. Cuando bajábamos la escalera, los estampidos hacían retumbar la techumbre de cristal. Al llegar al refugio, ya se había concluido todo, por lo menos en las inmedia ciones. Estuve en el refugio un rato, con las señoras y Giral. A poco, apareció Casares, que venía a saber de nosotros. Nos comuni-caron que habían caído bombas en la plaza ontigua, donde hay unos ministerios, dos de ellas muy cerca del ministerio de Marina. El despacho de Prieto quedó averiadísimo. Casualmente, en aquel momento, Prieto es-taba en otro aposento hablando con el minis-tro inglés. Estando todavía en el refugio, en-tró de pronto mi sobrina Anita, deshecha en llanto. Yendo con su marido en un autobús, una bomba estalló cerca; su marido cayó he-rido y estaba desangrándose en la Casa de Socorro, donde no había medios de atender a tantas víctimas como llegaban. La pobre Anita había venido como loca, a pedirme au-xilio. No sabía por dónde ni con quién había hecho el camino. Quiso tomar un taxi y se encontró dentro con un niño sin cabeza. El espanto la tenía medio trastornada. El espec-táculo de la Casa de Socorro debía de ser horrible. Antonio, su marido, tenía una heri-da junto a la cadera. Tendido en el suelo, entre muertos y heridos, estaba en peligro de morir por falta de asistencia. Salieron inme-diatamente Bolívar y un ayudante mío para la Casa de Socorro. Giral también se fue, en busca de nuestro amigo, el doctor Puche. Y esperamos, tratando en vano de consolar y reanimar a la pobre criatura. Un practicante había hecho una cura provisional a Antonio y decía que no era grave, que podían llevarlo a su casa. Yo había dicho que lo trajeran a la división. Un médico encontrado no sé por quién ni dónde, lo reconoció mejor, y dispu-so que con toda urgencia lo llevasen al hospi-tal, pues había que operarlo. Así lo hicieron. Ya en el hospital, llegaron otros médicos, y Negrín envió otro más. Mi sobrino, ingenie-ro agrónomo, era jefe del cultivo de tabaco en esta región, y en ese concepto subordina-do a Negrín, que le conocía y apreciaba mucho. Incluso ha ido a visitarle dos veces.