Rafael Aracil i Martí - El País Valencià sota les bombes (1936-1939)

EL PAÍS VALENCIÀ SOTA LES BOMBES

(1936-1939)

Rafael Aracil / Joan Villarroya

EL PAÍS VALENCIÀ SOTA LES BOMBES (1936-1939)

A Mila, per tot / R.A.

A Vicenç Villarroya Querol / J.V.

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial.

© Els autors

© D’aquesta edició: Publicacions de la Universitat de València

Publicacions de la Universitat de València

http://puv.uv.es

publicacions@uv.es Edició: Vicent Olmos

Disseny: Antoni Domènech

Mapes: Víctor Hurtado

Il·lustració de la coberta: València, 5 d’agost de 1938.

Archivio Aeronautica Militare (Roma)

ISBN: 978-84-370-8761-0

Índex

Introducció

1. L’aviació i la intervenció estrangera el 1936

2. Els primers bombardeigs aeris i navals

3. L’expedició a Mallorca i els primers bombardeigs del litoral mediterrani

4. Bombardeigs dels vaixells de control naval

5. Els bombardeigs durant 1937

6. Asfíxia de les comunicacions marítimes i terrestres

7. Espionatge, guerra aèria i objectius econòmics

8. La defensa passiva

9. La defensa aèria contra aeronaus en la zona republicana

10. El litoral mediterrani sota les bombes durant 1938

11. De l’arribada al mar a l’ocupació de Castelló

12. Maig sagnant a Alacant

13. Els bombardeigs durant l’ofensiva de Llevant

14. Els bombardeigs durant la batalla de l’Ebre

15. Els últims bombardeigs

16. Els efectes i l’abast dels bombardeigs. Danys i víctimes

17. Conclusions

18. Bibliografia i altres fonts

ANNEXES

I. Identitat de les víctimes. País Valencià, 1937-1939

II. País Valencià. Bombardeigs, 1936-1939 (ciutats, dates, víctimes)

III. País Valencià. Bombardeigs, 1937-1939. Bombes llançades segons Diario Storico

IV. L’ofensiva de Llevant (13 al 25 juliol 1938) i dades resum de la campanya

V. “Cuerpo de Ejército de Galicia” [1938] i “Desplegament de les forces republicanes. 15-08-1938”

VI. 22 mapes diversos

Introducció

He dado la orden de bombardear Valencia esta no-che con los aviones de Palma. Hay que aprovechar el momento para aterrorizar al enemigo.

GALEANO CIANO, Diarios, 1937-1943 (26/08/1937)

Des que el 17 de desembre de l’any 1903 l’home va assolir per primer cop el vell somni de volar, que els avions no deixaren de millo-rar. L’objectiu era volar cada cop més segur, més ràpid i més alt. Però ben aviat hi van haver estrategs i teoritzadors militars que s’adonaren de les possibilitats que els avions oferien per ser utilitzats com una arma, nova i devastadora, en les guerres del futur. També hi va haver algun escriptor, com H.G. Wells en la novel·la La guerra en el aire de 1908, que visionava la capacitat destructiva que la nova arma tindria per la humanitat.

Precisament onze anys després del pri-mer vol amb avió, va esclatar la Primera Guerra Mundial. Tots els països enfrontats dedicaren tots els recursos necessaris perquè els avions que volaven el 1914, pocs i mal armats, es convertissin ràpidament en un arma eficaç, que fins i tot va permetre, per primer cop en la història, colpejar la rere-guarda de l’enemic. Els sincronitzadors van augmentar l’eficàcia de les metralladores i els primers portabombes milloraren la capacitat de bombardeig dels avions. La Primera Guer-ra Mundial també marcà l’especialització dels avions. Els més petits i àgils –els caces– eren els responsables de aconseguir i mante-nir el domini aeri; uns altres més grans i més lents –els bombarders– eren els encarregats de transportar càrregues mortíferes de bom-bes i llançar-les sobre els objectius militars o les ciutats a la rereguarda. Un dels primers avions dissenyats i construïts per bombardejar fou el Ghota G-V, un bombarder alemany ca-paç de volar durant sis hores i de transportar 450 quilos de bombes, que realitzà alguns atacs a ciutats angleses, com el del 25 de maig de 1917, quan 21 bombarders llançaren la seva càrrega mortífera sobre Folkestone (92 persones mortes i 260 ferides). Durant la Pri-mera Guerra Mundial es construïren més de 150.000 avions, i el personal dedicat a l’avia-ció augmentà espectacularment. Per exem-ple, la Gran Bretanya tenia 2.000 persones en l’aviació el 1914, i 300.000 el 1918, quan les Reials Forces Aèries (RAF) s’independitzaren de la resta de l’exèrcit.

Un cop acabada la Primera Guerra Mundi-al, es van frenar durant uns anys les inversi-ons dels països en les aviacions militars. Però els anys vint foren els anys dels rècords i d’aventura, on una sèrie de pilots, barreja d’herois i aventurers, com ara Ramon Franco, realitzaren vols que es feien per primera vega-da. Franco, germà petit del futur dictador i futur cap de les forces aèries de les Illes Bale-ars, realitzà amb un hidroavió la travessia Es-panya-Argentina, fet que el convertí en un heroi. Ara bé, aquests vols demanaven nous avions i alhora aportaven uns coneixements que eren aprofitats per les empreses, petites o grans, que es dedicaven a la construcció d’avions. També aquesta dècada es publica-ren algunes de les obres teòriques més impor-tants sobre l’ús militar de l’aviació. Recordem per exemple el llibre de Giulio Douhet, El do-mini de l’aire (1921) en el qual preconitzava que la funció principal de l’aviació era dirigir la seva potència destructora al cor de l’ene-mic, per tal de trencar la seva voluntat de lluita. Entre les dues guerres mundials l’avi-ació no va deixar d’utilitzar-se en els conflic-tes colonials, com el de Gran Bretanya al nord de l’Irak, Espanya al Rif i Italia uns anys després a Abissínia. En aquests tres casos es llançaren bombes químiques. Com que eren guerres colonials i les víctimes no eren euro-pees, ben poques veus s’aixecaren en contra de l’ús d’armes químiques, fins i tot en el cas de l’aviació espanyola no es va conèixer amb detall fins fa pocs anys.

La dècada dels anys trenta representà un nou impuls per a l’aviació. Aquesta era ja en la majoria dels països una branca separada de la resta de les forces armades. Estats com l’Alemanya nazi i la Unió Soviètica iniciaren una cursa per millorar i augmentar el nom-bre dels seus avions de cara a una futura guerra. La Itàlia feixista s’hi incorporà i uns anys més tard, encara que a diferent ritme, fou seguida per Gran Bretanya, França i Es-tats Units. Fou aleshores quan esclatà la Guerra Civil espanyola i part d’aquesta cursa es desenvolupà paral·lela a la contesa bèl·lica a Espanya. Dels estats que enviaren avions i pilots a Espanya –Alemanya, Itàlia i la Unió Soviètica–, no hi ha cap dubte que fou Ale-manya la que més aprofità les experiències de la Guerra Civil espanyola per millorar els seus avions i, el que era més important, les tàctiques de combat amb les innovacions tèc-niques que els nous avions oferien. Els ale-manys aplicaren l’experiència a la lluita entre caces, amb tàctiques de combat que es mos-traren superiors fins ben entrats els anys 40, provaren els bombardeigs en picat, els bom-bardeigs de terror, i aprofitaren al màxim aquestes experiències per aplicar-les posteri-orment durant la Segona Guerra Mundial.