Francés Crespo - Cartes comercials i lletres de canvi de Francés Crespo, mercader valencià (1585-1601)

DALFINO, Jeroni

Fill d’un mercader italià a València, és enviat a Sevilla amb Jeroni Grau i sota la vigilància de Miquel Noguera, formen el trio que organitza FC per a penetrar en els negocis amb «les Índies». Les reiterades cartes a Dalfino contenen una valuosa informació sobre les mercaderies i preus que van i vénen d’Amèrica. FC envia sobre tot seda teixida i en madeixa; fent el paper de «Verleger» s’encarrega d’enviaments d’altres velluters, fins aplegar a una xifra de 4.605 alnes de setins exportats entre 1590 i 1591. A canvi demana «cochinilla», perles, perfums exòtics, tonyines, olives adobades i, sobretot, plata americana.

Apartat Guerau dels negocis, queda tot sol Dalfino que de moment realitza les compres i vendes segons les indicacions de FC. Però, a partir de gener del 1592, FC comença a demanar-li comptes de dos anys sense tocar diners. FC recorre a Miquel Noguera per tal que l’informe sobre «la absencia y ruptura de dicho Dalfino». Aquesta estranya desaparició i la denúncia de FC davant la justícia provocaren una carta del pare de Dalfino, que vol fer-se càrrec dels deutes del fill. La tardor de 1592 passa entre uns rumors segons els quals Dalfino s’ha embarcat fins l’Havana i altres que diuen que l’han vist per Sevilla. FC s’oposa a participar en un concurs de creditors, perquè no confìa en la solvència del pare del desaparegut i reitera que li pague les 2.423 lliures, quantitat que no li sembla a FC tan voluminosa com per a fer un «rompiment». FC encarrega el cobrament d’aquesta quantitat a Salvi Cifre i a Miquel Noguera prometent-los una comissió de fins al 20% del cobrament. Per fi sembla que en 1596 ja s’ha normalitzat la qüestió, però desapareix tota relació amb Dalfino. L’efecte d’aquesta aventura americana sobre FC és evident: oblida totalment Sevilla i Amèrica, i se’n torna a l’arrendament dels delmaris més substanciosos de l’arquebisbat de València.

GUERAU, Jeroni

Citat en la primera carta com a corresponsal de FC a Sevilla, li dóna instruccions sobre el preu mínim de les peces de setins, «per traure lo cabal». FC es queixa sovint de la conducta de Guerau: se’n torna a València quan vol; es fica en altres negocis com l’enviament de garrofes a Sevilla deixant de banda els setins; diu que té un «cavallo alaçany y que jugava con el italiano los ciento y doscientos ducados». En octubre del 1591, FC li retira el crèdit, i com li deu 1.800 lliures, el posa en la presó, i el tracta com a «grandísimo vellaco deslenguado i desvergonzado». Guerau li va reconeixer els deutes amb acta notarial, encara que li vené els setins a Carmona, sens pagar el dret d’almoixerifat de Sevilla. Finalment, sembla que Guerau li paga 100 ducats per mà de Joan de Mesa, a que li deu Martín Sanges en un assumpte tan embolicat, que FC escriu que «plugiera a Dios el día que de Valencia partió, se quebrara las piernas».

LÓPEZ DE MENDOZA, Iñigo

Marqués de Zenete, duc de l’Infantado i senyor d’Alberic. FC s’encarrega del cobrament dels drets senyorials a Alberic, amb necessitat de finançament per part de Muzio Paravasín.Vingué amb la cort de Felip III a València i FC el va haver de regalar durant dos mesos.

LLEBRE, Jaume

Mercader de Barcelona amb qui té molta relació comercial FC, sobretot en la venda d’arròs de la Ribera. La seua correspondència conté moltes dades sobre preus de l’arròs i la seua variació estacional junt amb l’enviament de lletres de canvi.

MONTORO, Antoni, menor

Cunyat de FC, tots dos fan negocis conjuntament a Sevilla, però esperant sempre aclarir els comptes a València. FC li ordena a Montoro que pague la seguretat de les seues robes. La barreja de les peces de roba en Sevilla, provoca els maldecaps de FC, que pensa que s’han venut totes excepte les d’ell. De fet, les bales de roba duen marques distintes; FC posa el seu nom, mentre que les de Montoro «tienen un mundo por marca». FC reconeix quatre peses de setí negre que tiren 286 alnes com de Montoro «per ser sues com també li hi regoneix dit Grau»; per això l’envia a Cadis a cobrar «por quenta mía y suya de siertos deudores». El pagament de 8.400 reals a Montoro per part de Jeroni Dalfino desencadena la discòrdia entre tots i la desconfiança de FC, qui escriu: «per que abaix de cunyat m’ha volgut enganyar». Passada tota la qüestió de Jeroni Dalfino, sembla que tornen als negocis, avalant-se mútuament i, en companyia, fan enviaments d’arròs a Barcelona, procedent de l’arrendament de les baronies d’Alberic i Alcosser. En aquest negoci entren els altres cunyats, Salvador Montoro i Jaume Montoro, qui va aceptar una lletra de 2.000 rals que FC li mana «que rasgue las sédulas, pues el cambio es fichto». La carta 132 és una «carta d’indemnitat» que FC fa a Jaume Montoro per 1.460 castellanes i a Antoni Montoro per 1.663 castellanes. Comencen després les imprecacions: a Salvador Montoro li dessitja «mejor valiera que muriera por allá» perquè demostra tindre «poco juicio». Malgrat açò, continua la bona entesa amb Antoni Montoro, ja que mantenen compte apart en la Taula per l’arrendament de la baronia d’Alberic.

NOGUERA, Miquel

Apareix, per primera vegada en juny de 1590 com a mercader resident a Sevilla amb qui FC creua lletres de canvi i a qui promet «el debido cumplimiento». FC aconsella a Jeroni Guerau «aveniu-vos ab Noguera y no siau variable» després de presentar-lo com «jove hàbil y que·m té voluntat», però repta Noguera perquè ha venut setins a un toledà i li recorda «que no tenia orde meu de fiar a ningú». Quan FC comença a desconfiar de Guerau i Dalfino, escriu a Noguera i li envia una llarga carta d’advertèncìes, en la qual li demana que nomene un procurador davant la justícia de Sevilla, que prepare la documentació de València enviada per FC, i que informe si és veritat que Dalfino se n’ha anat a l’Havana. FC confia en la actuació de Noguera «que és de tots molt senyor nostre», i el nomena «procurador mío»; li promet el 10% si cobra en Sevilla i el 20% si açò se efectuara en les Índies. En carta posterior FC li demana informació sobre si les lleis de Castella permeten posar en la presó un jove menor de 24 anys per fallida o «rompimiento», i li demana consell sobre si serà convenient la seua presència a Sevilla «ahunque es mui mi señor i sé sierto hase todo lo que puede». En 1593 FC saluda Cristóbal Ortiz com a procurador, encara que sense trencar la relació amb Miquel Noguera, a qui demana «que busque un hombre de bien que entienda de pleitos». L’última referència a Miquel Noguera es una breu carta en que Jerónimo Dalfino, pare, dóna ordre a pagar-li 148 ducats «que reste devent a Francés Crespo».

Amb la interrupció total dels negocis sevillans, acaben també les referències de Miquel Noguera.

SAULÍ, Joan Baptista i Cristòfol

Mercaders que estan referenciats en les cartes d’avís i als qui recorre freqüentment FC cercant préstecs. Una anotació breu en els Llibres Majors de Taula ens diu en el compte creditor de FC: «A 17 de març 1590 per Joan Batiste y Christòfol Saulí 3.006 lliures, 13 sous, 6» (AMV,Taula ll³ 18, foli 1540). Aquesta anotació té relació amb la lletra 1590/3, que amb l’expresió que es paguen «a sí mismos», indica que FC no la va a pagar. La lletra és emesa per un valor de 2.343 castellanes, però es paguen 143 castellanes de més, es a dir, el préstec amaga en el canvi monetari entre castellanes i lliures valencianes un tipus d’interés del 6%. Açò explica el negoci financer de les lletres de canvi.

TOLEDO, Hernando de

Apareix com a cavaller de l’orde de Santiago, senyor de les Villories i comanador de Sagra i Sanet, poblets dels quals FC s’encarrega de cobrar els drets senyorials. Cosa aquesta que li exigeix fer obres en la casa senyorial de Sagra i, per això li envia a De Toledo el pressupost de dites millores.