Francés Crespo - Cartes comercials i lletres de canvi de Francés Crespo, mercader valencià (1585-1601)

Demostra estar al dia en la qüestió de la prohibició dels canvis fingits o préstecs amb interés, sense que es realitze un vertader canvi entre diverses monedes. Açò ho recomana al seu germà a Nàpols, perquè no faça canvis fingits (carta 138 [4]). En la redacció de les lletres de cambi té cura de manifestar un vertader canvi entre les lliures valencianes i les altres monedes emprades en altres regnes (castellanes, ducats, florins d’or del sol, carlins, etc.) encara que a vegades comparteixen el mateix rei. 8

La seua vida transcorre en la segona meitat del segle XVI i encara albira el primer any del segle XVII. Anota la mort de Felip II i els presagis no massa bons del començament del regnat de Felip III, de qui afirma «que’s el príncipe inconstante», malgrat la influència del marqués de Dénia (carta 173 [7]).

Les núpcies de Felip III celebrades a València van ser ocasió de «las mayores fiestas que se podían haser a príncipe del mundo» (carta 184 [12]).

Crespo aprofita l’avinentesa de la presència de la cort reial a València per invitar a la seua casa el secretari del regne de Nàpols, don Bernardino Barrionuevo de qui diu «ofresile mi carrosa por estar su mercet gotoso el caballero» (carta 184, [9]). Però respecte del acostament a la noblesa, pren precaucions, perquè hi ha «caballeros pobres» de dubtosa solvència econòmica (carta 138 [6]), i a banda frueixen del privilegi de no poder ser posats en la presó per deutes (carta 138 [8]).

El negocis de Crespo entropessen a vegades amb la falta de liquiditat o «estrechor de dinero» que es pateix a València (carta 184, [23]). També li va preocupar, i molt, la tercera bancarrota de Felip II, la moratòria de les fires de 1597 i les notícies econòmiques provinents d’altres places. Les cartes revelen una primera època en què s’interessa pel comerç amb Sevilla i, per extensió, a l’Havana, ciutat que cita expressament. El mercat financer el té a Medina del Campo, on van a parar la major part de les lletres de canvi, a vegades protestades i amb retorns. A partir del 1594, passada una mala experiència de comerç de llarga distància, se centra més aviat en l’arrendament dels delmes de l’arquebisbat, atrevint-se i tot amb els delmaris més productius com ara Alberic, Xàtiva, Ontinyent i Alcoi. 9La fallida de la collita d’arròs a Xàtiva li ocasiona nombroses pèrdues i es veu en la necessitat d’acudir a l’endeutament. En efecte, en l’estiu del 1600 la població de Xàtiva pateix un atac epidèmic, probablement de tifus o malària, i el governador mana trencar els cavallons dels camps d’arròs per buidar l’aigua estancada quan la collita està ja verolant. Crespo rep una carta del seu soci Jaume de València, que valora les pèrdues generals en setanta mil ducats incloent el terme del Genovés. Açò implica una pèrdua de 4.000 ducats en l’arrendament del delme. La carta indica a Crespo «V.m. represente açò al senyor Patriarca i en breus hores s’hi done remei». 10No sabem la reacció del Patriarca; sols sabem que Crespo queda endeutat en 2.350 lliures i cerca desesperadament que algú li financie el deute.

Poc després, en la tardor del 1601, tenim una referència de Crespo que és enviat a Roma comissionat pel bisbe i canonges de Sogorb per a resoldre la qüestió de les noves parròquies amb població morisca. Cessen al mateix temps les cartes, les lletres de canvi i les operacions bancàries en la Taula de Canvis. Sembla que Crespo aprofita l’amistat de don Feliciano de Figueroa, bisbe de Sogorb, al que califica «amich y senyor meu» (carta 174 [3]) per a fugir de València. No en tenim més referències, ni de la seua vida, ni dels negocis. 11

ALDANA, Alonso

Ell i el seu germà Pau tenen un banc amb el qual Francés Crespo (en avant FC) es relaciona a Medina del Campo. Mor sobtadament en desembre del 1593.

ALDANA, Pau

Després de la mort d’Alonso continua la relació comercial de FC amb Pau Aldana en les fires de Medina del Campo. FC li firma una carta d’indemnitat, avalant Jaume Montoro amb la quantitat de 1.460 castellanes. El 1597 FC li demana que li gire 1.000 lliures perquè les necessita per a un pagament de les rendes del duc de l’Infantado. En mig de la supressió de les fires de 1597, FC ordena a Vicent Arinyo que cobre d’Aldana i altres «porque el retorno ha de ser aquí muy trabajoso».

ANGIATO, Bernat i Mancio

Banquers napolitans dels qui FC diu «me ha pesado del fallimiento» o fallida bancària.

BARBA LIMPIA DE FIGUEROA, Pere

Prior de les Junqueres. Personatge de l’orde de Sant Jaume de l’Espasa, amb el qual Crespo s’interesa per l’arrendament dels delmes de pobles com Sagra i Sanet, Museros, Barxeta i altres llocs de Terol.

BELLVÍS, don Lluís

Crespo s’ofereix a gestionar-li el certificat de ser cristià vell i noble, i diu que això «no se hase con poco dinero».

BERGADÀ, Pere Pau

Mercader que recomana a Crespo enviar l’arròs que cull en l’arrendament senyorial d’Alberic a Barcelona,Tarragona i Mallorca.

CAMARENA, Joan Baptista

Banquer valencià a qui Crespo recorre freqüentment. Forma companyia comercial amb Pau Puiggener de Barcelona i el seu germà en Flandes. FC també es val de Camarena a Nàpols per a pagar a Jaume Crespo els 100 ducats de l’herència. FC reitera «que Batiste Camarena és amich meu». Per açò hi recorre en lletres que sobrepasen les 1.000 castellanes. Camarena ha pres en administració l’avituallament de la carn per a la ciutat de València, i no en troba en cap lloc, fet que preocupa FC.

CAMPS, Pau

Resident a Sevilla, s’encarrega de donar informació a FC sobre la desaparició de Jeroni Dalfino. És destinatari d’una dramàtica carta del pare de Jeroni Dalfino suplicant-li que busque el seu fill i que pague a FC i aquest li demana «me avisés lo que aí diuen del dit Dalfino». Camps que també és creditor de Dalfino, li indica a FC la conveniència de convocar concurs de creditors, cosa a què s’oposa FC amb l’argument que els pares de Dalfino són «de poco caudal».

CASTRO, Juan Bautista i Antonio de

Homes de negocis castellans amb els quals trafica FC. Són importants les referències a aquests mercaders, perquè foren corresponsals a València de Simón Ruiz. En l’Arxiu Provincial de Valladolid es conserva la correspondència que aquests germans enviaven a Simón Ruiz amb notícies sobre «la largueza o estrecheza» monetària de València.

Així diuen que per comprar blat per a la ciutat «se ha consumido toda la buena moneda» (APV, Fondo Simón Ruiz, C. 154 n.º 296, 24.03.1592). I resumint la situació financera de tot l’any diuen «ha habido mucha falta de letras y mucha sobra de dineros» ( ibidem , n.º 304). Informen a més que del concurs de creditors establit per la fallida de la banca Aliaga «de pérdidas están olvidadas y no hay quien se acuerde dellas» ( ibidem , 161, n.º 66, 3.08.1593).

CRESPO, Jaume

Germà de FC amb residència a Nàpols. El tema més freqüent en les cartes dirigides a ell és el pagament de les 200 lliures anuals per mitjà de diversos banquers: Jaume Llebre (1590), Pedro de Vilanova, (1591), Pau d’Aldana (1592), Julio Agostín Justiniano (1595).

Davant d’una lletra enviada per Jaume Crespo per valor de 500 rals li respon FC «que yo no soy el Fúcaro para que V.m. haga lo que hase conmigo». «Fúcaro» es el nom popular que tenien els Függers, afamats banquers alemanys. Malgrat tot, FC paga la lletra però li diu «si jo fuese su negro, me trataría mejor». Després, en 1595, li diu encara més «crehe que tengo alguna mina y sierto que soy estado a pique de aseptarlos por ver las ninyerías que hase». Avorrit FC del seu germà, demana informació confidencial: «avisarme qué entretenimiento tiene aí el dicho Crespo, si gana salario de ninguna cosa, o de llevar libros de algún mercader o si tiene alguna plasa muerta». I li demana a Pedro Vilanova si poguera trobar-li algun ofici o benefici encara que li costara 500 o 1.000 ducats, amb la condiciò de llevar-li el maldecap de l’enviament de les 200 lliures anuals i no més. El 1597 li torna a dir que si se’n ve, «nadie le va a ayudar» i le demana informació sobre la collita del blat de Sicília. El 1599 Jaume Crespo ha pogut entrar a treballar en el banc de Santiago de Nàpols, segons FC: «según el trabaxio que tenía, que era no nada el salario que le davan». Després certifica FC «me dizen que V.m. es aministrador del vanco de Santiago y que procura servir con mucha puntualidad y afición». El 1598 FC li fa un retret fort i encés contra el seu germà, tant que li diu «li sertifique que havia proposat de no ascriure-li més».