Miquel Pueyo París - Llengües en contacte en la comunitat lingüística catalana

A conseqüència d’aquesta situació, ens trobem que una comunitat lingüística com la catalana viu una situació tensa i conflictiva però que, de forma absolutament contradictòria, no és capaç d’organitzar cap altre mitjà per afrontar-la, des d’un punt de vista metodològic, que l’apassionament i la bona voluntat, en contrast absolut amb el tipus de formació dels planificadors lingüístics que promouen altres comunitats. En el nostre cas, si a aquest desconeixement afegim un cert auge i difusió del que podríem dir-ne una sociolingüística ad usum Delphini, basada especialment en els sobreentesos i les complicitats i en una apel·lació constant al sentiment, els resultats esdevenen encara més preocupants.

Així doncs, sobre la sociolingüística recau una doble responsabilitat: la d’explicar-se a ella mateixa i la de propagar per inundació una perspectiva diferent dels fenòmens lingüístics, no necessàriament antagònica de la de la lingüística estricta, però sí ben diferenciada i forçosament més àmplia, amb tots els avantatges i inconvenients que això suposa… Per sort, aquesta tasca no ha de recaure necessàriament sobre el professor de l’assignatura. Sovint, són els professionals d’altres branques de la docència els qui tendeixen a presentar als estudiants una visió més polifacètica dels fenòmens lingüístics. Al capdavall, del que es tracta és d’escapçar globalment el reduccionisme maliciós d’aquell calaix de sastre que hom batejà amb el nom de lingüística externa i que duu a considerar l’observació de l’ús lingüístic com una simple qüestió de dermatologia filològica.

2.ALGUNES CONSIDERACIONS PER A LA DOCÈNCIA DE LA SOCIOLINGÜÍSTICA

2.1. La sociolingüística, entre la lingüística i les ciències socials. Aspectes teòrics i metodològics

El terme sociolingüística fou encunyat i usat per primer cop per l’investigador nord-americà Haver C. Currie, en un article publicat al Southern Speech Journal, l’any 1952, amb el títol “A projection of socio-linguistics: the relationship of speech to social status” (vid.VALLVERDÚ, 1980: 7). Més enllà de la seva història, però, la sociolingüística ha estat definida extensament per Joshua A. Fishman:

… the sociology of language focuses upon the entire gamut of topics related to the social organization of language behavior, including not only language usage per se but also languages attitudes, overt behaviors toward language and toward language users. (FISHMAN, 1971: 217)

Des del punt de vista de la sociolingüística, doncs, la llengua no és més un simple vehicle neutral de continguts, sinó que constitueix ella mateixa un contingut, un referent de lleialtats i animadversions, un indicador del nivell social i de les relacions humanes, un marc situacional i temàtic i un escenari carregat de valors d’interacció. Per tant, l’objecte d’estudi de la sociolingüística el constitueix l’ ús lingüístic, definit com el conjunt de les connexions i interaccions que s’estableixen entre les estructures lingüístiques i susceptible d’ésser observat i explicat de forma sistemàtica i científica (ARACIL, 1982).

Com hem vist adés, un dels principals temes del debat sobre el desenvolupament de la sociolingüística contemporània el constitueix l’avaluació del grau d’autonomia científica que ha assolit, com també la discussió sobre si la consolidació d’un paradigma científic nou és un resultat imminent i previsible o no. Així mateix, la sociolingüística –una disciplina explícitament i volgudament interdisciplinària– ha de definir-se no únicament per ella mateixa, sinó que es veu obligada a delimitar el seu territori específic, en contrast amb la lingüística i la sociologia, que són les dues disciplines amb les quals manté unes relacions de veïnatge, afinitat i procedència històrica més intenses.

En relació a la lingüística estricta, la diferència fonamental és que així com aquesta s’interessa preferentment i de forma explícita i pràcticament exclusiva per l’estudi de l’estructura lingüística, la sociolingüística centra inequívocament el seu interès en la consideració de l’ús lingüístic. L’adscripció de la lingüística a l’anàlisi del “sistema” o “estructura” i l’exclusió de qualsevol referència a les condicions d’ús no és privativa, però, de la gramàtica tradicional, sinó que la comparteixen els corrents més innovadors del post-estructuralisme, de tal manera que segueixen conservant una diferència fonamental en relació als objectius de la sociolingüística. Lluís V. Aracil (1982) ha establert certes correlacions entre la lingüística, la taxonomia i l’essència –d’una banda– i la sociolingüística, l’ecologia i l’existència, de l’altra. Pot ésser, sens dubte, una analogia expressiva, per bé que no sempre es pugui dur fins al límit.

En definitiva, la diferència profunda entre la sociolingüística i la lingüística és una diferència radical d’enfocament: ubicatiu i extensional, en el primer cas; descriptiu i intencional, en el segon (ARACIL, 1982). Malgrat que no sigui enterament rebutjable la visió “asocial” (HUDSON, 1980) dels lingüistes que mantenen una posició més bel·ligerant, certament resulta cada cop més criticable i hom observa una tendència segura, per part de molts lingüistes, a acostar-se a les condicions socials en què s’actualitzen els recursos de les estructures que s’estudien.

La relació entre sociolingüística i sociologia és estreta, sens dubte, però admet una gradació d’afinitat ben diversa: molt íntima, en el cas de la sociologia del llenguatge –ja que hom considera determinant l’estructura social (GRIMSHAW, 1971)– i bastant més difusa en orientacions com la sociolingüística laboviana. És possible que la millor referència per valorar el grau de proximitat la constitueixi l’interès preferent per les conductes variables o per les conductes invariables. Segons Fishman (1971), la lingüística s’ha interessat tradicionalment per la conducta invariable (un SN és sempre un SN; /b/ és sempre un fonema oclusiu…), mentre que la sociologia s’ha inclinat decididament per la conducta extremadament variable (el suïcidi, la delinqüència, el canvi social…). Enmig d’aquests dos extrems, es podrien anar escalonant les diferents orientacions, en un sentit i en un altre.

La mateixa hibridesa positiva de la sociolingüística planteja no únicament problemes conceptuals o paradigmàtics, sinó també d’altres que són d’índole metodològica. Per a un estudiant de Ciències Humanes i Ciències Socials, per exemple, aquesta inter-disciplinarietat pot plantejar problemes derivats del fet que sovint se li ha de suposar un desconeixement absolut, no únicament de les eines estadístiques –la qual cosa, al capdavall, no seria tan greu– sinó, fins i tot, de tècniques tan bàsiques en la pràctica investigadora dels científics socials com l’ús de les escales d’actituds o els sistemes de registre de la conducta no verbal o de la fluïdesa, que són de gran interès àdhuc per a la investigació lingüística.

2.2. Objectius immediats i derivatius en la docència universitària de la sociolingüística

Des del meu punt de vista, hi ha objectius que poden considerar-se immediats , connectats de forma molt evident amb l’estructura i el desenvolupament de la sociolingüística com a disciplina científica i com a matèria docent, i objectius que anomenaria derivatius , destacables en l’exercici profesional –i especialment en el cas dels futurs docents– a mitjà o a llarg termini. L’enumeració condensada i clara d’aquests objectius ajudarà a clarificar una distinció que inicialment podria semblar metafísica o poc objectivable.