Miquel Pueyo París - Llengües en contacte en la comunitat lingüística catalana

La sociolingüística emergent, però, no és una disciplina homogènia sinó que ofereix alternatives ben diferenciades, com les proposades pels psicolingüistes, els seguidors de Labov o els sociòlegs del llenguatge. Acceptant, com suara vèiem, el punt de vista de la profunda imbricació entre les estructures lingüístiques (E.L.) i les estructures socials (E.S.) com a tret distintiu i bàsic de l’orientació sociolingüística, ja trobarem no menys de quatre alternatives decisòries (GRIMSHAW, 1971) que determinen orientacions ben diferenciades:

–Les E.L. ocupen una posició determinant.

–Les E.S. ocupen una posició determinant o esdevenen una variable independent.

–Les E.L. i les E.S. són codeterminants.

–Les E.L. i les E.S. són determinades per un tercer factor (la ment humana, per exemple).

Per tant, les orientacions sociolingüístiques són diverses, no només perquè ens trobem amb orientacions molt influïdes i provinents del camp de l’antropologia, la psicologia o la psicologia social, sinó també en funció de les combinacions diferenciades que admet el binomi llengua/societat i que s’acaben d’esmentar, la qual cosa configura un ampli ventall d’arranjaments possibles.

Finalment, cal destacar la freqüència d’una lleugera confusió derivada de l’ús majoritari, entre els especialistes catalans, del terme sociolingüística, fins i tot quan es refereixen –o ens referim– inequívocament a l’orientació que els británics i nord-americans denominen, a partir de Fishmann (1971), sociology of language, en el sentit de tendir a considerar l’estructura social com una realitat més àmplia que l’estructura lingüística. Es tracta, però, d’un afer circumstancial –relacionat igualment amb els riscs de la traducció– que obliga a postular, de forma gairebé absoluta, que en català, l’opció sociolingüística/sociologia del llenguatge o de la llengua (a pesar del predomini del primer terme) esdevé quasibé irrellevant, en contrast amb l’alternança, significativament important, de la parella sociolinguistics/sociology of the language, en la investigació anglòfona.

En síntesi, doncs, és difícil de determinar exactament l’abast de la revolució sociolingüística encetada en la segona meitat d’aquest segle i més difícil resulta encara avaluar la solidesa del paradigma subsegüent, però els indicis exposats permeten d’afirmar que s’ha iniciat un camí pel qual seria molt difícil de tornar enrere. D’altra banda, la hibridació i la interdisciplinarietat estan esdevenint més i més consubstancials a la ciència moderna i això provoca una interrelació cada cop més fluïda entre els paradigmes respectius.

1.2. L’especificitat de la sociolingüística dins el conjunt dels estudis lingüístics i la seva doble responsabilitat

La concentració dels interessos de la sociolingüística en l’estudi i la descripció sistemàtica dels fenòmens de l’ús lingüístic constitueix el principal tret definitori d’aquesta disciplina, especialment si la comparem amb el conjunt de les que integren els curricula del estudis lingüístics i que s’ocupen essencialment de l’exploració de l’estructura lingüística. Certament, aquesta divergència no únicament s’estableix en relació amb la filologia clàssica, sinó també pel que fa a les orientacions de la lingüística posteriors a Ferdinand de Saussure.

La incorporació lenta de la sociolingüística als plans d’estudi de les universitats de la comunitat lingüística catalana i a les seves ofertes paral·leles ha estat relativament recent i s’ha esdevingut sovint de forma no explícita i gràcies a la sensibilitat de professionals encarregats de disciplines diverses, colpits per la coherència i la bonesa de l’enfocament sociolingüístic i/o cada cop més convençuts de l’íntima connexió existent entre el passat i el futur de la llengua catalana i la anormalitat de les seves condicions d’existència. Certament, avui per avui, resulta cada cop més freqüent de trobar lingüistes professionals –i fins i tot sociòlegs i psicòlegs– disposats a acceptar el valor o l’interès de l’orientació sociolingüística. L’evidència reconeguda que la recessió del català, per exemple, no era deguda a cap mena d’inferioritat o mancança intrínseca de l’estructura de la llengua i la perplexitat desvetllada per les poderoses tensions disgregadores que els arguments filològics no podien exorcitzar de cap manera, han contribuït de forma notable al reconeixement de la importància i la seriositat de l’enfocament sociolingüístic.

En els darrers anys, hem assistit a una relativa popularització dels temes i els termes de la sociolingüística catalana, popularitat que ha contagiat no únicament els mitjans de difusió i una part dels nostres plans d’estudis sinó, fins i tot, les primeres mostres legislatives de les comunitats autònomes respectives. Aquesta popularitat, però, no sempre ha resultat positiva i si bé ha contribuït a esbandir mites nefands –com el del bilingüisme– no és menys cert que ha consagrat nocions ambigües –si més no, en el context de la comunitat lingüística catalana– o desviadament considerades, com és el cas del gran èxit que el concepte diglòssia ha assolit en el nostre país (vid. PUEYO, 1989).

De fet, en la història de l’ensenyament a l’Estat espanyol són freqüents els casos de plans d’estudis inacabats i ambiciosos, en contrast amb una realitat més aviat mancada d’aspiracions i recursos, de tal manera que ja des del segle passat, els “planes” alternaren amb els “arreglos” i ambdues paraules esdevingueren gairebé sinònimes, la qual cosa no desentonava gens de l’arrelada tradició hispànica del bunyol.

En aquest context, per tant, resulta difícil –i ja veiem que es tracta d’una dificultat històrica– concebre els nostres plans d’estudi com un tot harmònic i coherent, a pesar dels esforços dels que poden fer alguna cosa, de tal manera que, sovint, la concepció del lloc que ocupa o hauria d’ocupar la sociolingüística en el conjunt dels nostres estudis lingüístics, es caracteritza forçosament per un voluntarisme i una bel·ligerància notables.

De moment, si prenem en consideració l’entorn real i immediat dels estudis de Ciències Humanes i Ciències Socials veurem com la desproporció entre l’esforç acadèmic dedicat a les disciplines consagrades a l’estudi de l’estructura de la llengua i a les que es refereixen a l’ús lingüístic, resulta abrumadora, en benefici de les primeres. A això cal afegir el desconeixement gairebé absolut i total, per part dels estudiants, dels rudiments metodològics i terminològics de la sociologia de la llengua i les ciències socials, en contrast amb els coneixements adquirits, en l’etapa pre-universitària, sobre les disciplines estrictament lingüístiques, sigui quin sigui el nivell realment assolit.

Per tant, és evident que els estudiants tendiran a acumular una informació sincrònica i diacrònica sobre múltiples aspectes de l’estructura de la llengua –o de les llengües– i sobre les seves funcions més elaborades i menys ordinàries (la literatura, per exemple), però és possible que ho desconeguin tot o gairebé tot sobre l’observació sistemàtica de l’ús lingüístic en la realitat que estudien i pretenen descriure. Com que, d’altra banda, els estudiants són –sobretot i abans que res– usuaris d’una o més llengües i viuen, per tant, les múltiples experiències d’ésser-ho i com sia que les tensions de l’ús lingüístic, profundament interrelacionades amb les tensions polítiques i socials, ocupen un espai important en els debats contemporanis (a nivell del mass-media, del debat polític i del carrer mateix), pot ocórrer ben bé que tendeixin a expulsar de l’esfera del raonament científic els problemes de l’ús lingüístic i a sublimar-los a través de la seva emotivitat.