Vicent Partal - Fronteres

FRONTERES

Llibre local = Lector compromès

Aquest és un llibre publicat amb el segell Llibre Local, que garanteix que el 100% de l’elaboració —des del disseny fins a la impressió— s’ha dut a terme per professionals i empreses catalanes. Visita llibrelocal.cat per conèixer millor aquesta iniciativa.

Primera edició: febrer del 2022

© Vicent Partal, 2022

Drets d’edició negociats a través d’Asterisc Agents

© de la foto de portada: Paul Swinney / Alamy Foto

© d’aquesta edició: Editorial Comanegra, 2022

www.comanegra.com

Direcció de col·lecció: Jordi Puig

Disseny de col·lecció: Irene Guardiola

Correcció: Jordi Badia

Maquetació: Edu Vila

Producció de l’ePub: booqlab

ISBN: 978-84-18857-59-1

Tots els drets reservats als titulars dels copyright.

___

Vicent Partal

AQUELLES LÍNIES QUE ALGÚ HA DIBUIXAT SOBRE UN MAPA

BELFAST. LA FRONTERA DE LES PARAULES

BERLÍN. LA FRONTERA TOTAL

CHRISTIANIA. LA FRONTERA DEL PLAER

CIUTAT DE MÈXIC. LA FRONTERA ÉS UNA BIBLIOTECA

DANNEVIRKE. LA FRONTERA ÉS UNA PORTA

DOHA. LA FRONTERA DE LES CARAVANES

EL PASO. LA FRONTERA DE LA NIT

HIROSHIMA. LA FRONTERA ENTRE LA VIDA I LA MORT

HONG KONG. LA FRONTERA DE LLUM

ISTAMBUL. LA FRONTERA DEL TEMPS

JERICÓ. LA FRONTERA DE LA GEOGRAFIA

JERUSALEM. LA FRONTERA DELS DÉUS

LA GÜERA. LA FRONTERA DEL NO-RES

KHAYELITSHA. LA FRONTERA DEL SOMRIURE

LIXOURI. LA FRONTERA DE LA RÀDIO

MALMÖ. LA FRONTERA EN UN PONT

MONT-REAL. LA FRONTERA ÉS DE FUM

MOSCOU. LA FRONTERA ÉS UNA BANDERA

NIÇA. LA FRONTERA BIOGRÀFICA

NICÒSIA. LA FRONTERA DEL CARRER

PATRES. LA FRONTERA ÉS UNA CORONA DE LLORER

PODKOREN. LA FRONTERA DE ROBA

RECIFE. LA FRONTERA DE LA MÚSICA

ROVANIEMI. LA FRONTERA DE GEL

SALSES. LA FRONTERA ÉS UN RETORN

SARAJEVO. LA FRONTERA DELS LLIBRES

SÚNION. LA FRONTERA D’ON ES VEU EL MÓN

TAIPEI. LA FRONTERA DEL PASSAT QUE FOU I NO ÉS

TALLINN. LA FRONTERA BEGUDA

TIRASPOL. LA FRONTERA ÉS UNA LLIBRETA

TRAKAI. LA FRONTERA ÉS UNA CAPSA METÀL·LICA

TRURO. LA FRONTERA ÉS UNA RESURRECCIÓ

VAN. LA FRONTERA DE LA FRONTERA, AMAGADA EN UNA ILLA, AMAGADA DINS UN LLAC

VÍLNIUS. UNA FRONTERA SENSE VISAT

VINKOVCI. LA FRONTERA ÉS UNA BICICLETA

WOUNDED KNEE. LA FRONTERA ÉS UN ESPERIT

ZAGREB. LA FRONTERA DEL TREN DE NIT

UNA INVITACIÓ A APRECIAR LES FRONTERES

Per a mi hi ha poques coses al món més fascinants que les fronteres, com a categoria social, com a objecte creat per l’ésser humà. Contra allò que sol pensar la gent, i contra allò que els estats volen que pensem, les fronteres són sempre una invenció humana i ni tan sols aquelles més aparentment naturals no ho són, de naturals. Islàndia, per exemple, es veu avui com un país amb una frontera gairebé perfecta: és menut, molt homogeni i compacte, allunyat geogràficament, i viu tancat per la natura insular. Tanmateix, fins l’any 1944 Islàndia no era un país independent i per tant aquesta «naturalitat» que tots apreciem avui en la seua delimitació fronterera simplement no existia. El fet de ser una illa, quan no era un estat, no significava res. Perquè, per dir-ho en paraules de Henri Wesseling, les fronteres no són determinades per la natura sinó pel poder.

Arreu del món, en un procés històric que no s’acabarà mai, ens trobem amb una multitud de línies dibuixades sobre els mapes, que fan la funció d’intentar separar un col·lectiu humà d’un altre. En la majoria de llengües, aquestes línies es coneixen per «frontera», un femení derivat del substantiu «front» que ja és tota una pista sobre l’essència de tot plegat. En efecte, si mirem enrere, en l’origen el mot «frontera» feia referència a un punt mòbil de contacte i no pas a una línia estable com avui. A Le Mystère du siège d’Orléans , un text del segle XV sobre el setge d’Orleans pels anglesos, els autors fan prometre a Joana d’Arc: «Y m’est bien tart que demain soit pour voir les anglais en frontière .» Així doncs, «anar a frontera» equivalia a plantar cara a l’enemic. Més enrere encara, en la Crònica de Jaume I, podem trobar el precedent català del mateix concepte i exactament del mateix mot: «Romàs aquí en Xàtiua ab tota sa companya per tenir frontera als moros .» Amb els anglesos o amb els moros, doncs, la frontera no era un punt geogràfic fix, sinó una acció. Per això la idea de la frontera s’entén encara avui, en la majoria de llengües, a partir de la idea de xoc.

Tot i això, unes quantes llengües —bastants, de fet— enriqueixen el concepte aportant-hi matisos molt interessants, algunes subtileses semàntiques que ens menen més enllà i ens obren la mirada. I són uns matisos que, per si sols, ja ens haurien d’indicar quin error tan gros és reduir el fenomen de la frontera a la variant estrictament administrativa, a la frontera de xoc, a la reducció del concepte a l'aplicació que n'han fet els estats-nació.

En anglès, per exemple, es distingeix entre border (la línia que separa) i frontier (l’espai de transició, obert per un costat). Hi ha la sublim idea francesa dels confins (aquell espai difús, gairebé somnolent, on les coses es barregen més que no se separen). Hi ha el kresy dels polonesos, com una perifèria que es perd en els plecs de la història. I hi ha la muga dels bascs, que fins i tot genera habitants de la línia (els mugalariak ). I la malenconiosa distinció postsoviètica entre l’ estranger i l’бли́жнее зарубе́жье —l’‘estranger pròxim’. O la peculiar sa làcana dels sards —i del català de l’Alguer—, definida com una corba immaterial que limita l’espai controlat per cadascú. O el συνορεύω grec —d’on deriva el sınır turc—, que vincula la frontera al fet de ser, específicament i necessàriament, veïns, a compartir-la.

Lògicament, com més t’allunyes d’Europa més riquesa de matisos trobes per a descriure i adaptar a cada cultura un objecte que al cap i a la fi és europeu, pensat per europeus i fet pels europeus. En haussa, la llengua principal del nord de Nigèria i del Níger i una de les grans llengües franques d’Àfrica, la frontera es coneix amb el nom d’ iyaka , una paraula que prové de l’arrel iya , que significa la capacitat d’exercir el poder. La frontera, doncs, no s’entén com un espai que tanca un territori, sinó sols com el punt a partir del qual ja no exerceixes el poder. En àrab es fa servir ḥāšiya una paraula que tant pot voler dir ‘frontera’ com ‘entorn’. En japonès la frontera és kyōkai